José Antonio Montoya (Múrcia, 1958) va arribar a Mallorca quan tenia sis anys. Va estudiar infermeria i fisioteràpia a l'Escola Universitària de Sant Joan de Déu, que depenenia en aquell moment de la Universitat de Barcelona. El 1986 va obrir el primer centre de fisioteràpia de Manacor, que ara ha traspassat mentre prepara la seva jubilació.
Com vares venir a parar a Manacor per obrir-hi el teu centre?
Jo m’havia alliberat de la mili… i feia feina a la Policlínica Miramar de Palma… hi feia feina un podòleg que em deia: “Hem de mirar si muntam res…”. Miràrem Inca i també Manacor. El desembre del 1985 vaig anar a veure el batle Gabriel Homar, i li vaig dur la carta d’inauguració.
I com va anar?
Vaig anar a comprar una coca de verdura i una botella de xampany i dia 17 de gener del 1986 vàrem fer la inauguració. Quan vaig arribar, davant el local hi havia una gentada i vaig pensar a veure si hauria de comprar més coques… Però als cinc minuts entra la policia al local i em diu: “Què fas, per aquí tu? O no saps que avui són les beneïdes?”. No en tenia ni idea, jo…
No tenies cap vincle amb Manacor?
El meu cunyat era el propietari del Bar Can Llobet. Era l’única vinculació que tenia amb Manacor.
Obrires aquí mateix on ara hi ha el local?
No. El primer local era ben davant, aquí on ara hi ha una gestoria. Cinc anys més tard vaig comprar el local que ara tenim.
I sempre has estat tot sol?
Sí. Hi havia Juan José Jímenez, podòleg, que es pagava la consulta. Hi ha estat fins l’any passat que també s’ha jubilat.
Avui el poble és ple de fisioterapeutes i osteòpates… però tu degueres ser el primer. No devia ser fàcil trobar pacients que hi volguessin venir, si no s’usava, això, un temps.
Sí, vaig ser el primer fisioterapeuta de Manacor, i som el col·legiat número 9 de les Balears. Al principi entrava gent i em demanava “què és això de rehabilitació?”. D’altres es pensaven que era un massatgista. Però a poc a poc com que som infermer, també m’anaven arribant pacients. Tenia contacte amb Miquel Mestre, amb Bernadí Bou… Abans de jo, la gent anava a en Gotze o a aquell curandero de Son Negre. És increïble com ha canviat la cosa.
Avui la gent no necessita que el metge l’envii al fisioterapeuta, ja hi ha el costum d’anar-hi.
La gent avui es cuida més, els esportistes ho fan com a prevenció. Primer venien quan els metges els enviaven perquè no hi havia el costum del massatge terapèutic.
En canvi avui costa trobar una hora perquè t’atenguin, de tanta demanda que hi ha.
Sí, però jo sempre procur atendre. Ahir em cridaren i era a ca nostra, i li vaig dir “vine”. I si estic a punt d’acabar i som a la consulta, els esper.
Quin tipus d’intervenció t’agrada fer? Han sortit molts d’avanços tècnics en aquest món avui.
Faig servir molt les mans. Tenc màquines per donar calor. I veig que les mans de cada vegada s’usen menys, quan en realitat és amb les mans que fas que el cos creï endorfines, i això fa alliberar el dolor. Tot això, però, t’ho dona l’experiència.
I sobre el cos, quines són les teves especialitats?
Som un enamorat de les patologies lumbars i també del genoll, m’encanta explorar un genoll. Però les intervencions has de saber on les fas, per exemple, els isquios curts solen ser una causa del dolor lumbar, per tant és sobre els isquios, que has d’intervenir.
El dolor lumbar és molt físic, conseqüència de sobreesforços, de feines feixugues… Però avui també deus tenir molts de pacients que venen per dolors més tensionals…
Potser sí que ara per l’ús dels ordinadors, del ratolí venguin pacients amb aquestes patologies, però el dolor de cervicals sempre hi ha estat.
A banda de la intervenció directa, proposes també exercicis posturals?
Tenim una taula d’exercicis, i aquí mateix feim sessions personalitzades. Primer les fèiem amb cinc o sis persones, però vaig veure que no actuava com tocava, que no tenia l’efecte esperat, i vaig passar a fer exercicis individuals de treball específic, però no perquè el pacient vengi tota la vida, sinó perquè els aprenguis a fer i els puguis practicar a casa. Ara cercam donar eines perquè la gent es pugui cuidar… i la gent és treballadora i disciplinada, la majoria ho fan.
Parlant de genolls, segur que hi ha moltes lesions… perquè s’ha multiplicat exponencialment la gent que fa esport, i també la que practica esports extrems… Lligaments creuats, menisc…
I ròtules. Les curses de muntanya, quan fan baixada, es mengen tot el cartílag de la ròtula. Jo tenc tot el maluc dret menjat, però amb exercicis i àcid hialurònic puc anar sense pròtesi, gràcies a la intervenció del doctor Antich. Ara bé, he fet tots els exercicis de manteniment, i he deixat de córrer mitges maratons, ara m’entrén i corr… I el que deies, sí, avui en dia hi ha més gent amb lesions de genoll, lumbars, malcs, perquè la gent fa molt més esport. Basta dir-te que l’any 2000 vàrem ser 150 a la mitja marató de Calvià. Avui n’hi ha 10.000. A la cursa de les Paparres tanquen la inscripció en arribar als 1.000 participants, perquè a Son Carrió no hi cap tanta gent.
Sempre s’ha dit que fer esport és bo, però s’hi ha de posar un límit, si no ens volem fer mal.
L’important és l’equilibri. Pots córrer dues mitges maratons a l’any, o tres com a màxim. I entrenar-te anant a córrer deu quilòmetres tres dies a la setmana. Avui n’hi ha que corren una mitja marató cada quinze dies. Tenc molts d’amics que han acabat amb pròtesis de maluc o de genoll perquè no s’han cuidat la salut articular. Tots els extrems són dolents… Gent que fa moltes peses, gent que corre curses extremes de muntanya… En conec un que va córrer la maraton du Sable, al nord d’Àfrica, i va tornar amb els ronyons destrossats.
Una altra qüestió interessant són les lesions de lligament creuat anterior en les dones. Hi ha moltes futbolistes, jugadores de bàsquet… que pateixen aquesta lesió. Hi són més propenses?
No estan tan preparades genèticament. Necessiten fer un treball de força per a un esport de més intensitat i de contacte. L’home té més múscul. I ara les dones veuen que si fan un poc més de preparació en aquest sentit poden prevenir més aquestes lesions.
També has estat vinculat a clubs esportius?
Vaig estar al Mallorca els anys 81, 82 i 83, en temps de Lucien Muller i Koldo Aguirre. Però el fisioterapeuta sempre és el darrer graó. Llavors no hi havia la figura d’INEF, però ara que hi és, també està per damunt de nosaltres. A cada club hi ha un fisioterapeuta… però per posar-te un exemple, al Manacor en tenen un per a més de vint equips. També vaig estar a La Salle de Palma quan jugaven la Divisió d’Honor juvenil, i amb el Fisiomedia Manacor de futbol sala entre el 1998 i el 2005. També tenc contractes amb clubs d’aquí, però perquè els qui ho necessitin venguin al centre, no per fer feina directament allà.
Els esports de pista tenen més lesions que el futbol?
El vólei treballa molt bé la força i fan una prevenció molt bona. En el bàsquet sí que hi ha moltes lesions de genoll o de turmell, però també poden passar en cursa.
Com veus la incorporació de la gespa artificial als camps de futbol? És millor que jugar damunt terra?
Totalment. Ara, si no la cuides, la gespa artificial també pot provocar cremades. En tot cas, hi ha molta diferència amb els camps de terra, perquè davall hi posen un suro, terra i finalment la gespa, els cops s’amorteixen molt més.
I ara com serà la teva vida, una vegada traspassat el negoci?
Antònia Maria Riera Casals, que fa tres anys que està amb mi, agafa el negoci. I jo continuaré venint un parell de dies. Però tendré més temps per fer esport, per tocar la guitarra, per dedicar-me als meus hobbies. I sempre atendré qualque pacient, però ho faig sense la pressió de ser l’amo. A n’Antònia jo li dic que li anirà molt bé. Jo vaig començar amb un pacient. Ella ja en té quaranta abans de començar.
