“Prefiero no hablar mallorquín a hablarlo mal”. Comentari d’una nina de només de set anys amb qui em vaig creuar l’altre dia quan tornava a casa. “En el cole, el profesor no habla ni una palabra en castellano”, comentari del seu pare, que l’acompanyava. I, en qüestió d’un interval de temps relativament curt, dos comentaris que s’endú el vent, però que ja contribueixen a minoritzar la llengua catalana. Davant això, de quina manera podem revertir aquesta situació?
El català és llengua cooficial, és a dir, és tan important com ho pugui ser el castellà. Ja de per si, és una llengua minoritària i minoritzada, cada vegada més restringida a espais que ja no són el punt de mira ni el centre d’atenció. És una llengua feble, que amb el temps ha rebut atacs i ha estat menyspreada. Potser la història es repeteix? I tornam al temps del franquisme?
“El mallorquí no és català”, una fal·làcia com una catedral. Com si consideréssim que es tracta de dues llengües diferents i no pas d’un dialecte i una variant de la mateixa llengua.
Evidentment, els temps canvien i una llengua viva necessita innovar-se i adaptar-se als nous models i costums, incorporar nou lèxic i expressar tots els conceptes més moderns. Ara bé, sense perdre la seva autenticitat, el seu prestigi i el seu valor.
Els primers a vexar-la i debilitar-la, fins i tot a menystenir-la, són moltes vegades aquells que ocupen un lloc en l’esfera política i que s’exhibeixen públicament. Els grups d’extrema dreta, amb els seus discursos d’odi i rebuig cap a la pràctica i l’estima del català, són cada vegada més presents.
I, precisament davant tots aquests atacs, no podem fer com si res. No podem restar en silenci i, així, claudicar davant les propostes i consideracions dels grups que pretenen eliminar-la. “La llengua és l’ànima d’un país”, diu una de les frases més conegudes de Mercè Rodoreda. La llengua ens fa sentir part d’una comunitat; ens serveix per cantar i entonar cap al cel totes les nostres victòries, per donar-nos a conèixer i per entendre de què va el món.
Com a éssers vius que som, destacant la racionalitat com a característica que predomina per damunt de la resta d’animals, la llengua ha de servir per teixir i entrellaçar cultures. No ha de quedar delimitada per una frontera, restringida a una ètnia o a un territori. La llengua és de tots i per a aquells que la parlen, la cuiden, la defensen i, per damunt de tot, l’estimen.
