La Fundació Mallorca Literària té esment de fa un grapat d’anys d’un cicle anomenat la Lluna en Vers, que acull concerts i altres esdeveniments relacionats amb el món de la cançó, la rapsòdia o la poesia durant els mesos d’estiu.
Aquesta setmana passada, gràcies a aquesta iniciativa, Joana Gomila i Arnau Obiols han pogut ser a la seu de la Institució Antoni Maria Alcover per fer-nos un tast de Ca!, un projecte que camina a poc a poc, però que sempre camina, perquè és de mirada llarga i passa segura.
Tant Gomila com Obiols han col·laborat durant anys en el projecte Folk Souvenir, juntament també amb Laia Vallès, Santi Careta i Àlex Reviriego. I Ca! suposa una versió més eixuta i alhora més dolça de Folk Souvenir.
La proposta és adusta, senzilla, austera, si es vol. Dues veus, un acordió hindú de nom Shruti, la percussió d’Obiols i una aportació electrònica suplementària, manejada i creada tota en directe. Això és tot. Això és tot el que cal per donar veu a l’ànima de les coses. Arnau Obiols és de la Seu d’Urgell i parla un català occidental que hi canten els àngels. Obiols, a més, beu de la tradició oral pirinenca, que ell mateix es cuidà de qualificar també com a “illenca”, entre moltes d’altres “coses que compartim”. Els dos components de Ca! hi posen la veu, i hi posen l’ànima. La rusticitat. I la força. La dolçor. I aquella ànima que es mou entre esquiva i acollidora.
Ambdós músics són amants incondicionals de la improvisació, del vol lliure de veus i sons, de la recreació de la tradició, de l’enlairament del folklore al cel de la modernitat més radical. I hi excel·leixen, com va quedar clar divendres.
Però també saben fer concessions i adapten el seu repertori i la seva proposta a cada indret. No va ser gratuït, idò, que fessin una versió inicial d’Els pobres del mític i ja desaparegut grup eivissenc Uc. L’aportació illenca va rebre resposta pirinenca, també, amb una reivindicació del poder del poble, de les necessitats dels qui tenen més poc, o dels qui no tenen res.
Cantaren des de l’ànima del poble, amb l’ànima a flor de pell i per a l’ànima dels qui els escoltàvem. Des del so més petit, des de la veu més càndida, a l’estruend més contundent, les seves notes ompliren el pati de Can Socorrat durant una hora llarga que s’acurçava com s’acurça la lluna, com s’acurça el dia, ara que la tardor recomença i tot s’esdevé més dolç, més aspre, més rutinari, més serè, més autèntic, i més nostre. Com el cant de Ca!, que udola dins la nit dels ulls.
