Foto de Maria Louceiro
S’ha de ser molt valent per creure en què un pot influir el seu propi destí.
Però sobretot, s’ha de ser així de valent quan el destí té a veure amb la fatalitat. Amb allò que sembla inevitablement acostar-se cap a nosaltres, o amb allò que sempre ha estat imperant i ningú no sembla poder canviar.
Ha passat sempre en realitat, en tots els països i amb tots els règims. Fins que un dia, el tsunami ha arrasat, la revolució s’ha alçat, i l’impensable s’ha convertit en la profecia alliberadora.
Perquè les coses no canvien, fins que un dia ho fan. Jo, que som russa havent crescut a Mallorca durant el 90% de la meva vida, he sentit més d’una vegada frases com: ai al teu país, on viuen en un règim totalitari… Ai al teu país, on la gent no té dret de dir res.
I a mi sempre m’han vengut ganes de respondre: i aquí la gent té dret de dir tot el que vol? Per què no fiques el nas en el teu propi país?
A vegades, no entens les coses fins que les vius, fins que estàs dintre, i és fins que no estàs dintre que no només no les pots entendre sinó que tampoc les pots estimar.
La realitat? Tothom diu el que vol a la pràctica. Perquè en cada lloc del món: feta la llei, feta la trampa.
Encara que fins que no et trobes en “aquell lloc” no sabràs mai quina llei, ni quina trampa.
I, tanmateix, els temps canvien, fa 70 anys, probablement a Rússia es podien dir més coses que aquí en el seu moment. I d’aquí només 30, podria passar el mateix.
Perquè res és permanent.
Però una cosa sí que importa… Vaig pensar mentre continuava consumint el meu batut de cacau. Importa mai renunciar al fet que tothom hauria de poder canviar el seu país, canviar les normes, canviar el moment.
Importa que ningú es doni mai per vençut en allò que en realitat sí pot canviar.
Importa que un es plantegi que és capaç de canviar moltes més coses de les que creu.
I on importa més, és allà on és difícil.
Avui, visc en una illa que està governada majoritàriament per gent a la qual aquesta illa no li importa.
Gent que fa polítiques que després es tornaran en contra dels seus propis nets, que es trobaran amb una illa envaïda i totalment escassa d’identitat pròpia.
Jo, no “soc” d’aquí.
Però m’hi sent, d’alguna o altra forma.
I qualsevol que s’hi senti, hauria d’obrir els ulls i permetre’s recuperar l’agència…de què aquesta illa és nostra, dels que hi vivim.
I no dels que la governen.
I que els que ens visiten, no haurien de ser els nostres amos.
Perquè sinó significa que en 50 anys no hem crescut.
Hem aprofitat un crèdit dels pares que un dia no hi seran, com els adolescents.
I allà tocarà agafar la responsabilitat que pertoca.
La costa no només és mar.
La costa és Terra.
La costa no és només per visitar.
La costa és història.
La costa és vida.
Però només pels que s’atreveixin a reptar el destí del que és inevitable.
