Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) acaba de fer vuitanta anys. Dissabte serà a Manacor per presentar Entre dues fosques, el nou volum de poesia que acaba de sortir i que és el primer que publica després de Si entra boira no tendré on anar, que va ser premiat amb el Carles Riba de l'any 2022. Entre dues fosques es presenta a Món de llibres dissabte a les 12h amb la participació de Maria Antònia Blanquer i Bernat Nadal.
L’any 2008 publicares un recull de tota la teva obra poètica. Allò, però, no va ser ni un punt i final, ni tan sols un punt i a part. De fet, són quatre els llibres de poemes que has publicat de llavors ençà, incloent-hi Si entra boira no tendré on anar, que va merèixer el Premi Carles Riba. Vaja, que no t’has aturat d’escriure.
Tu no saps mai si n’escriuràs més o no. La poesia no pot ser un acte de voluntat. Si et proposes de fer-ne, o no et sortirà, o faràs focs d’artifici, però no serà poesia. Jo ja havia publicat bastants de llibres en el moment de treure aquell recull, i n’estava escrivint un altre. Em varen demanar per publicar aquella obra poètica, i vaig trobar que ja hi havia un munt interessant perquè es pogués donar a conèixer en conjunt. De llavors ençà he escrit molt. Però no l’he forçada mai, a l’escriptura. García Márquez, deia que qualque dia just feia una línia. Jo no he arribat a tant, però sí que hi ha hagut qualque dia que només n’he escrites quatre o cinc. Si no n’estic enamorat, ja no continuu. Jo no tir, perquè directament ja no ho escric.
Però ets un altre Vidal Ferrando.
Segurament sí. De vegades dic que sempre escrivim el mateix llibre. El que passa és que no s’ha de notar. Si no tens qualque punt de vista nou de mirar les coses, o qualque canvi d’estil, de manera de fer-lo i de contar-lo, no escriguis. La nostra obra volta damunt uns temes, però sempre els has de mostrar des d’un punt de vista diferent. Els llibres que faig ara no són com els primers, no és el mateix escriure un llibre als quaranta que als setanta-cinc. Tu ets el mateix, però físicament no ets el mateix… primer feies feina, i ara estàs jubilat…
No et diré que els títols dels teus darrers llibres destil·lin tristesa o sentiments negatius, però sí una certa melangia, un cert estat tardoral de la vida.
Sí. I per què Gebre als vidres… idò perquè ja no veig el món a través d’uns vidres tan clars, sinó a través d’uns vidres entelats. L’edat no perdona, i a mesura que fas anys, més has de lluitar per defensar allò que has cregut sempre, allò que havies estimat i allò que havies cregut. Tot allò que jo esperava veure millorar o veure florir, ara veig que no va per aquest camí. Havíem de canviar el món, però és el món que lluita per canviar-nos a nosaltres. I per què Aigües desprotegides? Perquè navegues, però et sents amenaçat pel mal temps…
Et preocupa, el que passa en el món…
No sé si som jo que escric, o qualcú que m’aguanta la mà. La poesia ha de ser ver. Ha de sortir. Hi ha d’haver una arrel, més que una arrel, una llavor autèntica. Jo podria fer focs d’artifici. Escriure molt… Però no has de trair la llavor. Quan jo escric hi ha tres coses essencials que hi influeixen. La primera, el que em passa a mi. La segona el que passa al meu país, als Països Catalans. I la tercera, la que passa al món. Són tres coses que sempre són presents als meus llibres. I precisament més que mai en els darrers llibres hi influeix moltíssim això que et dic. Em faig vell… Tenia un amic que em parlava sempre de la crisi dels quaranta. Jo als quaranta em trobava molt jove. Quan en tens setanta, o vuitanta com jo en tenc ara, les coses no són iguals, per això aquestes “dues fosques”…
Quines són, aquestes dues fosques?
És un títol metafòric. Escrius des de la posta de sol de la teva vida. I és ver que no trobava el títol. Però vaig trobar al diccionari Alcover-Moll que diu que una posta de sol també poden ser “dues fosques”. Podríem dir que és com si els dies que em queden ja comencen a assemblar-se a les postes de sol…. Hi surten les raons del cor i de la ment que m’han acompanyat fins ara, i el que hi ha anat a favor i en contra. Dues fosques es pot interpretar de moltes maneres. Si mir cap endavant, veig fosca. I si mir cap enrere, també. Predominen les ombres, de cada dia m’acost més a la mort, la tenc més a tocar de mà. El món que deix pareix que de cada dia s’enfosqueix, i els valors essencials, la pau, la llibertat, la solidaritat, la justícia, la tolerància, i pens que la supervivència del planeta mai no havia estat tan amenaçada, les espècies, les cultures… els poderosos no havien tengut tants de mitjans mai de manipular i d’exterminar. Ho he dit perquè és ver, però també ho és que per fosques que siguin les nits, sempre hi ha qualque estrella brilla, i per adverses que siguin les circumstàncies, no hi deixarà d’haver amors, ideals, sominis, alegries, lleialtats, belleses…
De vegades es diu que quan els poetes, els artistes, s’acosten a la realitat i la diuen, perden lirisme. Com es fa, per parlar del món i no ser prosaic?
Aquesta és precisament una de les meravelles de l’art. Ser capaç de convertir les tragèdies en plaer estètic. Picasso va pintar el Gernika, que representa una tragèdia, un bombardeig, una gran calamitat. I tu el mires i passes gust de mirar-lo. Si fas un pamflet, allò no serà art. Quan escrius ho has de fer de tal manera que cada persona ho pugui interpretar segons les seves necessitats i la seva manera d’entendre el món. Has de parlar amb metàfores. Si parles d’un dolor, si parles de records… cadascú té els seus. I una persona se sent indefensa davant unes coses, i una altra davant unes altres. Un ateu no podria gaudir de la pintura religiosa… i pot! Aquí hi ha l’art, que va molt sovint molt més enllà de les intencions inicials de l’artista.
Com et sents en el món d’avui?
Com més va, més contrari som als dogmes i als inquisidors. Em pensava que només eren a la dreta, i com més va més veig també que entre els meus també hi ha molts de dogmàtics i molts d’inquisidors. Hem de construir un relat que sigui creïble. Hem de fer estimar les coses, no convertir-les en dogmes de fe ni perseguir els que no pensen com nosaltres. Hem d’enamorar.
Has parlat de focs d’artifici un parell de vegades. Quina importància dones a la forma en els teus versos?
L’art són les formes, i les formes són els ritmes, i no has de perdre el ritme, perquè sense ritme, la música sona molt malament. Es tracta d’evitar les cacofonies, de no fer rimar versos que no han de rimar. Si el poema no rima, procura que no rimin. Si són versos que rimen, mútualment es potencien… en canvi, si el poema no rima i dos versos ho fan accidentalment, es desactiven uns amb els altres.
Com veus l’estat de salut de la llengua catalana?
Pas pena. De cada dia el percentatge de persones que viuen a les Illes i parlen la llengua és més baix. Però per l’altra banda, mai no hi havia hagut tanta de gent que la defensàs… segurament perquè d’antic no era necessari. La gent espontàniament parlava el català de Mallorca pertot on passejaves. Avui molta de gent lluita i serà difícil que es perdi. Quants de llibres sortien en català fa setanta anys? Quants en surten ara cada any? A milers… Ara bé, que hi ha un perill, hi és… Els que som, estam molt convençuts i lluitam. L’altre dia ho deia: la nostra literatura no ha de tenir enveja de ningú: els nostres ho fan tan bé com ho pot fer qualsevol literatura del món, i això també fa que em senti bé, en veure que hi ha gent dins el món literari amb una qualitat literària extraordinària.
Els joves també? De vegades en tornar vells pensam que darrere nosaltres queda només un ermàs…
Sí. Hi ha joves que ho fan molt bé. N’hi ha que no m’agraden gens, a mi, cosa que no vol dir que no siguin bons. Però veig joves de quaranta i cinquanta que ho fan molt bé.
