Entre Bambalines. Marina Nicolau – Actriu o no
Havent finalitzat la primera temporada del meu pòdcast «Viure d’això» totalment autogestionat i realitzat perquè a mi m’ha donat la santa gana, he aconseguit una subvenció per fer front a part de les despeses que això ha suposat. Una petita victòria, pens. Però allò que més m’ha aportat aquest projecte, més enllà de la subvenció o la repercussió (poca o molta) que hagi pogut tenir entre els oients, són les converses que hem creat sobre diferents temes que ens travessen als que ens dedicam a aquest món.
Pensant en els temes que m’agradaria tractar si hi hagués una segona temporada em ve al cap el que és el títol d’aquest article: Teatre o no. Què passa si ho deixam? Tantes coses, amigues. No vos en feis una idea. Un dels inconvenients que tenim els que ens dedicam a qualsevol professió artística o cultural és que ens identificam inevitablement amb la nostra professió. Qui seria jo si deixés de ser actriu? Com em presentaria als altres? Què em lliga a la professió que sigui tan identificatiu també de la meva personalitat? Aquestes i tantes altres coses que ens passen pel cap quan pensam a deixar la professió.
I, per calmar-me, supòs que per intentar convèncer-me que el món no s’acabarà, que som prescindible i que la catàstrofe que vaticín no succeirà, m’aferr molt fort a la metàfora que em va explicar la meva terapeuta del pèndol. A la vida generalment ens movem entre un punt i un altre, i tot el recorregut d’enmig és on som la major part del temps. Pens que entre el blanc i el negre hi ha molts grisos. Que no és tot o res, que no és sí o no. Pot ser un «a vegades» o un «quan ho senti així». I això em tranquil·litza, perquè em permet pensar més enllà de la meva professió com a tret definitori de la meva persona.
Entenc i comprenc la professió com a un acte de militància més que altra cosa. No ens volem fer rics ni famosos, volem viure d’allò que ens apassiona i que creim que pot contribuir a fer el món un lloc una mica més amable. Però pel camí ens hem de justificar constantment pel preu que posem a la nostra feina, per les decisions artístiques o personals que prenem i al final ens convertim en esclaves de la nostra pròpia autoexigència i dels condicionants que els altres decideixen que ens defineixen.
Feis, per favor, la reflexió del dia amb mi: els artistes pagam factures, menjam, pagam la quota d’autònom i pagam lloguer igual que la resta. Hem estudiat, ens hem format i hem invertit hores i hores, moltes més que altres professions. El respecte per part de la institució és complicat aconseguir-lo, però el respecte per part de la comunitat hauria de ser innegociable. Cada vegada que hem de lluitar per defensar el nostre sou, la nostra professionalitat, la nostra aportació a la societat o la nostra vàlua, estau contribuint a què ens desgastem cada cop més fins que arribi el dia en què ho deixem. I ho deixarem i després farà pena, però no s’haurà garantit en cap cas un àmbit amable o una seguretat accessible per a tots nosaltres. I arribarà el dia en què ens deixem d’identificar al cent per cent amb la nostra professió i ens sentirem tristos també, però lliures per a prendre decisions.
Que deixaré el teatre en algun moment? Segurament sí. Que no ho podré deixar mai del tot? Segurament tampoc. Però al final en algunes situacions és cert que l’única fórmula és «adaptar-se o morir», i pensar, per fi, que em puc permetre aquest «adaptar-me» encara que no sigui l’ideal que jo havia imaginat, em dona pau. I aquesta és la fita, no?
