És prou sabut com els mallorquins hem mantingut, des d’antic, una relació complexa amb la mar. La Mediterrània va ser per al nostre poble alhora font de temor i de riquesa. Temor davant el perill d’incursions o l’arribada de contagis: l’amenaça sempre venia d’allà deçà la mar. Però també riquesa, perquè era la via d’entrada i sortida de productes imprescindibles per a la vida illenca. La presa d’Alger pels francesos, l’any 1830, alterà de manera sobtada aquesta percepció: la costa esdevingué més segura i, per primera vegada, els mallorquins començaren a mirar-la amb certa confiança i fins i tot optimisme. Amb el pas de les dècades, aquest canvi de perspectiva es consolidà, i fou així com, en arribar els darrers anys del segle XIX i els primers del XX, s’atreviren a urbanitzar zones fins aleshores impensables, obrint la porta a un nou vincle amb el litoral.
I és aquí on convé remarcar la importància d’estudis com el recentment publicat per Manel Santana, Un estiu a s’Illot. Memòria d’una colònia d’estiueig, en una edició molt acurada a càrrec de Pupurina Editorial. En els darrers anys, Santana s’ha consolidat com un gran coneixedor de la realitat històrica i social de Manacor. En aquesta obra, gràcies a una prosa àgil i entenedora, ens transporta als anys de l’explosió urbanística viscuda al nucli de s’Illot a partir de la postguerra espanyola i, sobretot, arran de l’esclat del denominat boom turístic.
Mitjançant un seguit d’entrevistes realitzades al llarg d’un any, l’autor ens acosta als darrers moments de la Mallorca preturística, genuïna i autèntica, i a la nova realitat que s’imposà amb l’arribada de visitants europeus. S’Illot, que havia començat a urbanitzar-se tímidament a la dècada de 1920 per part de famílies humils que hi cercaven, més enllà dels banys de mar, un espai tranquil per estiuejar, esdevé l’escenari d’aquesta transformació.
Santana analitza amb mestria, a través de les vivències de protagonistes directes, com era la vida al nucli durant tot aquest procés. I ho fa no des d’una perspectiva estrictament històrica —no hi trobareu dades inabastables ni reproduccions de documents oficials difícils d’interpretar—, sinó des d’una òptica gairebé antropològica, fonamentada en la memòria col·lectiva i en la recerca del detall, el record i l’enyorança d’aquells a qui ha volgut escoltar. Una etapa viscuda amb intensitat, que ha acabat esdevenint un dels capítols més decisius de la seva vida. Amb el complement d’imatges de valor incalculable.
Més enllà, Un estiu a s’Illot. Memòria d’una colònia d’estiueig ens permet comprendre dues realitats clau en la història recent de Manacor i de Mallorca en general: la simbiosi entre l’estiueig i el turisme i com ambdós calaren en la gent del moment. Després de la seva lectura entendrem, per una part, la forma en què, després d’una dècada de postguerra marcada per l’aïllament internacional, el règim de Franco començà a modificar la seva política econòmica amb l’aprovació del Pla d’Estabilització (1959), que representà la liberalització de l’economia espanyola, la reducció de les traves comercials i la ruptura amb el model autàrquic. Aquest gir va ser impulsat tant per la pressió de la comunitat internacional com per la necessitat interna de frenar la inflació i modernitzar el país. Una de les conseqüències immediates fou que afavorí el canvi de divises i obrí definitivament les portes al turisme massiu europeu, convertint-se en un dels principals motors del creixement econòmic dels anys seixanta.
Mentrestant, a l’Europa occidental, països com França, el Regne Unit o Alemanya deixaven enrere les restriccions de la postguerra i iniciaven una etapa de prosperitat que consolidà la societat de consum. La nova classe mitjana disposava de vacances pagades i comptava amb un nivell salarial suficient per viatjar a l’estranger. Paral·lelament, el desenvolupament del transport aeri i la reducció dels preus dels vols regulars i xàrter feren possible que illes com Mallorca esdevinguessin destinacions accessibles. Els mitjans de comunicació reforçaren aquest canvi presentant el viatge d’estiu familiar com una aspiració col·lectiva i una moda social.
Per l’altre costat, les conseqüències d’aquell boom foren múltiples. En l’àmbit econòmic, suposà una modernització accelerada de l’illa: es construïren hotels, apartaments, carreteres i serveis públics per atendre les necessitats dels visitants. L’agricultura i la ramaderia, fins aleshores pilars de l’economia mallorquina, quedaren en segon pla davant la rendibilitat immediata del sector turístic i dels serveis associats. En l’àmbit social, la població local visqué una transformació profunda: molts pagesos abandonaren les feines tradicionals per dedicar-se a la construcció o a l’hostaleria —la qual cosa els permeté estalviar i prosperar—, mentre que el contacte amb peninsulars i turistes introduí noves formes de vida, valors i costums, sovint en contrast amb la rigidesa cultural imposada pel franquisme. Tanmateix, el creixement ràpid i desordenat generà també greus impactes mediambientals. L’edificació massiva a primera línia de mar alterà paisatges que fins aleshores havien romàs verges, provocant la destrucció de sistemes dunars, la sobreexplotació de recursos hídrics i la contaminació d’aigües i sòls.
La lectura d’aquest magnífic llibre de Manel Santana ens mostra tota aquesta transformació des de la perspectiva d’aquells que l’experimentaren en primera persona, conciliant, probablement sense adonar-se’n, la Mallorca que s’esvaïa amb la que començava a emergir. Mil mercès, Manel.
