Passades amb la pinta, amb la navalla per sobre de l’escuma que cobreix i folra el rostre, petits talls de tisores, curts, àgils, amb exactitud. Un cop i un altre. Des de fa anys, des de sempre. La pell és l’òrgan més gran i extern que tenim els humans. I d’ella brosten els cabells els quals forment la cabellera. També els pèls i la pelussa. I n’Andreu Gelabert com tots els barbers del món és un menestral que talla, retalla, afaita, rasura, tenyeix i embelleix els cabells que tenim al cap i al rostre. És a dir cabelleres, barbes, barbons, celles i bigotis. Perquè gairebé ningú no dubta que dins la nostra cultura els cabells són un dels exponents més importants del concepte de bellesa.
Els barbers de Can Curt obriren fa un centenar d’anys, concretament el 1925 a la plaça Weyler de Manacor, al costat de la Rectoria. Era una barberia d’homes en un temps en el qual la professió estava segregada en perruqueries de dones i barberies d’homes. Els papers mai no es podien invertir. Elles, les perruqueres tenien les dones de clientes i ells els mascles. Per les seves mans han passat cabelleres de tots els colors, textures i mides. Cabells del color de la fosca. De la mel, del foc, de la terra de call vermell, de la llimona, de l’orxata, de la cendra i de la neu. Colors de cabells per a tots els gustos.
Les cafeteries i els cafès eren vertaderes institucions socials. D’això no en tenc cap dubte. Amb aquesta afirmació vull dir que han estat quelcom més que un indret on anar a afaitar-se o a beure un cafè. Eren llocs en els quals el temps prenia una altra dimensió perquè s’omplia de conversa i de confiança. Un barber com n’Andreu Gelabert és un home en el qual hi dipositam molta confiança. Ens posam en les seves mans i sabem que no es farà cap nyap ni esguerro.
Som nascut en un poble del Raiguer, a prop d’Inca. De ben petit anava amb el meu padrí a tallar-me els cabells a can Puput. Aquell home, experimentat i segur, un dia va tornar vell. El pols li esdevingué tremolós. De cada dia més i això era un inconvenient. En una ocasió el meu padrí anà a afaitar-se i tornà amb la cara nafrada i sangonosa. En Jaume Puput havia tornat vell i perdé la precisió necessària per a aquesta feina i això era una tragèdia. Per això, acceptà les circumstàncies, tanca i es jubilà. Ho deixà per edat i professionalitat. Per dignitat a una professió que no és gens poca cosa.
He posat aquest exemple per il·lustrar la importància d’aquesta professió. Un barber és un menestral però també un bon conversador. I un bon escoltador. Cadascun dels clients té una biografia, una història personal, unes circumstàncies, una visió del món i de la vida. A més de totes les coses que he explicat un barber és un home discret. Sap fins on ha d’arribar amb les paraules i sap allò que ha de callar perquè a força de repetir coneix el client.
N’Andreu Gelabert és totes aquestes coses a la vegada. És un bon conversador perquè s’ha cultivat i il·lustrat. Al seu establiment no hi falta la premsa i ell és coneixedor de l’actualitat. És, un barber savi o un savi que és barber. Al cap i a la fi, és el mateix. A més, és un home de país i curiós i això és d’agrair. Per tot això m’he mantingut fidel i constant d’ençà del 2016 quan em va afaitar per primera vegada.
Tornam, però, cent anys enrere. Als anys vint, trenta i quaranta del segle passat. Aquell bocí de Manacor, és a dir el Palau i la Plaça Rubí, era un indret efervescent, escumós. El centre neuràlgic de Manacor. La fonda Femenias, La Reforma, sa Granja o el cafè dels Xots. Zona de pas, de tragí, de comerços. I can Curt estava, com es diu, en el rovell de l’ou. Allà, a la plaça Weyler, obrí la perruqueria en Miquel Gelabert (l’avi de n’Andreu) casat amb na Bel Jaume. Els seus fills, n’Andreu, en Sebastià, en Miquel i na Catalina varen créixer en un ambient d’homes, de converses particulars, de barbes ensabonades, de tisores que tallaven els cabells, arreglaven la barba o navalles que rasuraven la barba com si fos un camp de rostolls o la retocaven. També en l’aplicació de loció postafaitada. En aquell dia a dia les destreses i les tècniques pròpies de l’ofici s’encomanaven progressivament als fills. Molta feina i poca poesia. Però eficiència i perseverança. Aquest era el món, el microcosmos dels de can Curt.
El seu fill Andreu seguí el carrerany marcat pel pare. Era el cicle de la vida: néixer, créixer, aprendre i caminar sol. Fer i tenir un niu propi. Així, entre el 1963 i el 1970 instal·là la perruqueria als baixos de la illeta de les places Weyler i del rector Rubí. Els baixos de l’edifici eren gestionats per Manuel Morales. La Perruqueria per la part del darrere comunicava amb el cafè sa Granja. Cafès i barberies eren dos negocis sovint molt relacionats. Compartien ubicació i clientela.
Aleshores el temps canviaven vertiginosament. Eren anys de major oferta de productes. Xampús, colònies, locions. D’allà passà a un petit local de l’anomenat carreró de Las Vegas (actual carrer de l’escolà Pocoví). És allà on el nostre Andreu, el fill de n’Andreu, tengué els primers contactes en la professió. Hi estigué tres anys i d’allà, el 1973 es va ubicar en un entresol de la plaça Weyler (a sobre de la barberia inicial).
El mirall en una perruqueria i barberia és un element omnipresent, necessari per validar la feina del barber. I el barber, n’Andreu Gelabert, era el mirall en el qual es mirava el petit Andreu. Des dels deu anys ensabonava barbes i agranava el trespol. Feia les feines complementàries a la tasca del pare. Feinejava i estudiava. Creixia. Era despert. Li agradava estudiar. Començà el batxillerat a l’institut Municipal Ramon Llull situat a la Torre de ses Puntes. D’allà passà a l’IES Mossèn Alcover quan es va inaugurar a l’antic quarter que hi havia vora l’estació. I finalment acabà els estudis a l’actual edifici situat a la zona d’es Canyar. I amb el títol d’ensenyament mitjà la cruïlla. Els entreforcs que es donen a la vida que obliguen a triar. I les circumstàncies d’aquells anys marcaven. Si fos ara, fi fos en els temps presents en els quals hem normalitzat els estudis superiors, n’Andreu hauria estat enginyer o profesor. Però optà per continuar l’ofici de la seva nissaga. Era la tercera generació d’una soca enclavada a la terra manacorina.
Els homes i les dones ens relacionam, interactuam, ens socialitzam. D’aquí la creació de grups més o manco extensos d’amics amb aficions comunes. Eren les colles, però aleshores tothom en deia “pandilles”. Colles que afloraven i s’afermaven a l’escola, a la barriada, a la parròquia. Colles d’amics, colles d’amigues, colles mixtes. La de n’Andreu era d’aquestes darreres, formades per joves d’ambdós sexes. Els temps, com he apuntat, havien canviat. Als anys 60 i 70 els joves aspiraven a quelcom més, a viure de manera diferent. Eren els camins de la modernitat i això suposava que mai de la vida havia de ser pecat mortal si els joves dels dos sexes es divertien i compartien espais i ambients.
En aquella colla, com sol succeir, hi havia la que seria la seva al·lota i parella: na Bel Galmés. Cap dels dos no ho sabia, ni tan sols podien intuir allò que el destí els tenia reservat. La vida dona moltes voltes. Ja ho sabem. De vegades sembla fer giragonses, com les falzies els horabaixes d’estiu i pren carreranys inesperats. Però allò que ha de passar finalment succeeix. Perquè de vegades sembla que els astres s’alineïn per a produir una espurna i una casualitat.
N’Andreu feu el servei militar a Cadis, però mantenia contacte regular amb els d’aquí. En aquells anys no hi havia les modernitats de les videotrucades ni de la missatgeria instantània. Havia de ser per telèfon o carta. No hi havia altra manera d’interactuar. Però els amics li escrivien cartes des del bar Trípoli, aleshores un dels caus del jovent. Totes les coses tenen un començament i un final. En aquells temps fer la “mili” era cosa llarga i feixuga, però un dia es va acabar.
Quan tornà a Manacor, l’endemà na Bel Galmés feia vint anys i li trucà. “Andreu, com estàs? -li va dir. Ara que ets aquí et vull convidar a una festa pel meu aniversari”. I n’Andreu hi anà. Allà començà una nova etapa de la vida en la qual es va endinsar de bon de veres en el túnel del temps i el país de la vida adulta. Festeig i feina. Preparar el niu pels anys i decennis que havien de venir. N’Andreu i na Bel. Na Bel i n’Andreu. Aquesta és la història de la condició humana. Aleshores ell tenia vint-i-un anys.
En l’entresol de la plaça Weyler on el seu pare havia tengut la barberia n’Andreu n’obrí una de pròpia. Es digué Reflexes. Era una perruqueria unisex i això suposà introduir novetats en l’ofici. És a dir, s’oferia un nou producte estètic amb activitats com rentar els cabells, eixugar, tallar, estilitzar (fer la permanent, per exemple), fer tractaments i tints a la cabellera. Adaptar-se per a progressar, per a tirar endavant. Modernitzar-se. Coses que mai no han suposat un entrebanc per n’Andreu perquè és d’un tarannà obert, flexible, despert.
Dissabte, 31 de maig de 2025
Devers les dotze vaig entrar a la perruqueria de n ‘Andreu. Els carrers de Manacor formiguejaven i s’encomanava un ambient fresc i despert. La perruqueria del carrer Ciutat s’obrí el 2004 i constitueix el cinquè establiment regentat en el pels barbers de can Curt. Tres generacions i cent anys. Això mai no serà poca cosa.
Allà hi vaig trobar els que serien els darrers clients. A la part del darrere hi havia dues dones: n’Antònia Frau, antiga perlera i na Francisca Riera que fou modista. Na Cati Bordoy, la perruquera, les tenyia, tallava els cabells i pentinava.
A les 12 i 15 minuts n’Andreu es disposà a tallar els cabells a un nin de dos anys. És el Roger Gomila Blanes. La seva germana, na Maria, i el pare i els padrins el miraven amb curiositat. I alegria. Tira a tira, amb cautela n’Andreu feia talls precisos i àgils. L’infant facilitava les coses, semblava una estàtua. Una estàtua de tendresa i de suavitat. Jo el mirava i escoltava al padrí, n’Andreu Gomila, home de bona conversa que m’explicava coses que sempre m’interessen: la vida i moltes anècdotes d’un món anterior.
A les 12:51 fou el torn del pare de la criatura: n’Andreu Gomila Sansó. Té 37 anys i és metge anestesiòleg de l’hospital de Manacor. Aleshores em vengué al cap el fet que anys enrere, molts, cap a l’edat mitjana i la moderna, barbers i metges tenien moltes coses en comú. Aleshores els barbers eren destres amb navalles i bisturís i per aquest motiu feien les sagnies que consistien a extreure sang d’una vena per a tractar diferents molèsties. Aquestes intervencions les feien amb una navalla, però també amb sangoneres, els animalons que xuclen la sang.
Sobre la pràctica de la sagnia, el Regimen Salernitanum afirma que “la flebotomia és el principi de la salut
. Afirma la memòria i la inteligencia, purga la bufeta, desseca el cervell, escalfa l’espina dorsal, aclareix l’oïda, conté les llàgrimes, alleuja la inapetència, purifica l’estómac, convida a la digestió, indueix la son, proporciona una llarga vida i allunya les malalties”.
Els barbers que practicaven sagnies ho anunciaven amb un drap tacat de sang penjat vora la porta. Aquells pedaços es bellugaven, s’enrevoltillaven amb el vent, com si fossin banderes Per aquest motiu en l’actualitat moltes barberies s’anuncien amb uns cilindres que giren amb bandes blanques, blaves i vermelles intercalades. Fins ben entrat el segle XVIII es practicaven les sagnies.
N’Andreu Gomila d’ençà que va néixer és client de n’Andreu Curt. Això és, sens dubte, un acte de fidelitat i de confiança. En aquesta ocasió li arregla la barba amb la màquina i li rasura la part del coll allà on aquesta s’ha allargat en excés.
S’acosta el final. Na Cati va enllestir les dues dones. Marxaven arreglades i satisfetes. Es tracta d’una estampa d’aquelles que m’encisen, tocades de deliciosa quotidianitat en la qual la gent corrent interactua, es relaciona per a satisfer les seves necessitats en un ambient de cordialitat. El costumisme valora i descriu el més corrent, aparent i colorista de la vida quotidiana.
A les 13:03 n’Andreu feu seure a la cadira en Joan Gomila, pare i padrí dels dos anteriors. És macianer, casat a Manacor amb na Maria Sansó i fuster de professió. Fa cinquanta anys li tallava els cabells el pare de n’Andreu, quan la barberia estava a l’entresol de la plaça Weyler. L’expectació era màxima. Què deu passar pel cap de n’Andreu?, em vaig demanar, mentre tractava de retenir amb la mirada el moment. Ell, el bon barber i bon perruquer ens explicava coses. Com quan tenia deu anys i feu les primeres passes en la professió. Era al local del carreró de Las Vegas. Aleshores, ens diu, tenien unes peces metàl·liques rectangulars i triangulars que tenien un número. Estaven penjades a la paret i quan entrava el client n’agafava una i això determinava el torn. En aquells temps, en diu, als papers oficials el tall amb navalla es deia “corte de pelo a navaja o parisien”.
Els veïns es concentraven al portal. De cada vegada n’hi havia més. Parents, veïns, comerciants del carrer que s’aproparen per estar a prop de n’Andreu. Qui sembra recull. Qui sembla afabilitat, generositat i estima sempre recull el mateix. N’Andreu és perruquer, conversador, barber, escoltador, intel·lectual però també bon sembrador d’afabilitat, generositat i estima.
Arribaren els fills, na Joana que és arquitecte, n’Andreu que és enginyer i la neta, el tresor de la família: n’Aina.
Entrà en Toni Prim, cunyat de n’Andreu i glosador. Improvisà el següent:
N’Andreu és el millor de la vila
dins aquesta professió
i el que ha tengut l’honor
ha estat en Joan Gomila.
Tres, dos, un….n’Andreu va acabar. Havia arribat el final, la darrera tallada de cabells d’un carrerany fecund i potent. Jo mirava i feia les darreres fotografies. També anotacions esburbades per a fer aquest reportatge. Els que eren a fora entraren amb un somriure. Somreien amb els llavis i amb els ulls. Somriures nets, sincers.
Vaig fer el darrer retrat del grup i vaig marxar.
Ara hauré de cercar un nou Andreu, un barber bo i de conversa essencial. No serà fàcil.
Adéu, Andreu!
Aquí algunes imatges més de la darrera jornada:
