El mes de maig passat Manel Santana (Consell, 1972) va començar a publicar a Cent per Cent un serial sobre cafès emblemàtics de Manacor. Es tracta d'una de les seccions més llegides de la nostra revista. Demà dimecres en farà una conferència als Dimecres de l'Obra a Can Lliro.
Com va sortir la idea de fer aquest serial sobre els cafès de Manacor?
Jo aterr a Manacor l’any 2011, i hi coneixia poca gent. Vivia al carrer del Pou Fondo, i vaig començar a anar a Ca Na Pereta i a Can Barceló. A Ca Na Pereta tancaven preset, i vaig començar a freqüentar el Mingo. Cada horabaixa hi anava a escriure i a llegir. Era un acte de solitud, i en els cafès hi vaig trobar agombolament. Vaig veure que a Manacor hi havia tota una sèrie d’ambients i personatges particularíssims vinculats als cafès. A un moment donat vaig tenir una arrancada de ganes d’escriure sobre els cafès, i va ser dit i fet, el mes de maig de 2024 m’hi vaig posar. Voliarque s’hi conjugassin dues coses. D’una banda, la història, la visió dels cafès des d’un punt de vista històric, però a la vegada la literatura, perquè amb aquests escrits també faig exercicis literaris. Hi ha moltes històries que encaixen perfectament dins aquest gènere. Faig història i literatura, i el Cent per Cent em dona l’oportunitat de publicar-los. Els dos primers articles es feren en el format de paper, i no em pensava mai que una vegada que passàrem a la part digital tenguéssim tants de seguidors. De fet, la gent m’atura i em demana quan faré aquest cafè o aquest altre.
Quina metodologia segueixes?
És molt fàcil. Primer hi ha una consulta de la premsa manacorina d’època. He consultat l’Arriba, el Manacor, el Perlas y Cuevas… Hi trobam anuncis o altres citacions. A més, faig entrevistes a persones, i a banda del testimoni oral els deman que cerquin fotografies dins els seus calaixos, perquè la fotografia és una font històrica i podem saber com eren aquells cafès, els tassers, les cafeteres, les geleres, les taules, la propaganda, veus quins cartells hi havia aferrats a la paret, els partits del Manacor, la cartellera del Goya, el programa de curses de l’Hipòdrom…
Ha estat fàcil arribar a aquests testimonis orals?
No sempre. Hi ha tota una sèrie de cafès que s’esvaeixen en el temps. Per exemple el Fronton, o el mateix Cafè Hípica… del qual he pogut reconstruir els darrers quaranta anys, però que sabem que es va obrir el 1913. Els cafès varen deixar poc rastre documental, i a la premsa escrita en podem seguir el rastre de vegades pel dia que els inauguraren, amb la visita del rector per beneir-lo.
Hi deu haver diferents tipus de cafès. Uns de més senyorials, altres de més obrers o pagesos.
Sí. Trobamcafès situats a tres centres neuràlgics: a dalt de Na Camel·la, a sa Bassa i a la plaça de Ramon Llull. Són cafès vinculats a la vida social, al passeig dels diumenges, i a la sortida del teatre principal. Però també hi ha els cafès de barriada, vinculats als cicles laborals, ja siguin pagesos, tallers de fusters, perleres… Són cafès com Cas Moliner, Ca Na Prima, Can Totsol…
No hi devia haver espai per a les dones, un temps, en aquests cafès.
Els bars són uns espais molt masculinitzats. Així i tot cal destacar el paper importantíssim que hi tenien les dones casineres. D’una banda eren molt resolutives i decidides, molt fermes en un món d’homenots, però també tenien mà esquerra per saber-los dur i seguir-los la broma. Molts de cafès solien tenir un rol masculí i un de femení. Les dones obren i els homes tanquen. Per un motiu, quan la ciutat es feia silenciosa era quan es jugava fort a cartes d’amagat. Les timbes es feien cap al tard.
I quan o on és que comencen a entrar-hi les dones?
A final dels seixanta, el Trípoli o el Chicago, bars nous que eren més cafeteries que no cafès. En altres casos les dones que hi entraven podien ser turistes, perquè les locals no hi posaven un peu.
Creus que en aquell temps es jugava més que ara? O és que ara ho sabem més perquè la gent ho ha començat a contar, igual que d’aquí a algunes dècades contaran com es juga avui?
Hi ha una part semisoterrada… Pensem que el joc en aquell temps comptava amb la connivència de les forces d’ordre, que trobava moments per fer els ulls grossos. Podríem dir que era una cosa sabuda i poc comentada. En canvi ara, amb el temps transcorregut la gent pot evocar aquelles partides com que dir això ja ha prescrit. A l’actualitat se’m confessa que encara hi ha timbes, per ventura ja no tan generalitzades, com aleshores, però sí a uns indrets molt concrets que em diuen que sí que n’hi ha. Avui en dia les addiccions al joc es canalitzen a través d’apostes esportives o d’internet.
Sense dir noms, de quins deutes de joc més grossos has tengut notícia?
Hi ha gent que ha hagut de vendre finques per pagar un deute de joc. També, havent pagat el deute, el joc generava uns forats que provocaven que els jugadors quedassin a deure amb altres proveïdors…
Hi devia haver tot un entramat extorsionador per assegurar que aquests deutes es pagassin.
Em diuen que els deutes de joc eren sagrats. M’ho han explicat com una qüestió d’honor vinculada a un determinat concepte de masculinitat, els deien: “Farem saber que tens deutes de joc i no els pagues…”
Devia ser, en més d’un cas, el cafè, l’avantsala de visites al prostíbul.
Ho diu Pífol, ho diu Guillem d’Efak. La gent s’encalentia, fumaven, i la vetlada podia acabar així. Alguns deixaven l’al·lota a ca seva i se n’anaven a tal cafè o a tal altre i la cosa acabava jugant a cartes o anant a un prostíbul. I també els cafès eren el preludi de les eixides de picadors cap a s’Illot o a Cala Millor.
Quin paper hi tenia l’alcohol, en la part de negoci del bar?
L’alcohol estava molt instal·lat a la població. Hi havia gent que arribava amb el motoret al bar, i sense aturar-lo, baixaven, demanaven un tassonet de cassalla i tornaven a partir. L’alcohol formava part de la vida quotidiana masculina i generava calaix, sobretot a unes èpoques en què els cafès encara no feien menjar, que és una cosa que arribarà als anys seixanta i setanta. Has de fer molts de cafès, i ponxets i tassonets de cassalla i conyaquets, perquè surtin els comptes.
Avui menjar a fora és una cosa habitualíssima. Llavors era excepcional.
Hi ha una evolució dels costums. Als anys setanta arriba el costum del vermut, i és aquí quan comencen a donar-te una tapa. Igual que la cervesa, tan poc habitual els anys seixanta o setanta. Primer no es bevia cervesa. Hi ha un altre aspecte: les cases no tenien la confortabilitat que tenen ara, no eren necessàriament confortables, per això hi havia el costum d’anar a fer la vetlada al cafè, xemeneia de clovelles, avui en dia hi ha cafès que tanquen el migdia, llavors estaven oberts moltes hores i hi havia la tongada dels vespres.
I sempre amb la mateixa gent. Els cafès tenien els seus parroquians.
Hi havia unes fidelitats, no necessàriament a un bar, sinó a dos o tres, perquè hi feies la passada. Això generava aquests ambients familiars de què em parlen els casiners i casineres. La vida familiar es fa al cafè. La família propietària viu allà, cuina allà, els infants fan els deures al cafè, i també hi fan la vetlada. Ca seva era de vegades una habitació i un bany a la mateixa planta, fins i tot.
Anar-hi a llegir el diari era un altre motiu de visita.
Sí, hi ha tres elements, en aquest sentit. Pífol explica que anava al cafè Hípica i que llegia la premsa als homes de més edat, i és així que veu que hi ha molts d’homes analfabets. Després arribaria la ràdio. Tots els cafès en tenien una. I cap als setanta arriba la televisió. Alguns la posaven a la finestra mirant cap a defora i la gent els diumenges seia de fora i la mirava.
Has descobert també qui eren els proveïdors?
El cafè a Manacor era cosa dels Cafès Samba i de can Llofriu de Palma. Aquesta feina d’investigació m’ha ajudat a descobrir l’existència d’una empresa local mot potent: Licores Ros, Can Taberner, Cafès Samba, Can Bisellach… Tot això ha quedat destruït. El Manacor d’aquell temps era molt més autosuficient.
Hi deu haver també una vinculació amb l’esport local: cavalls i futbol
Hi havia bars de cavallistes, com Can Coure, l’Hípica, Can Tomeu des Bar… Però també hi ha cafès on apareix el fenomen del futbol de penyes, que havia estat impulsat pel departament d’Educación y Descanso, vinculat al Sindicat Vertical franquista. L’amo del bar donava nom a l’equip i en pagava l’equipatge. Trípoli, Apolo, Sa Volta… tengueren equips, que naixien als cafès. Hi ha una foto del Cafè de Ca Na Prima, amb un partit entre clients de l’Hípica i clients de Ca Na Prima.
Quina conclusió historicofilosòfica en treus, d’aquesta feina que fas?
Són uns anys i circumstàncies on hi havia una gran permeabilitat, al contrari de la bunkerització social d’avui. La vida privada tenia una projecció pública. Als cafès es compartia una part important de la privacitat. La vida social es nodria de la vida privada persones. Al cafè sabies qui havia nascut, qui s’havia mort, qui s’entenia amb qui, qui havia quedat embarassada. La vida esdevenia permeable, confessada, als cafès, perquè eren uns espais de confiança, espais de fraternitats. A través d’aquests cafès es podien generar iniciatives que els convertien en espais multifuncionals. Molts de foguerons surten als cafès. Si necessitaves feina i sabies que els mercaders hi anaven a passar comptes, hi anaves. Avui a la gent li costa molt d’estirar cap a la sociabilitat. La gent és mala d’estirar des del món tecnològic. El cafè és allà on succeïa la vida i ara succeeix a espais digitals i cibernètics.
Diries que es genera una activitat comercial paral·lela als cafès?
Els cafès clapaven Manacor. Però jo diria que era a l’inrevés, surten cafès a prop de les perles. Can Barceló, amb les Perles Orquídia. Cas Moliner…
Avui, si hi ha menys sociabilitat hi deu haver menys cafès.
Molts han desparegut. El Manacor va publicar una llista amb els cafès que tenien telèfon. En vaig comptar prop de cinquanta.
Quin recorregut té aquest cicle d’articles?
Quan vaig començar en volia fer deu, ara ja en tenim quinze, i m’agradaria arribar als 25. Llavors voldria que en sortís un llibre, de tot això, però més, sobretot, sobre la cultura dels cafès, i de tant en tant introduir-hi la història d’un cafè vinculada a un àmbit temàtic: el joc, l’esport, la dona…
