El rebuig és una de les experiències més dures, quan has fet alguna cosa amb el cor. A vegades m’agradaria córrer, avançar-me a totes les dificultats, però poden amb mi. No em deix tombar, no. Però poden amb mi per un moment, fins que record que aquest és el moment més sublim per fer un canvi, per fer el que ningú imagina, per avançar més que mai.
La realitat és que la llum no és acceptada per tothom. I la llum no és res més que “fe”, esperança. No és acceptada per tothom perquè creure quan no has tengut res al que aferrar-te pot ser dolorós, pot significar dolor.
Jo també tenc inseguretats. A vegades tenc por de ser massa, d’altres: massa poc.
Tenc ganes de fugir a un lloc on tot se sap, però després resulta que sempre que hi som és una il·lusió. Sempre fa tard “el lloc”.
Abans m’importava la meva imatge: ara m’importa la meva integritat.
Intent donar el millor… I si resulta que no som per tothom per molt que doni?
Entre la fina línia de l’automillora, i la permissió de convertir-te en el que fa el que tothom li demana.
Entre la fina línia de ser conscient, conseqüent, i mirar més pels altres i la seva mirada i no per la pròpia.
Al final hem de fer el que volem. És el millor resum que puc trobar. Si fas el que vols, li agradi a algú o no: mai te’n penediràs!
I som a final d’any… I tothom s’atura a pensar: he fet el que havia de fer? He estat el que havia de ser? I si resulta que només tu ho pots decidir? I si resulta que intentar quedar bé amb no sé qui no té força suficient per a comprometre’t tot un any al teu creixement?
Jo aquest any vull créixer per a mi, descobrint què significa a cada moment… Llançar els horaris, relaxar-me a l’herba, i tornar més “res”.
Crec que és un bon propòsit d’any nou: ser res. Ser res a ulls d’altres, i potser més que mai jo als meus ulls. Ser autenticitat pura, sense vels ni adorns. Viure més al dia, planificar menys. Cada un té un propòsit diferent, però sempre acab pensant… que sigui per a ell i no per un altre, i tot anirà bé.
I encara que hi hagi rebuig, i encara que hi pugui haver duresa… També hi ha transformació, amor, alliberació, col·lapse de temps.
Que no sigui un any per contar els dies ni per esperar el cap de setmana.
Que sigui una alliberació i una autoafirmació contínua.
Que sigui un reclam de: som qui som i potser no per tothom està bé, i ho accept.
Un reclam de més simplicitat, més puresa, i menys complaença.
Un reclam de llibertat.
I després de pensar tot això, record les paraules perfectament de la meva mare, quan era petita i no volia caminar més, i em deia: és que ets una mandrosa! I potser sí. I és per això que he decidit no tenir mai més horari.
I és que potser els inconvenients són les majors fortaleses, perquè si no, tots seríem iguals, a tots ens anirien bé les matemàtiques, i l’art, com diuen: seria molt lleig si tothom pintés. Fa poc vaig conèixer una artista que ho va deixar per dedicar-se a les criptomonedes, em va dir: al final, només vull ser una dona, i no excusar-me per no sortir a fer el paperot.
