Crec que tenim vertaders visionaris a Manacor, amagats com a amos de perruqueries, fent les feines més normals, i sense dubte, futuristes, crítics i capaços de veure més enllà.
Crec que tenim joies, que ni tan sols valoram, el nostre punt, el nostre món, petit, a vegades en certes coses una mica endarrerit, però en altres, sublimment equilibrat entre la petitesa que protegeix el ritme lent necessari per crear grans ments, i la velocitat, adquirida a vegades en fonts externes, viatges i lectures cultes.
L’altre dia vaig anar a tallar-me els cabells en una perruqueria que ja fa 15 anys que està oberta, duita per un home que sempre dona molt bona conversa, intensa, sense filtre, d’aquestes converses que semblen fuetades de veritat sense el típic to complaent, d’aquestes que m’agraden perquè són sinceres i no sempre políticament correctes. Una de les coses que em va dir, és com de molt el sorprèn que la majoria dels seus amics de 40 anys no sàpiguen usar Instagram.
“Jo sempre estic amb el darrer, una cosa surt, i ja la tenc” “El darrer que vull és tornar-me vell, per dedins, jo tenc 25 anys, i això ho tenc molt clar”.
I això em va fer reflexionar sobre el temps i la clau de la joventut real. A vegades, jo m’he sentit com una vella en cos de jove, poques ganes de sortir, i com menys surts, menys ho vols fer. Com un vici invisible que es va ficant dins la teva ment. Quan el saludable és moure el cos, perdre una mica el sentit, i això, encara que no ho receptin els metges, deu pujar més les endorfines que qualsevol altra cosa.
La salut, més enllà de les afeccions, és connexió amb la vida, amb el deixar-se dur pels esdeveniments i no caure en la sensació que controlam res.
Encara que de vegades, també és avançar-nos als esdeveniments, estar realment connectats al que està passant, participar activament de la societat.
Un altre visionari, aquest totalment declarat públicament, és mon pare. Ell sap molt bé que no ve del tot d’aquest planeta, i els seus interessos ho van mostrar des de jove, des de les ganes de veure món, sortir de les petites parets de Petra, fins a estudiar blokchain i les darreres tecnologies, amb ganes de fundar una gran comunitat que revolucioni i canvii el món.
A tanta gent se li podrien fer entrevistes en aquest poble, que donaria per mesos d’articles. Jo quasi sempre, em limit a observar, i rara vegada don la meva opinió, en aquests articles, on tenc més ganes de parlar dels altres que de mi. Al final, són els altres que ens inspiren, i nosaltres podem emplenar-nos, podem fer-ho més gran, activar-nos, i tornar-ho a l’Univers.
Per la meva part, consider un èxit que en Guillem, un altre visionari, per fi em digués l’altre dia quan em va veure pel carrer: ara sí! Per fi entenc els teus articles! En Guillem estima la bicicleta, però potser no tant com sa bicicleta l’estima a ell.
I els visionaris continuen creixent, nodrint-se i fent-se més grans cada dia, dins les cases d’un poble que encara no coneix la joia que té.
D’un poble que, expressat, podria fer una gran obra de teatre universal.
Encara que com tota bona obra, pocs estarien d’acord entre si, i això crearia la bellesa.
