Toti Garcia (Pollença, 1982) va iniciar la seva trajectòria professional com a guionista abans de fer el salt a la direcció. En el camp de la ficció, ha codirigit les sèries de televisió "Desconeguts" i "Treufoc". Pel que fa al gènere documental, ha escrit i dirigit els documentals "G3G Records: Poder mirar als ulls" i "Naturalesa Morta”. Actualment, es troba en fase de desenvolupament del seu primer curtmetratge de ficció i escriu el guió d'un futur llargmetratge. "Cossiers de Mallorca" és el seu tercer llargmetratge documental que es podrà veure dilluns 29 de setembre a les 19 h als Multicines de Manacor.
Quin tipus de documental és “Cossiers de Mallorca”? Hi ha una voluntat d’indagació en el passat? Una voluntat d’exhaustivitat?
La meva primera premissa era abandonar el concepte illenc que “el del nostre poble és el millor” i trobar el comú denominador que representen les diferents danses de cossiers de l’illa. Pretenem mostrar què eren els cossiers d’un temps amb el que són ara, com a element satisfactori per a la conservació de les tradicions culturals de cada poble. I també mostrar-ne les mancances, entre les quals destaca el fet que les administracions no són prescriptors culturals, sinó que ho és la gent. Els ajuntaments després s’hi sumen… En realitat no som conscients com de fràgils són aquestes danses, i com de poc ha contribuït a la seva conservació la part oficial.
Per què ho dius?
El que sosté tots els grups de cossiers és el mateix grup de cossiers, que crea estatuts, sistemes de participació… i això també pot tenir les seves mancances, perquè hi ha gent que hi queda i ho cronifica. També és cert que els qui ho han creat o ho han recuperat ho fan per deixar-ho anar. De vegades tendim a no donar valor a les coses que sempre hi han estat… i la gent no sempre necessàriament ha d’estar encadenada a la idea que les coses en el seu moment varen dur feina. En tot cas, el documental ens ha servit per confirmar que l’entreteniment no sempre guanya a la cultura.
Heu acudit als recuperadors.
Hi ha un cert homenatge a aquelles generacions que varen tenir la voluntat i l’esma de recuperar les danses per a la gent i per al col·lectiu. Són persones molt potents com Andreu Majoral a Algaida, Mateu Coll a Pollença… o Xisco Valcaneras, que n’ha estat el gran especialista i que a més va impulsar la recuperació dels cossiers de Son Sardina i d’Alaró. Hi havia, en tots, aquesta voluntat de celebrar coses junts, de fer país i de fer comunitat. I preocupa veure que hem oblidat la força que pot tenir el col·lectiu, són aquells versos de Joan Brossa: “La gent no s’adona del poder que té…”
I què tenen en comú, els cossiers d’avui amb les neofestes, o amb les manifestacions festives massives com ara els Moros i Cristians de Pollença, el Firó de Sóller, Sant Antoni a Artà o a Manacor… on de vegades sembla que predominen més l’alcohol i la bauxa que l’essència festiva?
Nosaltres vàrem anar a veure tots els cossiers de l’illa. Vàrem veure que la gent s’oblida dels mòbils, s’abraça… hi ha tota una part sensorial en aquest món que s’està extingint. Es veu també un aspecte intergeneracional. He recordat com de petit anava a fer encàrrecs amb el meu padrí i com em trobava amics del padrí, i com a infant hi havia d’interactuar. Davant la globalitat, aquest tipus de manifestacions ajuden un poc a arrelar. Els cossiers han passat de tenir un aspecte més aviat costumista a ser un fet identitari i contemporani, i han abandonat també la folklorització, com allò que va passar a Algaida. Els grups recuperadors han tengut la voluntat d’abandonar allò i d’esdevenir més cultura que folklore. La part negativa d’això que comentàvem no es pot negar i veim com intervé l’alcohol en aquest tipus de festes, i les hi connecta. I tot i que els cossiers estan vinculats amb l’església, el seu origen ancestral els fa mantenir un punt de no connexió amb la religió. El Much, per exemple, fa una caricatura de la vinculació de la religió amb la festa popular, i el que fa és ironitzar sobre això perquè l’església se’n va apropiar i els va transformar en el que són ara. La lluita entre el bé i el mal és una cosa suposadament inventada per l’església. En canvi, els cossiers han sabut mantenir aquesta aura i aquesta connexió amb allò desconegut. Per tant, als cossiers hi trobam aquestes dues cames: la gent té ganes de fer festa i de compartir-ho amb amics i companys de generació. És una dansa que sense la gent no tendria sentit.
Els cossiers es ballaven a tots els pobles de Mallorca.
No sabem si a tots, però la dansa era majoritària. Porreres, Felanitx…. també a Palma, on hi ballaven diferents grups. Eren danses que els gremis i les confraries feien per lluir prestigi, amb els vestits, els colors… amb la intenció de prestigiar qui els estava finançant. En seguim el rastre durant el segle XIX i fins i tot el XVIII, amb els documents pressupostaris de les confraries, pels quals sabem què havien pagat per unes sabates, per unes màscares o per uns vestits.
De tots aquests cossiers que han florit fins avui, n’hi ha d’inventats?
A Campos, per exemple, creuen que n’han tenguts, però no n’han trobat cap prova, i els han recreats a partir dels diferents balls actuals de cossiers. A Palma, per no perdre peu, també crearen els seus els anys vuitanta, agafant coses dels cossiers de Manacor i d’Alaró. A Sóller ho han intentat, però no han aconseguit que arrellassin, tot i que en tenen un primer rastre de l’any 1544.
La decadència durant els anys 50 del segle XX també deu ser paral·lela.
Fins i tot abans, a final del XIX i principi del XX es generalitza la decadència. No hem trobat els motius reals per què passa això. Primer els ballaven homes adults, però hi ha un moment donat que els ballen nins, tutoritzats per gent vinculada a l’església. Els qui ho ensenyaven comencen a morir-se i també es comença a infantilitzar la dansa. A Pollença actualment hi ha dotze cossiers, perquè tenim una imatge de dotze nins vestits de cossier i una dama. La persona que se’n cuidava ho va dir a un grapat d’al·lots i en varen ballar dotze perquè eren dotze.
I així com va en paral·lel la decadència, també hi va la recuperació.
En el moviment recuperador a Algaida en són pioners. Tot això passa en el mateix moment que a Europa també es donen moviments de recerca d’identitat, d’agafar la cultura per integrar-la dins la societat. També trobam els primers rastres de com el turisme afecta els cossiers, que en alguns casos comencen a cobrar per ballar. A Algaida feren uns estatuts que protegeixen els cossiers d’aquesta folklorització que havia nascut amb el ball dels cossiers a Cal Dimoni. Biel Majoral, Andreu Majoral, l’Obra Cultural d’Algaida… és un moment de coincidència amb aquesta generació d’intel·lectuals autèntics, de gent cultivada i amb inquietuds, que són els que comencen a lluitar per recuperar aquestes coses.
Què destacaries, dels cossiers de Manacor?
En primera instància, si m’ho permets, explicaré una anècdota vinculada amb el títol del documental i que està relacionada amb Manacor. Hem estat tres anys i mig per fer aquest documental. Hem tocat moltes portes, i hem cercat tots els rastres dels cossiers antics i hem volgut ficar la càmera el més a prop possible dels cossiers d’avui i connectar-los amb els d’abans. Per tot això ens ha estat de gran utilitat l’arxiu d’Aina Sansó a Manacor, que el va donar a l’Escola de Mallorquí. Es tracta d’una documentació bàsica i imprescindible en aquest doumental. Joan Galmés, que va fer el documental dels quaranta anys dels cossiers de Manacor, també va digitalitzar el material d’Aina Sansó, i el vàrem mirar amb lupa. Ella va recórrer tots els pobles i va enregistrar els cossiers i té una frase molt guapa i de la qual, molt humilment, em sent portador del seu relleu: “Vaig fer el documental ‘Cossiers de Mallorca’ per si qualcú altre té aquesta mateixa curolla pugui trobar qualque cosa”. El nostre documental es deia inicialment “Cossiers”, però després d’haver vist el de n’Aina li vàrem voler posar el mateix nom: “Cossiers de Mallorca”. Respecte de la pregunta que em feies, a Manacor els cossiers tenen aquesta capacitat de ser naturals i de formar part de la fesomia del poble, aquesta gran capacitat de ser magma i de ser eteris. Tenen un ball de bastons que també segueix vigent a la dansa de cossis de Tarragona. I també han estat dels primers cossiers que han integrat la dona a la dansa. La dona ha estat massa temps fora de les festes i els cossiers en aquest sentit també han aconseguit ser representatius de la societat contemporània. Si la tradició no incorpora una part de la societat, l’hem de rompre perquè aquesta part exclosa hi pugui participar de la mateixa manera. De Manacor n’hem parlat amb les dues recuperadores, amb Àngels Puig i també hi hem incorporat paraules d’Aina Sansó que ens interessaven per a la narrativa del documental. A Manacor a més es veu l’exemple d’allò que parlàvem del poder popular: en el cas de la incorporació de la dona, la primera iniciativa la té l’Assemblea Antipatriarcal i en aquest cas l’Ajuntament recull aquesta voluntat i finalment es fa efectiva.
Què ens expliques, tècnicament, del documental?
Hi hem posat la veu de Clara Fiol, amb la idea d’intentar incorporar una veu jove femenina que narri una cosa que té un espectre molt gran d’anys, com a representant de les noves generacions que tenen ganes de lluitar per la cultura. De la part musical se n’ha cuidat Tolo Prats, a partir de les tonades de tots els pobles, i hem creat un magma musical que connectàs aquestes tonades amb la part més ancestral, més vinculada a la mare terra, al sol, a les collites, a la maternitat com a divinitat, i amb el documental Baraka, que va sobre l’essència humana, com a referència, perquè té una capacitat hipnòtica a nivell musical que fa que l’espectador se’n senti part. La música et genera aquesta voluntat de continuar mirant allò que veus, com un fil que t’estira i que genera emocions. També en la part estètica, compositiva i de fotografia, hem volgut aconseguir que la càmera s’acostàs tant als cossiers perquè els qui el vegin puguin viure les emocions des de llocs que no pots veure amb els teus propis ulls. Donam una gran importància a la part visual, perquè puguis gaudir de veure els cossiers amb càmeres lentes, plans de dron… els cossiers com mai abans els has vists. Volem mostrar una visió de conjunt del que són els cossiers, i aconseguir que tots plegats tenguem més capacitats de mirar-nos un a l’altre i veure que tots som especials.
Parlaves abans de la incorporació de la dona a la dansa. Si no ho duc malament, només queda Montuïri, que fins ara s’hi ha mostrat refractari. En tot cas, no estarem gaire a veure un canvi de quintada a Montuïri, serà aquesta l’oportunitat per veure-hi ballar dones?
La incorporació de la dona a la dansa s’ha anat contagiant. La mirada que s’hi ha aportat ha estat la d’intentar ser honests. Hi va haver moltes reticències, en un principi. Molta de gent ha canviat d’opinió. El mateix Xisco Valcaneras hi era molt reticent. Però a la fi veus que tot el que no es mou, es romp. Els col·lectius s’han anat contagiant i així com han vist que a veïnat es permetia, ells també ho han anat permetent. Alaró, Manacor, Pollença, Algaida… Ara es pot ser dama, cossier o dama i no és el gènere el que marca les teves opcions. Respecte de Montuïri, hi ha pressió social perquè la cosa canviï i crec que canviarà, perquè la batlessa també té aquesta voluntat.
Quin camí preveis per a “Cossiers de Mallorca”?
Ara feim gira per tots els pobles on hem gravat. A IB3 s’emetrà en breu… El documental està pensat com si l’hagués de veure una persona totalment externa a la cultura mediterrània o illencas. Volem intentar que participi a festivals etnogràfics i vinculats a la cultura, la dansa o la música. El documental té una factura molt cinematogràfica, tant en qualitat d’imatge i acabats com a nivell sonor, i el que vol a la fi, és que entre tots expliquin realment el que són els cossiers. I és curiós, perquè hi ha molta gent que s’emociona amb coses que diu una persona d’un altre poble perquè sent el mateix. Deixem de mirar-nos la guixa i tenir complexos. Siguem cosmopolites, convertim-nos nosaltres mateixos en nous illencs.
