Cristina Bonhomme (Barcelona, 1963) és infermera i comare des de fa devuit anys a l'Hospital de Manacor. Pere Palacio (Barcelona, 1963) és patró d'altura i fa feina en embarcacions de vigilància al Parc Nacional de Cabrera. Ella ha estat com a infermera en vaixells de rescat marítim i també als camps de refugiats de les illes gregues de Lesbos i Quios. Ell ha capitanejat embarcacions de rescat a alta mar entre el 2016 i el 2023, tots dos amb l'ONG Salvament Marítim Humanitari (SMH). Demà fan una conferència sobre la seva tasca a l'Espai Goya a les 19.30 h i amb el títol "Migrar no és cap crim".
Com comença la vostra aventura rescatant migrants a la mar?
Pere Palacio: Vaig començar a fer rescat quan va esclatar la guerra de Síria. Estàvem a l’illa de Quios i rescatàvem els migrants que passaven de les costes turques a les costes gregues. Quan varen tancar a les ONG per fer el rescat, vaig saltar als vaixells que feien rescat en aigües internacionals.
Com funciona un rescat? Rebeu un avís, des de l’embarcació?
Pere Palacio: No. Mai he tingut un avís. Nosaltres sempre els hem trobats. Cert és que hi ha una metodologia de recerca. Però al contrari, sí que hem tingut atacs de la guàrdia costanera líbia. La situació a Líbia era complexa, perquè hi havia dues parts una de governamental més tutelada per Europa i una de més anàrquica, a la banda que toca Egipte. I fins que aquesta situació no es regularitza, Itàlia donava suport a un govern estable per garantir que no sortís gent cap a Itàlia…
Però tu començares amb els refugiats sirians, a Grècia.
Pere Palacio: Sí. Allà les primeres onades que hi tinguérem varen ser persones de classe burgesa de Síria, i després va arribar la resta de la població.
I de Líbia cap a Itàlia, quina procedència tenien els migrants?
Pere Palacio: Somalis, sudanesos… i durant el mundial de futbol de Qatar també hi va haver una onada d’indonesis i de gent asiàtica que tenien esclavitzats a Qatar per a les obres dels estadis.
Abans has parlat d’una metodologia? Quina és?
Pere Palacio: Comptàvem amb la col·laboració de Frontex, amb vaixells de guerra que feien la barrera de protecció perquè no hi hagués tràfic d’armes amb els libis. Va ser el moment que va esclatar la crisi dels segrests davant de Somàlia. El contingent de protecció europeu es va desplaçar tot cap allà i el tràfic de refugiats es va obrir. I com ho fèiem? Sobretot analitzant la meteorologia, el tipus de vent i el tipus de mar, perquè aquestes embarcacions tan precàries no surten quan ho tenen to en contra.
Què és Frontex?
Pere Palacio: És un cos fronterer per controlar les costes europees davant els fluxos migratoris. Està format per cossos policials de diferents països. En el cas d’Espanya, Policia Nacional, Guàrdia Civil i duanes. És un òrgan supranacional. Després, cada país també ho ha de dotar amb fragates o altres embarcacions. He estat treballant amb Frontex, i ajudava les ONG, però després es va començar a endurir, quan Itàlia es va tornar més dretana. Frontex té una part de control i una part humanitària.
També devíeu comptar amb els radars de les vostres embarcacions.
Pere Palacio: Sí. Tenen un abast d’entre 24 i 30 milles, i també els fèiem servir.
Com són les embarcacions en què viatgen migrants?
Pere Palacio: Han anat evolucionant. Per exemple, les embarcacions que fan servir els libis, són pneumàtiques, connecten les bandes pneumàtiques laterals i la fan el més llarg possible, i l’omplen de gent. Hi poden arribar a caber 150 persones. Són embarcacions molt precàries. Es pot trencar el fons i la gent se’n va directament a l’aigua. També hi ha embarcacions de pesca antigues, de fusta, i les carreguen fins a on poden. De Tunísia surten també embarcacions de doble coberta, de fusta, carregades del tot, on hi poden arribar a embarcar-hi 250 persones.
Com és la freqüència de rescats?
Pere Palacio: Depèn… En dos mesos pots fer dues o tres operacions de rescat.
I què feis, una vegada que teniu els migrants dins el vaixell de salvament?
Pere Palacio: Hem de demanar accés per desembarcar. I això varia. No és el mateix fer-ho abans de la Covid, que durant la Covid, que després de la Covid. No és el mateix un govern italià més d’esquerres o un govern italià amb Matteo Salvini o amb Giorgia Meloni.
Has parlat de sudanesos, de somalis, i fins i tot d’asiàtics, hi ha libis, també dins aquests grups de migrants?
Pere Palacio: No, els libis no emigren. Allà hi ha una màfia molt assentada. Fixa’t que el cap de la guàrdia costanera va morir en un accident molt estrany… i es rumoreja que van ser els mateixos serveis secrets italians els qui el van assassinar, perquè se’ls n’havia anat la mà.
Quina era la teva tasca, Cristina, en el vaixell de rescat, com a infermera?
Cristina Bonhomme: Hi feia feines de cribratge. Es tractava de detectar si hi havia algun cas que requerís atenció immediata. La feina inicialment era organitzativa de les cobertes, que era on posàvem la gent. No podíem oferir assistència oberta, perquè realment tots anaven mancats de salut. Sobretot ens trobàvem cremades per combustible, perquè els homes van damunt les gomes i les dones i els fills van a la part d’enmig, on s’acumula combustible, pixats, aigua salada. També, és clar, trobàvem molts de casos d’insolació, deshidratació…
Haguéreu de fer cap intervenció d’emergència?
Cristina Bonhomme: Sí, haguérem d’assistir un part. Una dona havia arribat amb la placenta dins una bossa de plàstic de súper. Vam aconseguir que la criatura surés. Ella estava molt deshidratada i no volia fer res. Ella deia que fins al tercer dia d’haver nascut no li volia donar llet, que ells ho feien així. Li vaig insistir molt i vaig aconseguir que li donés llet. Vam fer un trànsfer a un altre vaixell més gran que el nostre i els evacuaren en helicòpter. Aquella dona havia acabat amb una infecció puerperal.
Quants de sanitaris éreu dins vostra embarcació?
Cristina Bonhomme: Hi havia un metge, un pare mèdic (que és un terme que es fa servir a Alemanya) i una infermera, que era jo.
Teníeu l’equipament necessari?
Cristina Bonhomme: Teníem el material bàsic per fer una reanimació, si es donava el cas, però quan jo hi era no en vàrem haver de fer cap. Fèiem simulacions cada dia. Per exemple, no teníem esterlitzador de material.
Com és el desembarcament?
Pere Palacio: Després de localitzar una embarcació, pujam les persones a bord, i feim una interviu als rescatats, si han perdut gent pel camí, quants de vaixells Es localitza una embarcació: interviu als rescatats. Un vaixell, quants de vaixells han sortit amb ells… Procuram ser molt curosos… Separam dones i infants dels homes. També ho feim per grups familiars. Després hem de veure on els podrem deixar. És un procediment administratiu. Contactam per ràdio amb les institucions italianes, avisam que duim un nombre de persones rescatades d’una pastera. Abans hem demanat si fan el rescat ells. En cas que no el facin, el feim nosaltres, perquè ho diu la llei marítima. I ells t’han d’assignar un port on poder fer el desembarcament. Apreníem com fer les coses, perquè ningú ens havia ensenyat com s’ha de rescatar. Havíem d’aprendre com rescatar, i com fer els desembarcaments.
Que sempre es fa en terres europees. No retornau les persones rescatades al punt de partida mai?
Pere Palacio: No. La llei diu que només els poden retornar a zones segures, on no hi hagi guerres. Sí que, una vegada a terra, el país d’acollida fa un triatge i hi pot haver vols de retorn, però això ja no depèn de nosaltres. No podem opinar sobre el que passa més enllà de la porta del vaixell.
Passau informació mèdica o d’altre tipus al país d’acollida.
Cristina Bonhomme: Molts d’ells trenquen el seu passaport, menteixen sobre la nacionalitat o sobre l’edat. No passàvem cap informació.
On solíeu desembarcar?
Pere Palacio: Hi ha diferència segons on desembarca. Començàrem a Malta, i després també a Palerm, a Sicília, perquè el Govern de l’illa era procliu a l’acollida, perquè entenien que tenien un problema amb els immigrants, igual que passava a Lampedusa. En canvi, a Brindisi o Siracusa les reaccions són diferents. De vegades t’envien al port més allunyat que tenguis, així gastes més benzina, i després et fan una inspecció, i per la cosa més mínima que et trobin que no estigui en regla t’immobilitzen el vaixell i et sancionen.
Quan parlam de rescats a alta mar, tothom pensa en Open Arms.
Pere Palacio: Sí. Les ONG alemanyes, per exemple, compten amb molt de suport del govern i d’altres entitats. Parteixen molt preparades. En canvi, Open Arms partia sense recursos i va haver de fer una campanya de màrqueting més agressiva, i això ha fet que sigui més coneguda. Però Open Arms no és Òscar Camps, és la gent que posa les mans a treballar.
Cristina, tu també vares estar a terra.
Cristina Bonhomme: Sí. A l’illa grega de Quios, a un dispensari de medecines, érem dos equips formats cada un per un metge i una infermera. Érem quatre persones al matí, perquè els horabaixes se’n cuidava el govern grec. Assistíem sobretot mals d’esquena perquè els refugiats dormien en terra, no hi havia infraestructures. Al principi hi havia uns barracons, que quedaren totalment insuficients perquè després la cosa es va desbordar. També trobàvem molts de casos d’autolesions i intents de suïcidi, perquè la gent estava tancada dins el camp sense recursos.
Pere Palacio: Quan esclata la guerra de Síria, la gent es desplaça de Turquia cap a les illes gregues. La seva estada allà se la prenien com un descans, perquè era una zona de trànsit cap a la Grècia peninsular, perquè tenien doblers. És el que passsa ara a les Balears que ha esdevingut zona de trànsit per als algerians. Fan nit aquí i el govern els deixa partir cap a França, a través de València o Barcelona, o directament a Marsella. En canvi, habitualment els subsaharians solen quedar aquí.
Formam part de la ruta algeriana?
Pere Palacio: Sí. I només som al començament. A les Canàries s’ha aconseguit parar. Però aquest 41 per cent que no els arriba a ells ara ens arribarà a nosaltres. Quina capacitat tenim? Hi ha voluntat per fer-ho? O farem com sempre el que decideixi Europa? Estem realment en una situació perillosa.
Parlàvem de Síria…
Pere Palacio: Sí. Quan hi va començar a arribar la gent que no tenia tant de poder econòmic, ja no es podien desplaçar, i les illes varen col·lapsar. El govern grec tenia molt de deute amb Europa i a canvi de condonar-lo donaven assistència. Per part seva, Europa va donar doblers a Turquia perquè no deixés sortir els refugiats. Erdogan va posar tots els guardacostes a la costa turca amb Grècia. I no sortia ningú. Però quan va acabar els doblers d’Europa, va obrir. I es va convertir en un estira-i-amolla.
Davant una crisi de guerra, hi pot haver allaus humanes com la que hi hagué amb Síria. Però en el trànsit des d’Àfrica és un fenomen diferent.
Pere Palacio: Exacte. No és una allau. Venen sudanesos per la situació de guerra, o somalis, perquè han quedat sense zona de pesca. Però majoritàriament la migració és per falta de recursos en el lloc d’origen. El problema és que no hi ha un flux regulat, perquè tot és una qüestió d’interessos. Els berebers són els que hi fan negoci. Ells hi entenen, de fer comerç, d’armes, de drogues, de persones… Funcionen per paquets.
Es parla molt de les pasteres… però el gran gruix de la immigració il·legal arriba en avió.
Pere Palacio: Sí, així és. Suposen una minoria respecte de la immigració que entra a Espanya en avió. Molts arriben des de Sud-amèrica. Allò que crida l’atenció, allò que molesta una determinada gent és una religió diferent… No va passar res, quan varen venir els d’Ucraïna. Els discursos de molta de gent són que “vindran els negres i ens prendran la feina”, o “ens tornaran a envair els moros”. I jo sempre dic, si tens por que un dels que jo he rescatat et prengui la feina, l’equivocat ets tu, no ell. És com el cas dels menors no acompanyats. De fet, majoritàriament no diuen que siguin menors d’edat, perquè si ho diuen saben que hauran de quedar i ells no volen quedar.
Cristina Bonhomme: Que una dona que no ha vist mai el mar, i que du un nadó, sigui capaç de posar-se en risc a ella i al seu fill per arribar a un lloc millor és una mostra que ens estem equivocant.
Quin és el moment de les ONG que fan salvament marítim?
Pere Palacio: Aquí ara estan aturades, perquè no poden entrar a Espanya. Les aigües espanyoles són jurisdicció espanyola, i les algerianes, són jurisdicció algeriana. L’espai d’aigües internacionals és massa petit. A Itàlia, els rescats es fan en aigües internacionals, cosa que aquí no passa.
