Antoni Juan Ruiz, Aleix (Manacor, 1994) va començar a fer de dimoni el 2011 quan tenia setze anys. L’any passat ja va sortir el vespre de dia 16 i l’horabaixa de dia 17 fent funcions de baciner, un paper que repetirà també enguany.
Vens de família de dimonis molt antiga. Posa’ns en antecedents.
La tradició va començar quan el meu repadrí, n’Aleix, ballava de dimoni. Quan ja no va poder seguir perquè havia començat a tornar vell, es va anar baratant el vestit amb el meu padrí, en Toni Aleix. Al final, el vestit va passar a ser completament per al meu padrí, que va ser dimoni petit un bon grapat d’anys. Tot això va durar fins que l’amo Andreu Serra, Comarot, no va poder continuar amb el paper de baciner. La seva família tampoc no ho va voler seguir. Va ser aquí que tant Jaume Melis, que feia de dimoni gros, com mossèn Mateu Galmés varen decidir que dins la colla hi havia la persona indicada per ser-ho: el meu padrí Toni Aleix. Va ser a partir d’aquí que mon pare, va passar a fer de dimoni petit. I quan el padrí tampoc va poder continuar, mon pare va passar a ser baciner i jo vaig començar a fer de dimoni petit.
Ni tu ni la teva germana encara no teniu fills. És a dir, ara mateix sou la generació més petita d’Aleixos que podeu ballar.
Així és. I si un dia tenim fills les ganes són que també puguin ballar com a dimonis.
Tens una manera especial de ballar que molta de gent valora. Explica’ns com n’has après.
Vaig néixer dins un dimoni. Quan era petit el meu padrí ja m’insistia a cal baciner perquè ballàs enrevoltant la camilla. Em deia: “Has de seguir sempre el ritme del batut de la guitarra, que és el que et marca els cops de barra que has de fer. Si escoltes el batut, no et perdràs mai”. Jo m’he anat veient a vídeos de quan vaig començar l’any 2011 fins ara, i ara veig que hi ha hagut una evolució cap a bé. Jo sempre em comparava amb mon pare, i li deia que trobava que no ho feia igual que ell. Mon pare sempre m’ha dit que no feia res, que no ballàs com ell, perquè cadascú ha de tenir la seva manera. La veritat és que pas gust, i com que m’agrada, hi pos motivació i ganes.
Quan ton pare o el teu padrí ballaven la festa era més petita. Ara amb tota la gentada que us acompanya deu ser mal de fer sentir el batut de la guitarra. Com ho feis?
Ens guiam un poc més damunt nosaltres mateixos. Quan començam a sentir el violí, miram d’avenir-nos i no perdre el fil del ritme. Si un es perd, i això ja m’ho deia el padrí, val més no pegar el cop, perquè pots provocar que el que va bé, empitjori. Amb la banda aquest problema no hi és tant, perquè el ritme se sent més fort, amb el bombo, i ni tan sols fa falta que els músics estiguin a primera fila.
L’any passat els papers de la colla de dimonis es varen repartir. Enguany sembla que repetiu la fórmula. Hi veus avantatges?
Qui hi hagi dos dimonis grossos, tres dimonis petits i dos Sant Antonis, fa que vagis més tranquil i que puguis donar un noranta per cent de concentració i de ganes a cada moment. Abans havies d’anar dosificant molt la teva energia perquè sabies que et quedaven moltes hores de feina. Perquè el que feim nosaltres és una feina, realment, i que suposa una gran dosi de responsabilitat amb el poble.
Enguany tornaràs a fer de baciner a estones. T’ha donat cap instrucció, ton pare?
N’hem parlat amb mon pare, perquè ell és qui té més experiència de tots, i li tenc confiança per demanar-li tot el que necessiti. Ara, més o manco, després de catorze anys, més o manco tenim clar el que hem de fer. No et diré que no hi pugui haver qualque cosa que no recordi, però m’han deixat el camí ben fet i només s’ha de continuar.
La volta que feis és molt llarga i la gent de cada vegada s’implica més amb la festa. Heu hagut de dir que no podríeu anar a ballar a qualque casa que us ho havia demanat?
Més de dos pics hem hagut de dir que no hi podríem anar. De vegades ens diuen: “Torram amb els amics, podreu venir a fer-nos un ball devers les deu?”. Per ventura en aquella hora nosaltres som a ballar a l’altra punta del poble. Ara, si ens ho demanen i es pot fer venir bé dins la volta, ho feim venir bé.
Però la volta no la canviarem, almanco per ara.
Sense posar-vos limitacions horàries com aquest cas que expliques, sí que deveu poder ballar onsevulla, sempre que sigui dins el poble.
Si el ritme de temps és bo, sí que ho podem fer. Una altra cosa és si anam enrere perquè puguin haver sortit imprevists puntuals.
La festa sempre sol començar el dia 16 puntualíssima. I tant a cal Baciner com a davant l’Ajuntament, els dimonis hi ballen puntuals. A partir d’aquí tot pareix que es desbarata. I gairebé cada any hi ha molta de gent que pensa que no aconseguireu arribar d’hora a la Colcada. Però sempre hi arribau. Es correspon amb la realitat, aquesta percepció?
Hi ha qualque any que veus que anam un poc justets. I per això de vegades hem de deixar qualque carrer sense ballar, o en lloc de fer dos balls, en fas un, perquè saps que a aquella hora hi ha la Colcada i ens trobam tots davant la Sala per partir.
Les previsions de temps són molt xereques. Teniu un protocol d’actuació en cas de pluja? Preneu la decisió in situ? Com ho fareu?
Ahir vaig mirar un poc el temps i dona bastanta d’aigua per a divendres dia 17 i la previsió ha millorat per al dia 16. Jo pens que això el padrí, que des d’allà dalt, que ens dona una mà. Ens arraconaríem a esperar que acabi de ploure a qualque casa o cotxeria, si veim que ha de ser un temps curt. I si va per llarg, ens retiraríem. El que està clar que no ens podem arriscar que es banyin els vestits, ni la carota, ni els instruments ni tot el material que duim.
