D’un temps ençà s’ha posat molt de moda la novel·la anomenada històrica. Aquesta, Yo, Julia, és sens dubte de cap mena una de les darreres que ha tingut molt d’èxit entre els lectors de ca nostra. Es publicà l’any 2018 i guanyà el Premi Planeta aquell mateix any. L’autor és Santiago Posteguillo.
Santiago Posteguillo és un escriptor valencià nascut l’any 1967. És catedràtic de llengua anglesa a la Universitat de Castelló. Ha fet cursos d’escriptura creativa i és autor de nombrosos articles de la seva especialitat. És l’autor de tres llibres sobre literatura, però el que li ha donat fama han estat les dues trilogies sobre emperadors de l’Imperi romà i ara la bilogia sobre l’emperadriu Julia Domna.
La novel·la entra de ple dins allò que s’anomena novel·la històrica. És la història del temps de Julia Domna de forma novel·lada. I un dels problemes que trobàrem és que el lector no sap quan els fets relatats són històrics o són ficcions. Llavors, la millor manera d’enfrontar-se al llibre és gaudir-lo mentre el llegeixes.
I aquest fet l’autor l’aconsegueix de bon de veres. La història està molt ben contada, amb un llenguatge molt actual i planer, en el qual només de tant en tant intercala qualque paraula en llatí per referir-se principalment a objectes o dignitats i càrrecs personals, així com a les ciutats i localitats d’aquell món de l’Imperi romà. Amb unes descripcions mínimes, l’autor et situa en els llocs de les accions. I hem de tenir en compte que hi ha moltes situacions, ja que les aventures que corren Júlia i el seu marit, Septimio Severo, transcorren d’una punta a l’altre del gran territori que era en aquells moments l’Imperi de Roma. Ho podem veure sobretot en la descripció de les dues batalles que lliura als altres dos personatges (Pescenio Nígro, governador de Síria, i Clodio Albino, governador de Britània), que també ambicionen de ser emperadors.
La novel·la està escrita en tercera persona per un narrador omniscient, però intercalats en els capítols hi trobem un «Diario secreto de Galeno» que fa unes reflexions sobre el que està passant i els seus personatges. Galeno és el metge imperial i realment no el preocupa la política, però l’atrau molt Julia i per aquest motiu es posa a escriure el «Diario». I, a més, encara que no pot ser el narrador, ja que no és present en totes les accions que narra, sí que estructura el llibre en les cinc parts en què ens és presentada la història. Cinc parts que fan referència a cinc enemics a qui ha de vèncer Julia per complir amb la seva ambició.
Els personatges que van apareixent en la novel·la són històrics, llevat de dos esclaus, tal com comenta l’autor en el pròleg: Calidio, de la casa de Septimio, i Lucia, la dida que compren per a la germana de Julia. Aquest fet va fer que els personatges ens semblessin més aviat plans en el sentit que no s’observen canvis en el seu comportament al llarg de la narració. No canvien; són com són perquè la història que conta l’autor necessita que siguin d’una manera determinada per fer avinents tots els fets que succeeixen.
Sens dubte, el personatge que està més ben representat és Julia, ja que ella és la protagonista. Tant el narrador com Galeno, la presenten com una dona amb iniciativa pròpia, valenta, intel·ligent i culta, audaç i molt ambiciosa pel que respecta a aconseguir el poder i també aconseguir un estatus que els romans no li volen atorgar perquè és oriünda de Síria.
I el fet positiu és que l’autor no ens ho diu, sinó que ens ho mostra: durant l’intent de fugida de Roma, en el Circo, amb el missatge que envia a Septimio, per la tossuderia quan acompanya Septimio en els seus enfrontaments amb Albio i Nigro, etc.
Un aspecte que conta Posteguillo i que no vam deixar de remarcar és el fet que Septimio i Julia es casaren per amor i no per conveniència social com era normal i freqüent en aquella època. I aquesta situació és remarcada per diferents personatges durant tota la narració. Inclús l’autor ens relata una conversa entre un senador i el seu fill on el primer li fa veure que, precisament, cap emperador anterior s’ha casat per amor i que aquest vincle existent entre Septimio i Julia serà positiu per a ells i els farà vencedors.
El que comentarem ara són uns aspectes del llibre que en el debat van anar sortint d’una manera secundària, però que creiem que també són vàlids a l’hora de parlar d’una novel·la.
Un d’ells és que pel títol (Yo, Julia) sembla que la història ha de ser narrada per Julia en primera persona i, com ja hem comentat, no és així, sinó que és narrada en tercera persona.
L’altre és el paper de Galeno, que no queda gaire clar com a narrador, tal com hem comentat abans.
I el darrer és que els diferents capítols tenen apartats i, quan això succeeix, l’autor inclou el nom del lloc i de vegades fins i tot l’hora dels fets que narra a continuació. No estaria malament si no fos perquè la major part de les vegades aquesta informació és sobrera, ja que la narració ja t’informa de la situació d’una manera fefaent.
Encara que mencionàrem aquests aspectes formals de la novel·la, aquesta ens va semblar una obra digna de llegir-se, que en general va agradar per la seva escriptura i per un sentit narratiu força adequat en tot allò que conta.
A un altre escriptor un cop li demanaren si les dades històriques que apareixien a la seva novel·la eren verídiques o inventades i va contestar: “La distinción carece de importancia, puesto que todo, en definitiva, es solo una novela”.
