-Ma mare.
-Mana, filla meva.
-Mallorca es morirà?
-Està molt malalteta.
-Ma mare.
-Digues, vida.
-I on se’n van, les illes quan es moren?
-Seu, i escolta’m. Quan les illes estan malaltes, que no poden pus, en Batiscafo Katiuscas es posa l’escafandre i fixa el seu focus a l’abisme de les aigües insondables. Allà on cap home no ha pogut arribar mai hi ha el pern del món. És com un norai gegant on dormen les amarres de totes les illes de l’univers. Si una illa està molt malalta, en Batiscafo la desenganxa. Llavors un àngel desplega les ales i deixa el cel ple de claror.
– Se’n van al cel, idò, com les persones?
– Sí, però és un altre cel. El cel de les illes és un turó que no arriba a muntanya, una elevació fresca on viure és una metàfora, on la terra treu arrels per abraçar-se als peus de la gent que hi puja. Un lloc on la gent riu i balla sabent qui és. Una terra on cada nit la serena cau menuda, i salada, com el boirim que fa la mar els dies que està enfadada.
– Hi ha gent, idò, també, al cel on descansen les illes?
– Les illes que van al cel de les illes també volen aigua per poder ser el que han estat sempre. Per això, quan una illa puja al cel de les illes, se n’hi du les persones que hi viuen, també, que són les que ploren per fer l’aigua necessària que els permet no perdre la condició de ser qui són.
– Ma mare, ho contes com si hi haguessis estat.
– És que hi he estat. Un dia Mallorca va pujar al cel de les illes, i dins els ulls dels que hi érem cada imatge era una metàfora. Sabérem, aquell dia, també, que mobo era una paraula amb metàfora necessària plena de llum que no s’apagarà mai mentre tenguem memòria.
– Què és una metàfora, ma mare?
– De metàfores només en veuen els qui saben mirar les coses d’una manera diferent, però de vegades passa que la poesia s’uneix amb el poble i és tot el poble sencer qui veu dins les cançons un significat nou i comunitari. Aquell dia, en el del de les illes, el poble va plorar per tornar a viure. Les coses no són fàcils per ningú, filla meva. I quan es mor la gent que estimam ens queda un cràter per sempre dins les nostres vides.
– I qui s’havia mort, però?
– Es va morir en Joan Roca, el baixista d’Antònia Font, un grup de música amb el nom de la dona més carismàtica que ningú hagi vist mai. Cantaven cançons que de vegades ens pensàvem que només jugaven amb les paraules, i que va resultar que ens cantaven a nosaltres, i a l’illa i a l’alegria i a la tristesa de les nostres vides. Ens donaren les gràcies per aquests trenta anys de companyia, i ens digueren que havien estat espectaculars, aquelles tres dècades. I no sabíem si ho deien perquè per ventura no tornarien pus mai. En Pau, amb la veu trencada, encara ens digué que li quedaven forces per enviar una besada immensa a na Maria Gasol, i a na Mariona, na Blanca i n’Arnau. I va ser com si deu mil braços agombolassin la tristesa d’aquells quatre homes sereníssims plens de llàgrimes damunt un escenari.
– La Tristesa dorm en terra, ma mare.
– Sí, però les òrbites estaven en sincronia, perquè el poble hi estava. Sentíem els adéus dins els pits del poble, però alhora hi saludàvem un nou dia de gaubança. L’únivers és una bèstia, i cap proesa es fa en un sol jorn, ens deien Mar Grimalt i Carles Medina. Som un poble nostàlgic i solastàlgic. Enyoram el temps que no tornarà, i enyoram el paradís que hem devastat. Però aquell dia tornàrem a descobrir que tenim ànima. «Ànimos, Parrec», ens deien aquell dia a Sant Joan, que aquesta carrera la guanyarem. Que aquell dia érem allà tots els que no canviaríem el que som ni per tots els doblers del món. I així, connectats al wifi espiritual d’aquell turó que no arribava a muntanya, ens determinàrem a no trair mai de mais els nostres cors i ens alçàrem contra el la massificació. Fugim, n’hi havia que deien, perquè després de tot això s’enfonsa. Turista…
– Però ma mare, el turisme ens va salvar.
– Això ens volien fer creure. Que tenim carreteres, que no ens morim de fam, que sabem llegir i escriure, que tenim llum i aigua, que tenim hospitals. I que no som salvatges perquè el turisme ens va salvar. Però no ho creguis. Si som qui som, és perquè som. L’endemà davallàrem del cel de les illes i omplírem els carrers de Palma com mai abans no s’havia vist enlloc del món. I vàrem ser un poble digne, sincer, solidari i, sobretot, conscient que les coses no podien continuar d’aquella manera. Que podien engrillonar les joves santamarieres, però no engrillonarien mai la veritat. Aquell dia tot va començar a canviar, perquè vàrem fer entendre el món i als qui ens governen, qui érem, què volíem i què necessitàvem.
– I com es diu, ma mare, el cel de les illes?
– Perquè ens hi consolàrem de la mort d’en Joan i de l’agonia de Mallorca, al cel de les illes li posàrem Consolació.