Fa uns dies, l’artista catalana més internacional, Rosalía, va anunciar el seu quart disc llarg, que durà per títol LUX i tendrà, pel que sabem, dues influències principals: la simbologia cristiana i la música clàssica europea. La bomba va esclatar dia 27 d’octubre a les 17, quan es va publicar una peça titulada «Berghain» (en honor a un exclusiu club de música electrònica berlinès). El torrent laudatori, regat per fans entusiastes, sobreinterpretadors i exagerats per naturalesa, no va tardar a desbordar-se: les comparacions amb Vivaldi, Wagner, Stravinski, Bach, etc., senzillament, són hilarants.
La veritat és que som lluny de ser un hater de na Rosalía. La consider una artista audaç, valenta, iconoclasta, amb una veu increïble i un magnetisme espectacular, però em fa l’efecte que ha arribat un punt en què qualsevol cosa que faci serà considerada trencadora i radical de manera acrítica. Jo volia que «Berghain» m’agradàs, però la sensació que vaig tenir quan la vaig escoltar és que és una cançó magra vestida amb roba molt fashion; em falta potència en el bessó, rotunditat de la idea, i em sobra estètica viral de disseny.
Mentre esper la resta del disc amb ganes, perquè estic segur que serà bo, he decidit mostrar-vos algunes de les meves cançons preferides de pop barroc (o pop de cambra, o pop amb cordes, o com s’hagi de dir), que esper que umplin el buit de profunditat de discurs que crec que ha deixat, en aquest cas, el primer avançament de LUX.
Nico (1968): «No One Is There»
Crec que la història ha estat injusta amb Nico (nascuda Christa Päffgen, 1938-1988), pel fet de ser dona, toxicòmana i atractiva. Fou musa de Fellini, de Garrel i de Warhol, que la feu entrar amb calçador dins The Velvet Underground, i són precisament aquests noms els que han eclipsat la seva innegable influència i originalitat. L’any 1968 va començar a fer les seves pròpies cançons, utilitzant un instrument de tradició hindú (l’harmònium), i les va enregistrar en quatre dies febrils amb els brillants arranjaments del multiinstrumentista gal·lès John Cale. El resultat és The Marble Index, una obra fosca, depressiva i arestosa que bàsicament inspiraria el nou corrent gòtic de finals dels 70 i principis dels 80. A «No One Is There», John Cale va improvisar els arranjaments de viola sobre la veu nua de Nico, i el resultat per jo és estrany, amorf i hipnòtic a parts iguals.
Lido Pimienta (2025): «Dembow del tiempo»
Enguany mateix ha sortit La belleza, el darrer disc de Lido Pimienta, cantant colombianocanadenca que, en aquest projecte, mescla cants tradicionals del seu país d’origen amb música clàssica (de fet, el disc és una col·laboració amb la Filharmònica de Medellín) i ritmes de tradició llatinoamericana. A «Dembow del tiempo» apareixen totes aquestes influències mentre L. P. es demana «i ara què?» (una pregunta que me sol fer cada dia de la meva vida).
Mabe Fratti (2022): «Cada músculo»
Mabe Fratti és una violoncel·lista, cantant i productora de Guatemala. Ha fet dos discs que trob espectaculars, Se ve desde aquí (2022) i Sentir que no sabes (2024), on, com Lido Pimienta, mescla la música clàssica d’arrel europea amb cants tradicionals i música noise (a l’estil de Sonic Youth, perquè ens entenguem). «Cada músculo» potser és el seu hit indiscutible, la cançó que més s’aferra del seu repertori.
Arthur Russell (1994): «This Is How We Walk The Moon»
La següent cançó no sé si és pop barroc o música disco post-no-se-què. Arthur Russell (1951-1992) sempre va fugir de les etiquetes, bàsicament perquè sempre feia coses diferents, i bastant raretes per la seva època. Per començar, va triar el cel·lo com a instrument principal, el qual processava amb aparells d’efectes que el feien reverberar com si procedís de l’espai exterior. I d’altra banda, pretenia aparellar l’espiritualitat budista amb l’hedonisme de l’escena disco novaiorquesa. Una de les seves peces més memorables, per jo, és «This Is How We Walk The Moon», construïda a partir d’un riff de violoncel, caixa de ritmes i el trombó de mestre Peter Zummo.
Scott Walker (1984): «Sleepwalkers Woman»
Si ets amic meu, probablement t’he torrat l’orella parlant de Scott Walker (1943-2019), una pop-star dels anys 60 (amb el conjunt The Walker Brothers) que, després de desencantar-se amb la fama i la indústria de la música popular, va perdre la xaveta i virà cap a l’art-rock més avantguardista, intel·lectual i pretensiós (per què no dir-ho). En aquesta cançó, inclosa dins el seu disc de l’any 1984, The Climate Of Hunter, Walker canta amb veu de crooner paraules críptiques (probablement inspirades en el somnambulisme) damunt uns arranjaments orquestrals divins. «Despert per primer pic / he retornat».
