“Ens jubilam. Som una societat anònima que formam tres germans, una de nosaltres ja està jubilada, i els altres dos estam en situació de semijubilació. Cap dels joves de la família no ho vol agafar, i tancarem el mes que ve”. Mateu Soler Riera (Manacor, 1951) és una de les tres potes de Can Batliu SL, l’emblemàtic i secular magatzem manacorí que des de fa dècades ven i distribueix productes relacionats amb el sector primari. Soler va cursar estudis d’enginyer tècnic agrícola a l’Escola d’Enginyers Tècnics Agrícoles de València, on es va graduar l’any 1970, per tornar cap a Manacor a fer feina al negoci familiar. Mateu Soler, Can Batliu és molt més que la botiga que veim quan tenen les dues portasses obertes. “Som un distribuïdor de productes agroalimentaris que, a més, tenim un portal obert, que és el que la gent que passa per aquí davant veu en primera instància. Però sí, distribuïm a botigues de tot Mallorca i fins i tot a algunes de Menorca i d’Eivissa. Venem bàsicament productes fitosanitaris i material alimentari per a ramaderia. El menjar de canari, per exemple, el duim de Bèlgica i de València. També duim cereals de la península i adobs de marques importants”. Fins fa pocs mesos, Can Batliu, a banda del portal obert, tenia un equip d’entre dotze i catorze persones, entre les quals hi havia un comercial, dos repartidors i altre personal d’administració i d’abastiment.
“Ara anam liquidant, que és molt mal de fer”, diu Mateu Soler, que explica que “els joves nostres no ho han volgut seguir, se n’han anat a estudiar i no volen continuar amb el negoci”. Ho haurien pogut traspassar, “però també és complicat, necessites un capital alt, nosaltres tenim una oferta de més de 4.000 articles, i el sector agrari de comerç és un sector que ja no fa ganes. Si hagués estat un negoci de distribució de begudes, per posar un exemple, ens ho haurien pres de les mans”. Can Batliu és un negoci que funciona, i que treu el producte que ofereix. Si tanquen és purament perquè els qui se’n cuiden han arribat al final de la seva vida laboral.
Tanmateix, tot i que és cert que hi ha molta competència, també ho és, segons Mateu Soler, que “el de l’agricultura és un sector que es mor, el maten. El pagès ho passa malament. Basta dir-te que fa trenta anys a Mallorca hi havia 340 vaqueries. Ara Agama tanca, i tanca en Fontanet. Saps quantes en quedaran? Dues o tres”. Per a Soler, a Mallorca li fa mal esser un “mercat terminal. Ens envien els productes de la península cap aquí perquè saben que no els rebotarem cap allà. Farina, llet, carn…”, tot ve de fora. Les subvencions europees, mentrestant, “han servit per viure el pagès, però no han solucionat el mal d’arrel. Mallorca, agrícolament no té cap importància. Llevant la garrova, la resta de la producció que feim és insignificant”.
El sector turístic hauria pogut prioritzar el consum de producte fet aquí, “però mai han mirat de cara el pagès d’aquí, però és que ni els mateixos pagesos es compren el producte entre ells. Baldament tenguin qualcú a devora que ha fet el producte que necessiten, van a comprar-lo a fora si el troben més bé de preu”.
Avui Mallorca ha girat l’esquena a fora vila, una espècie de contrasentit, a una illa que va haver d’acudir al camp per poder subsistir. “Vàrem ser molt pobres, i de fet nosaltres mateixos, els mallorquins, vàrem ser emigrants. La gent avui no ho vol veure, però si hi ha gent que ve aquí ho fa per necessitat. Han vengut per necessitat nostra. No en trobaràs cap, de mallorquí que faci feina a fora vila, avui tothom vol ser funcionari, aquesta és la seva aspiració”.
L’evolució dels productes que distribueix a l’engròs o que ven a la menuda Can Batliu ha anat evolucionant amb el pas dels anys. Així com un temps se centraven més en la producció agrícola, després també hi afegiren el menjar per a canaris o els pisos de ca.
Can Batliu, com tots els establiments que venen productes fitosanitaris, s’ha hagut d’adaptar a les noves normatives. “Un temps podies vendre el que volies i es feien autèntiques barbaritats. Ara això està regulat i hi ha productes que s’han anat prohibint. Avui ens van registrar les vendes de productes fitosanitaris cada setmana a Madrid, i per vendre segons quins productes has de fer cursos per rebre l’autorització”.
Un establiment històric: la farinera
Can Batliu va començar una generació més amunt, quan el pare i el padrí jove de Mateu Soler Riera construiren la farinera que encara avui podem veure construïda al costat de la botiga, i just darrere el lloc on s’ubicava l’antic molí fariner. “A un cantó del dintell del molí hi havia una inscripció que deia ‘Aquest molí començà a moldre el 1614”. Ja es veu, que Can Batliu ve de molt antic, qui sap de quan. El malnom mateix és d’origen incert, però té una entrada al Diccionari Català-Valencià-Balear: “Càrrec i jurisdicció del batle”, documentat del 1337. I encara de més antic: “Cavaller que tenia dignitat superior a la del comanador”, documentat el 1181.
Can Batliu com el coneixem avui va ser fundat com a societat anònima pels germans Maria Antònia, Petra i Mateu Soler Riera. “Abans, però, ho havien començat mon pare, Antoni Soler Santandreu i el seu germà Pasqual, que era el meu padrí jove”. “El meu padrí es va morir quan mon pare tenia catorze anys. Mon pare se’n va anar a fer el servici i participà a la batalla de l’Ebre”. Quan va tornar, “els dos germans construiren una farinera, una construcció immensa de tres pisos d’alçada, amb un departament per moldre blat i fer farina i un altre per moldre ordi i fer farina d’ordi per als porcs. A banda, també tenen un departament d’ensacat, que encara avui està operatiu. Cada pis de la farinera està enrajolat amb rajoles hidràuliques, “les úniques que hi havia en aquell moment”, però on hi ha les màquines, el paviment “és de fusta, per absorbir la vibració de la maquinària”, diu Soler.
Quatre enormes sitges o graners amb capacitat per albergar més de 120 tones de farina cada un completen la construcció, darrere la qual, a un racó de la part exterior, hi ha encara el motor amb què va començar a funcionar tot aquell immens mecanisme. Porgar, triar les veces, separar la pols, banyar, sedassar… i aprofitar de cada procés el màxim de producte. Així girava cada dia l’activitat de la farinera de Can Batliu.
La fàbrica de farina va deixar de funcionar aproximadament l’any 1980. A Can Granot, que també eren família de Can Batliu, feren totes les conduccions per on transitava el gra i la farina. “Per dedins estan folrades de zinc, perquè el gra es menja la fusta i així estan protegides”, diu Soler davant les majestuoses construccions de fusta, reguinyols d’una indústria esvaïda dins la immensitat d’unes naus que avui fan de magatzem de l’establiment que ara està a punt de tancar. Són més de vint màquines pensades i organitzades per fer la farina més blanca possible, “que era com la volia la gent un temps. Avui, com més morena és, millor”.
Ara els tres germans es dedicaran “a viure, i a descansar, un ha de saber quan és hora d’aturar-se. Jo tenc 74 anys i no tens les il·lusions que tenies quan en tenies cinquanta, ni la capacitat resolutiva, ni la capacitat d’adaptació als nous reptes de futur que venen”, diu Mateu Soler amb un punt de nostàlgia i un altre d’alleujament.
