Maria José Rodríguez Jaume (Benidorm, 1971) és doctora en sociologia amb la tesi “Models socials de la ciutat d'Alacant” i és professora a la Universitat d'Alacant. Ha estat una de les comissàries de l'exposició Manacorinitats, que podeu visitar aquestes setmanes al Museu d'Història de Manacor.
Parlem en primera instància del concept d’identitat.
Des d’un punt de vista antropològic i sociològic és complex, i de fet és un dels desafiaments que ens plantejàvem en abordar aquesta exposició. Quan parlam d’identitat parlam del sentit de pertinença a una comunitat, a un poble, a una societat, com una manera de superar l’individualisme. La intenció de la mostra és utilitzar el Museu com un espai de discurs d’identitat, però sense donar una imatge nostàlgica, sinó de mostrar que el passat forma part del nostre present. Ara renovam la nostra pròpia identitat, posant en valor les anades i vengudes de la gent que conforma el poble de Manacor. La idea era que les identitats prenguessin un sentit creatiu, enllaçades també amb el concepte de sostenibilitat.
El moment que vivim no sembla anar per aquí.
Per això volíem que l’exposició fos un espai de trobada, més que no de tensió, en un moment en què vivim molt polaritzats i que la societat viu molt crispada. Concebem la identitat com el sentit de pertinença a través del patrimoni cultural i de la memòria col·lectiva. Les identitats partien de qüestions materials que ens parlen d’una comunitat, les restes arqueològiques, les pintures… A partir d’un determinat moment, la UNESCO ens parla d’ampliar el concepte de patrimoni als béns immaterials. I aquí trobam el punt d’inflexió: els patrimonis culturals com a manifestació de la identitat contenen un patrimoni immaterial o intangible, la llengua, la literatura, la dansa, els jocs, els ritus, i això és molt interessant, perquè és crear de baix a dalt. Aquest era el fons de l’exposició. De fet, el Museu ja té unes sales fixes on conserva, preserva i dona a conèixer el patrioni material… ara té aquesta exposició temporal que es cuida d’aquest altre aspecte.
La identitat no és estàtica…
Aquesta és la riquesa del mateix concepte d’identitat. I això suposa un desafiament per a les polítiques públiques. El patrimoni s’ha de preservar, però la nostra identitat es va configurant i això ens permet donar els marcs d’una societat multicultural. Vivim en una societat globalitzada, i més que una resistència, més que posar portes al camp, que seria estèril, perquè el camp ja està obert, es tracta de generar espais on aquesta mescla hi tengui cabuda. I el que mostra l’exposició és que a pesar d’aquest context d’obertura, hi ha un solam identitari que transcendeix l’avui per arrancar des de l’ahir. Quines són les festes, el menjar, les històries dels meus padrins… no hi ha gaire diferència entre un poble i un altre. Ara, el que em fa molta pena és la pèrdua de la tradició oral. La gent de Manacor s’identifica amb tot allò que es construeix a través de la fusta, però no és capaç d’identificar una història, un conte, una llegenda que identifiqui Manacor.
En parlaven Toni Gomila i Yunez Chaib a l’acte d’inauguració. Un poble que no canta està condemnat a desaparèixer…
No hi ha cançons… però en podrien haver identificat, i no ho varen fer. Això és un procés que està en curs, i que es perd en general. I tanmateix, Manacor té una tradició oral molt rica, i això és un desafiament per a les polítiques públiques. Manacor és un dels nodes més singulars i característics de les Illes Balears, en tradició oral, fins i tot en l’àmbit dels Països Catalans.
Heu fet l’exposició a partir d’unes enquestes.
Sí. Plantejam el qüestionari a partir del fet que la identitat, més que un concepte, és un constructe. Partíem del jo per arribar al nosaltres. Demanàvem als enquestats quin era el seu menjar preferit… i després li demanàvem quin menjar identificava amb Manacor. I veus com en el jo els menjars preferits són un kebab, una pizza, els macarrons de la mare… Però transitam entre el jo i el nosaltres, i a l’exposició es veu. Allà veus com de permeable és la identitat, i la presència de la població estrangera, que és incipient, però cala. Un tres per cent de les persones que han respost l’enquesta són d’origen estranger.
Quin mètode heu seguit per fer l’enquesta? Com heu triat qui la feia?
Volia ser una mostra no probabilística, perquè no teníem recursos per fer-ho d’una altra manera. Així, vàrem decidir que hi hagués molta de gent. Hem emprat estratègies diverses. La directora del Museu, per exemple, va anar a un dels instituts de Manacor, va demanar a l’alumnat que administrassin aquesta enquesta a deu persones del seu entorn… això també ens va ajudar a treballar amb la població jove. També vàrem fer difusió a través de les xarxes socials… amics, amigues, coneguts… hem arribat a 538 persones.
Un tres per cent no és un percentatge representatiu de les persones d’origen estranger que viuen a Manacor.
No. Perquè és un punt de partida per continuar investigant. Aquesta és una limitació els resultats que hem d’anar completant. En investigació, les variables identitàries són les que expliquen el comportament de la població. Les identitats de gènere, religiosa, mediambiental… expliquen moltíssim més les reaccions i els comportaments de les persones. Mai havia fet una feina així per a una exposició. Per a mi ha estat un regal.
Fins a quin punt els moviments poblacionals poden diluir la idiosincràsia d’un poble?
No necessàriament la circulació de població anirà en detriment de la identitat o de la cohesió i la pertinença. És important tenir identificats els espais de confluència per animar la cohesió i el sentit identitari. De fet, la identitat pot sustentar-se, precisament, en el respecte de les identitats i en la capacitat d’adaptar-se a noves formes de convivència. En aquest sentit és important la capacitat de resilìència de la societat, no determinada pels fluxos de moviment de la població, sinó del que feim per adaptar-nos-hi.
