Tot i que no ess pot apreciar en aquest format web, en el títol d’aquest escritetxo he posat la paraula «intel·ligència» en minúscula. Però què hi farem? De Don José Ortega i Gasset és aquesta cita: «El pensamiento es una erección y yo todavia tengo pensamientos». Mirant la història de la humanitat no podem albirar gaires esperances sobre l’ús que ha fet d’aquesta presumpta facultat de pensar la mal anomenada espècie Homo sapiens sapiens. Quin és l’horitzó que tenim al davant? Com a Cassandra mai he servit, però m’atreviria a dir que allà on fracassa de valent l’ésser humà és en l’esfera sentimental i emocional i no tant en el domini de dades i maneig de molta informació. Fa anys explicava als meus alumnes de filosofia que la intel·ligència humana i l’artificial tenien unes diferències notòries. Però en aquesta darrera etapa de la meva activitat docent s’ha vist que les màquines estan fent funcions cognitives i comprensives que semblaven inassolibles just fa una dècada quan jo parlava del test de Turing o l’experiment de Searle. Les ciències avancen a un ritme que no podem pair adequadament. Ja fa anys que cap gran mestre dels escacs pot guanyar a un ordinador en un joc on la creativitat també és crucial.
Bé, faig aquesta introducció per demanar, en veu alta o alta veu, com es pot saber si una obra literària ha estat feta o no per una mà humana. M’ha vengut al cap per una mica de polèmica que s’ha produït entorn dels Premis Ciutat de Palma de novel·la en castellà. El fet d’haver-se presentat 700 obres i cap resultar digna del guardó va motivar l’aparició als mitjans de comunicació declaracions del president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, fent referència a l’ús de la IA en la creació, tot esmentant que no estava regulat en les bases, etc. També és ver que fa beneït donar premis a feines que no sabem del tot cert si estan fetes amb màquines. Parlam de doblers públics. Encara em costa, a mi personalment, acceptar els escriptors subvencionats que cobren ajudes públiques independentment del seu estatus econòmic… Què voleu que vos digui… Però pagar a un programa d’ordinador o com el maneja algun setciències informàtic, per aquí sí que no hi pas. En Melcior Comes, reputat escriptor i professor en tallers d’escriptura, justificava aquestes ajudes públiques als creadors en un escrit recent, però es queixava que en quantitats més grans anàs a segons qui com ara un escriptor sud-americà. A parer meu podem començar a plantejar-nos la cancel·lació de tots els premis literaris i dedicar els doblers a la recerca contra el càncer en els felins domèstics o a la leishmaniosi canina. O la repoblació forestal.
El tema és interessant perquè ens encara a una pregunta radical: què vol dir crear? Què vol dir conèixer? Què vol dir crear bellesa? Escriuria sobre això, però embafaria amb una munió de referències massa pedantesques. Kant, Hegel… en els seus llibres sobre el judici estètic, el bell i el sublim, és fan a estones insuportables. En canvi, si llegiu els escrits de Miquel Àngel Riera en el llibre La claror que us don sí que paga la pena el testimoni d’un malalt de bellesa com va ser el poeta manacorí. Aquí entra en escena el joc de les complicitats i la introducció de valoracions subjectives.
Ahir mateix vaig rebre un correu d’una exalumna meva i em demanava consells per escriure una novel·la. El correu era clarament producte de la IA pel seu innecessari formalisme. Li vaig dir que vengués amb un paper i un boli. Només els cossos són honestos. Tornem a l’oralitat, a les tertúlies, als escrits en relleu.
Arribarà un dia que s’hauran de donar premis a persones que escriguin com a robots i a robots que escriguin com a persones. Aleshores, serà meravellós veure que, com va passar entre els neandertals i els sapiens sapiens, la hibridació serà definitiva i letal. Perquè en la natura -I en la cultura?- acaben guanyant sempre els més ben «dotats».
