Mahécor Mbengue (Dakar, 1962) és llicenciat en Història Contemporània. Al seu país d'origen va ser una persona activa en la vida política, però després que la seva formació perdés les eleccions i que l'ONG que coordinava no renovés la llicència per continuar fent feina, va partir a Mauritània amb la intenció de poder ajudar econòmicament la seva família. Allà, però, va veure que amb això no bastava. Va ser llavors quan va decidir emprendre un viatge cap a Europa. Varen passar quatre anys i cinc intents fins que va aconseguir deixar Mauritània. Va venir amb una pastera, amb 106 persones més. Una situació molt extrema, sense aigua ni menjar. Des d'allà, va arribar a les Canàries, va passar per Madrid i finalment, va arribar a Mallorca, gràcies al suport de diverses entitats com la Creu Roja. Durant un temps ha fet feina com a tècnic social en tasques de mediació i acollida amb Caritas. És també membre de l’OCB i ha format part de l’organització de les mobilitzacions del Black Lives Matter a Mallorca. Ara conta el seu viatge fins a arribar a Mallorca al llibre autoeditat ¿Occidente como meta? De Senegal a Mallorca, un text on relata la dura experiència que implica un procés migratori. El presenta divendres 9 de maig a les 19 h al Pati de la torre del Palau, en un acte organitzat per Embat de Manacor i S'Altra Senalla.
Com neix aquest llibre i què ens conta?
Aquest llibre va néixer quan vaig conèixer uns amics, amb qui sempre he estat, una família de Pòrtol que quan els contava la meva història sempre em deien que ho havia d’escriure. Anys abans, quan estava al centre d’internament ja havia recopilat moltes informacions. El llibre conta el meu trajecte des de l’Àfrica fins a les Illes Canàries amb tota la duresa que implica però també els cinc intents anteriors per intentar sortir de Mauritània. L’arribada, el procés al centre d’internament i tot el que vaig passar a fins a arribar a Mallorca.
Occident com a meta. Has respost aquest interrogant?
Encara no. Aquests amics em van proposar el títol i jo els vaig dir que també pensava que havia de tenir un subtítol. Ells em varen fer reflexionar sobre el fet que jo venia aquí amb un somni: el de poder millor intel·lectualment. Jo no vaig poder acabar els estudis, em vaig quedar en la llicenciatura i vaig pensar que a Europa podria fer-ho. També tenia el somni de poder millorar professionalment i d’ajudar la meva família, conèixer gent i fer feina en tasques de cooperació amb el Senegal… Aquest interrogant el posaria com en desenvolupament.
Com va ser el trajecte?
Van ser cinc dies i, el tercer, es va acabar el menjar. Un al·lot es va cremar, perquè dormia al costat d’on es cuinava i li va caure damunt l’olla d’aigua calenta. Com que no estava bé, li vam deixar tot el menjar i aigua que quedava. Tanmateix, jo no podia menjar ni beure perquè vaig estar marejat durant gairebé tot el trajecte… La gent tenia por, sobretot quan feia mal temps i tots resàvem. Anàvem tan estrets que no ens podíem ni ajeure. És molt dur: no tens forces ni mobilitat i tampoc podíem orinar perquè hi havia gent que deia que du mala sort…
És una experiència molt dura… Però al llibre no només hi contes aquest trajecte sinó també les impressions de la teva arribada a l’estat espanyol, els diversos intents anteriors… Què és el que més enyores?
La meva família. Vaig tenir una filla que va néixer l’any 2002 quan vaig deixar el Senegal i no la vaig poder veure físicament fins a l’any 2012. Sempre ho dic: si hagués de tornar a fer-ho, no ho faria. Per exemple, quan vaig agafar l’avió del Centre d’Internament de Tenerife fins a Madrid vàrem passar per damunt la mar i record observar-la i fer-me preguntes: jo he passat per aquí? Estava tan immensa que no m’ho podia creure. En aquell moment vaig tenir clar que no ho tornaria a fer. També el que em va passar és que en els intents previs de trajecte, les autoritats mauritanes em varen expulsar del país i vaig haver de tornar al Senegal, però no podia veure la meva família. Va ser molt dur. Al cap de dues setmanes vaig tornar a Mauritània.
I, per contra, què és el que més t’agrada?
La darrera frase del llibre diu “d’aquesta manera comença la meva vida a Mallorca”. Hi ha una continuació a partir d’aquí i de fet, crec que contaré aquesta etapa vital també en algun moment i ho publicaré. El que més m’agrada ho he viscut a Mallorca: Mallorca m’agrada i la gent de Mallorca també. De fet, vaig participar en un programa de l’OCB que duia per títol precisament “Mallorca m’agrada” i vaig conèixer gairebé tots els seus pobles gràcies al programa. Aquí m’han obert els braços, m’han obert portes i m’han ajudat a créixer. He après la llengua, he pogut conèixer la cultura d’aquí i també compartir la meva cultura d’origen. Aquestes coses són molt importants per jo.
La qüestió migratòria està al centre del debat social i polític. Tu que ho has viscut de primera mà, què n’opines?
S’ha de posar una mica d’humanitat a aquest fenomen. El govern ha de posar millor seny a l’acollida. Tenc amigues amb qui vaig fer una formació sobre migracions i sempre conten que les persones que arriben a Mallorca, per exemple, les deixen partir sense cap dret d’integració… Malgrat que el govern no tengui molts mitjans, pens que s’ha d’ajudar a la gent que arriba, posar en marxa més polítiques d’acollida i també pensar a millorar les polítiques que s’apliquen als països d’origen dels migrants. Per exemple, en el cas del Senegal, encara continuen sortint pasteres. Tenim un nou govern i estan fent bona feina, però continua vigent la idea que venir a Europa et solucionarà la vida i això no és cert.
Després de més de 20 anys, en quin punt et trobes a escala laboral? I quant a la nacionalitat?
Vaig demanar la nacionalitat fa tres anys i tres mesos perquè voldria dur la meva filla aquí i encara no m’han contestat. En l’àmbit de feina, l’any 2023 vaig fer feina a Caritas en un projecte concret i l’estiu passat vaig fer un postgrau a la UIB d’expert en migracions a la Mediterrània. Ara ja he acabat i estic a orientació laboral. Mentrestant, vaig col·laborant amb una parròquia donant classes de castellà a nouvinguts.
