Aquestes darreres setmanes a la plaça de Sant Pere del Vaticà, i amb motiu de les festes de Nadal, hi han posat un avet per decorar. Tant de bo l’haguessin trasplantat o sembrat, però el fet lamentable és que aquest arbre l’han arrabassat del bosc on, verd i esponerós, feia dos-cents anys que donava vida.
Qui fa una volta per foravila s’adona de la gran mortaldat d’arbres a causa de les plagues invasores, a causa del deteriorament global dels ecosistemes que, com era d’esperar, també afecta els nostres ametllers, figueres, tarongers. Anam cap a una desertització i cada arbre és un tresor que cal conservar i estimar com aquell pastor, la vida del qual relata de forma tan bella Jean Giono a L’home qui plantava arbres. Pens també en l’inoblidable novel·la El baró rampant d’Italo Calvino.
El culte als arbres és atàvic i protoreligiós. No podria ser de cap altra manera. Encara Aristòtil compara els arbres a àngels adormits. Frazer a The Golden Bough ressenya la severitat de les penes que els pobles germànics imposaven a qui gosàs fer malbé gratuïtament un arbre. Tallaven el llombrígol del culpable i envoltaven la soca de l’arbre amb la seva budellada. Vos imaginau el budellam de la cúria papal envoltat l’avet del Vaticà? Deix aquesta imatge pendent d’una il·lustració de Tònia Meravell. Els indis americans només empraven la llenya dels arbres que havien caigut o mort de manera espontània. Quan s’esdevingué el genocidi els indis més vells creien que les desgràcies del seu poble eren degudes a la desconsideració moderna als drets dels arbres. A les festes dionisíaques gregues un gran pi era dut en processó i plantat enmig de l’àgora i al seu entorn esclatava el poble en embriaguesa sexual i alcohòlica. D’aquí la relació del pi amb el vi. Vos recorda la festa pollencina del pi de Ternelles?
Tanmateix, també des del llindar del començament de la humanitat, el foc a l’hivern simbolitza la comunitat, la perpetuació del clan. El tió manté la claror i l’alimenta, allunya les feres i els mals esperits. El tió de Nadal: durant totes les festes cremava a la llar per després guardar el que romania d’ell com un amulet protector de la casa, dels camps i del bestiar. Les cendres s’escampaven pels conreus i els sestadors, sobre els llits en un ritu de fertilitat i es mesclaven amb els remeis casolans. Quan venien tempestes i epidèmies, es tornava posar al foc.
A vegades adoptam costums externs, símbols de pèrdua d’identitat i pensam que els nostrats són imposats. Quants de mallorquins renegats creuran que el tió de Nadal és cosa catalana i adquiriran un avet amb data de caducitat a uns grans magatzems… Beneitura com la d’uns alumnes de 2n de batxillerat que en tornar de vacances se’n van de viatge d’estudis per Europa i s’han fet estampar una bandera espanyola a la dessuadora… Espanya els ho donarà tot.
“Uep! Dins sa cuina manca gent! Com no ho veis, que es tió de Nadal mos hi crida? Què no el sentiu cantar? Fora fer-li es sord! (…) I es tió de Nadal que, com més va, més ràbia pren, i espetega una cosa de no dir, amb una flamarada com una cabeiera o com una bandera que la pren es vent, que es belluga, se caragola i s’escabeia tota xalesta, atxerevida i avalotada” (Mossèn Alcover. Ses matances i ses festes de Nadal.)
Que el 2025 cremi i quedi abolida tota la mala fi de desgràcia i dolentia molt més mala de matar que un arbre innocent i maternal.
