I saber a través del tacte per que són més llargs
els dies
MIREIA CALAFELL
Cos meu: què em dius?
MARIA-MERCÈ MARÇAL
Hi ha veus que et punyen i n’hi ha que t’acaricien. Hi ha paraules que et fan patinar els ulls així com les vas llegint i, d’altres, que et demanen clavar-hi la mirada. La poesia de Mireia Calafell (Barcelona, 1980) té la capacitat d’abastar la complexitat d’experiències que conformen la vida, sempre tan calidoscòpica i divergent. Calafell basteix la seva obra a partir de tot el que poden fer mans, mirada i paraules plegades.
Aquesta sang (2024) és un recorregut idoni per endinsar-se en la seva poètica. El llibre s’alça damunt un simple element: la sang. L’obra és una indagació corporal en la intimitat, així com en el més col·lectiu dels cossos -tacat de sang innocent, avui, també-. La sang fa de cordó en aquest volum que recupera poemes de tots els seus llibres publicats, presentant-nos el seu univers poètic, tan extens i prolífic. En la corporalitat és on convergeixen i arrelen totes les seves obres. A part del cos, trobam les seves obsessions: el desig, la ferida, la identitat, les relacions i els afectes.
Tot i això, més enllà d’insistència que va tornant, la sang és el màxim requisit en la seva concepció literària. Davant això, ressona la veu de Bonet: «La vida és escandalosa com la sang. La gent diu: la sang és escandalosa. És perquè viuen vessant paraules tan llunyament de la vida, que s’escandalitzen de la sang com si la sang sortís d’un altre món».
En un dels primers poemes, l’autora mostrava com «ara els comiats / arriben en nous formats». Davant aquest món que habitam, havent abolit les distàncies, però amb una solitud brutal, aquesta autora reclama retornar al cos, que -ja ens ho diu l’amor, la pena, el desig i el dolor-, no és tecnològic. Per això, davant aquest món on regna la raó, que es vol tàctil, però no carnal, cal tornar a posar al centre la concepció de Bonet i, des del cos de dona, de Calafell, «la sang, aquesta sang, als meus poemes».
Amb poques pàgines, se’ns obri un món que ens acompanya entre els plecs de la vida i les cavitats del pensament. Com afirma Ingrid Guardiola: «El cos porós és físic, però també lingüístic […]. S’hauria de poder viure de forma més porosa, però sovint això comporta riscos i complicacions». Calafell se centra en aquestes experiències, del que frega i fa ferida, així com en les conques del plaer: «escric amb els dits el nom del desig».
L’escriptura de l’autora es torça i s’estira, sempre deixant-se endur per sensacions de carn i ossos agafades de la quotidianitat. Entre poema i poema, brillen les cites d’autores que han defensat i materialitzat la poesia al servei del cos. Filant versos trobam a Chantal Maillard, Clarice Lispector, Maria Mercè Marçal, Gemma Gorga, etc. En paraules de Calafell: «Menjar el que no diu cap paraula / i així, amb la boca plena, escriure». El llenguatge necessita passar pel cos, així com el cos passa pel llenguatge: «que el jo és subjecte / només en tant que cos».
En aquesta línia, encisa com l’autora eleva el poder de l’escriptura. Fa espurnejar la paraula. D’alguna manera, Calafell materialitza el que Lispector afirmava a Aigua viva: «la paraula és la quarta dimensió». Així, és summament únic com l’autora relaciona la vivència de la paraula amb l’experiència del cos.
Les imatges que l’autora fa aflorar a tots els poemaris mostren el cos que desitja, el cos que pateix i el cos que escriu. S’alça un discurs que brilla i crema pensant la pell, tant del cos com del llenguatge: «delaten les escriptures de la pell». Perquè, ja ho sabem, els cossos i les pells estan escrites. Aquí, em surt dubtar del vers de Ferrater que diu: «ben al fons / el cos recorda». Podríem afirmar que és la pell qui deixa ressonar les temporalitats que ens travessen i les vivències que ens conformen. Ingrid Guardiola ressenya com «llegir, d’alguna manera, és revestir-se amb la pell de l’altra». I, de la mà, hi ha Hélène Cixous: «la pell, és més preciosa que el paper». Per tant, Calafell proclama llegir ambdues superfícies, exposades i travessades pel temps, vives, i, per això, canviants.
Per tant, llegir Calafell és una empenta a cercar les paraules que duim aferrades a la pell i a posar per escrit les lletres que ens vessen dels dits. L’autora ens proposa un paisatge textual i corporal, de paraules i de carn: un lloc ideal des d’on atendre les forces que ens fan bombejar i les forces que ens immobilitzen. A un bassal de sang o a una simple gota, també hi ha reflex per poder-nos repensar.
