Foto: El Tio Bob
El músic i compositor Roger Pistola (Manacor, 1989) es passeja per damunt dels escenaris d'ençà que té 6 anys, ha passat per diverses formacions i combina el seu projecte personal amb altres de més comercials. Amb diversos discos publicats, el darrer l'any 2022, a partir de la tardor té pensat poder crear més música pròpia. A més, aquest dissabte 27 de setembre actua amb Jorra Santiago obrint el Festival de Jazz de Manacor, a partir de les 20 h a la plaça del Rector Rubí. Parlam amb ell sobre aquest concert, el jazz i els plans de futur.
Obris el festival de jazz, però poques vegades t’hem vist tocar jazz. Què heu plantejat per aquesta vetllada? Serà un concert diferent del que sols fer habitualment?
Sí, serà un concert diferent, aniré amb un format amb el qual no he anat mai, que és guitarra + contrabaix. Normalment, quan faig concerts a duo ho sol fer acompanyat de n’Esteve Huguet i anam a dues guitarres. Aquesta vegada vendrà en Jorra i he pensat que el contrabaix s’hi escau per a l’ocasió. De totes maneres, no farem res de jazz en el sentit estricte del terme, no tocarem estàndards ni res d’això. Farem un repertori tot de cançons meves; que tot i que s’emmarquen més aviat dins de la música pop, contenen harmonies i recursos una mica més complexos, que es desvinculen dels convencionalismes del pop. Sofisti-pop és una etiqueta que em fa gràcia.
Amb Jorra Santiago compartiu diversos grups i formats. Què creus que fa que la connexió que teniu damunt i davall l’escenari sigui tan especial?
Tenc la teoria de què normalment quan qualcú et cau bé com a persona també t’agrada com toca. Perquè cadascú toca així com és, llevat que estiguis interpretant un personatge en aquell moment -també és una opció. No ho sé, en Jorra és, senzillament, un dels meus millors amics. N’hem vistes de tots colors.
Diries que hi ha respecte al gènere per part del gran públic?
No, en l’actualitat el jazz és un gènere minoritari, precisament. Crec que és un gran desconegut per la majoria. Arrossega molts de prejudicis. Prejudicis de classe, sobretot. Igual com passa amb la música clàssica, la classe alta se n’ha apoderat, l’ha convertida en una música elitista, que només la pot apreciar segons qui. Quan, originalment i en essència, el jazz és tot el contrari. Prové dels garitos dels proletaris, és la música del poble. I, si és la música del poble, significa que tothom la pot apreciar perfectament. Independentment de l’estrat social.
Així i tot, hi ha festivals de referència a Mallorca: Sa Pobla o el Jazz Voyeur, per exemple. El jazz gaudeix de bona salut a Mallorca?
Sí que és cert que el festival de Sa Pobla, per exemple, fa molts d’anys que funciona. S’ha convertit en un festival de referència, com molt bé dius. Però els festivals només passen un pic a l’any, en general. El més important és mantenir el caliu durant la resta del temps. I és per això que és molt important el paper que hi juguen associacions com S’Escat, una associació autogestionada i independent amb una programació regular de qualitat, amb concerts i jam sessions setmanals. És un tresor que convé cuidar.
Però a Manacor ha tardat a arribar. Creus que un festival com aquest pot arribar a convertir-se en referent a l’illa?
Totalment. L’any passat va esser espectacular, varen començar posant tota la carn dins l’olla: van dur ni més ni manco que na Maria Schneider! Bastant difícil de superar. Però crec que és, alhora, tota una declaració d’intencions.
Un dels teus artistes preferits del gènere és Brad Mehldau, que precisament ha triomfat desmarcant-se dels estàndards habituals del jazz clàssic, no? És aquesta la clau?
En Brad Mehldau qui, recordem, va venir al festival de jazz de Maó i vaig tenir el plaer d’anar a veure. Increïble. Idò sí, en Mehldau és conegut per a revitalitzar el repertori d’estàndards dins del gènere. Però el que ha fet no és més que la cosa més lògica. De la mateixa manera que els jazzistes dels anys 40 i 50 feien versions dels grans èxits de Broadway, en Mehldau fa versions de clàssics contemporanis com Elliott Smith i Radiohead. Allò més il·lògic i antinatural era el que havien estat fent tots els altres, però, que és continuar interpretant exactament el mateix repertori durant setanta anys.
On més et podrem veure actuant pròximament?
Al concert multitudinari per Palestina del dia 11 d’octubre a la plaça del mercat de Manacor. No hi podeu faltar. Per ara hi ha uns 25 grups confirmats. Serà històric.
El darrer disc és del 2022, amb ni més ni manco que 33 cançons. N’havies deixat per escoltar al llarg dels anys, però no tocaria nou disc aviat?
Fa des de llavors que no he compost ni una sola cançó. Però precisament aquesta tardor tenc planejat fer dues residències artístiques per a compondre’n de noves. Estaré una setmana a un poble de Catalunya que es diu Copons i després, dues setmanes a S’Uralita. Me n’hi aniré equipat únicament amb una guitarra acústica i una gravadora de cassets. Però hi vaig sense cap expectativa, no hi vaig amb la intenció de fer necessàriament un disc acústic. Ves a saber, potser acab fent un disc de heavy metal. Potser em surtin quatre discos diferents. O potser no surti res de bo, qui sap.
