Una de cada quatre dones hi passarà. Algunes d’elles, més d’una vegada. La pèrdua d’un infant durant l’embaràs, durant el part o poc temps després de néixer suposa un gran xoc emocional per a les mares i els pares, i també per a l’entorn familiar proper. Per donar suport a aquestes situacions comunes, però que encara són un tabú, l’Ajuntament de Manacor ha presentat aquest matí l’espai de dol perinatal, coincidint amb la commemoració del Dia del Dol Perinatal, que se celebra cada 15 d’octubre.
“És un espai pensat per acompanyar les famílies que han passat per una pèrdua i per a totes aquelles persones que necessiten tenir un lloc per recordar. Moltes famílies no tenen aquest espai formal i d’aquesta manera obrim aquest procés per viure aquest dol” explicava Joana Maria Llull, delegada de Cementiri i Espai Públic que afegia, visiblement commoguda que “avui és un dia molt emocionant, com a dona i com a persona que també ha viscut dol perinatal”.
Situat a la part nova del cementiri de Son Coletes, es tracta d’un espai obert a tothom que sorgeix per iniciativa municipal i que ha comptat amb el suport del Servei de Dol Perinatal de l’Hospital de Manacor i de la psicòloga experta en la matèria, Catalina Pou. El servei de jardineria d’Estel de Llevant ha configurat l’espai que té un pressupost de 10.000: dos bancs, un arbre central – l’arbre de l’amor – amb una papallona morada, com a símbol del dol així com romaní, lavanda i sàlvia.
El dol perinatal és un procés sovint silenciat i desautoritzat socialment, que pot generar molta solitud. Guillem Barceló, superior de pediatria explica que quan a l’Hospital viuen un cas com aquest, el primer que fan és informar la família. “Com que és una notícia impactant, són dos metges el qui s’encarreguen d’això. La papallona lila és el símbol del dol perinatal i després d’haver informat les persones afectades, en penjam una al box de dilatació i així tot l’hospital és conscient de la situació i tot l’equip professional pot brindar tot el respecte que es necessita. Després d’això es passa a planta i se segueix el mateix procés” explica i afegeix que també s’ofereix un bressol d’abraçades, un servei que “s’ofereix a les famílies per ajudar-los en aquest dol: poden passar més temps amb el seu fill i acomiadar-se de la manera que necessitin: contant-li un conte, banyant-lo o canviant-li roba… Fer tot allò que no podran fer al llarg de la vida i que tenien pensat que farien”.
Des de l’Hospital de Manacor expliquen que cal donar molta informació sobre el que està passant i acompanyar emocionalment tant a la mare com a la resta de familiars. “El que intentam és fer formacions i intentam que tot el personal estigui sensibilitzat per tractar les famílies així com necessiten” explicava la comare, Isabel Rodríguez.
Ara bé, reconeixen que queda camí per recórrer en el servei públic perquè de moment no existeix una consulta psicològica per oferir atenció personalitzada en l’àmbit públic per fer continuïtat. “Tenim previsió d’ampliar aquest servei: en el nou edifici de l’Hospital les comares tendrem una consulta per fer obstetrícia, però encara s’han de programar els tempos i els horaris”. De fet, les famílies que s’ho poden permetre, sovint recorren a l’atenció privada. Una d’aquestes persones és Catalina Pou, psicòloga general especialista en dol perinatal: “És un espai com aquest és simbòlic perquè des de la mort només podem fer feina des del simbolisme. Les famílies que passen per dol perinatal sovint no tenen un record físic, com a molt una ecografia, si l’han poguda fer. Aquest espai ofereix un entorn tranquil i de pau on poder acomiadar-se dels seus infants. També és un espai d’homenatge, pel moment que passa i pels moments posteriors. És un granet d’arena per visibilitzar el dol perinatal i una manera de recordar aquests infants que no podrem tenir en braços” explicava la psicòloga, que explicava que sobretot les dones viuen aquests processos des de l’extrema solitud i no comparteixen aquestes pèrdues. “La societat té por a la mort i el dol perinatal està molt lligat a la dona: hi sol haver un sentiment de fracàs i una autoculpabilització injustificada: cal fer feina cap al camí de la visibilització”.
