Paraula i vida. Aquesta hauria de ser la resposta que hauríem de donar si ens demanassin què significa la paraula “glosa”. Que no, que no és una paraula, que és un concepte, que és una forma d’encarar-nos als nostres dies. Es diu tradicionalment que una llengua és una manera d’entendre el món, i que en desapareix una cada quinze dies, i que amb cada òbit lingüístic, amb cada extinció, s’extingeix també tot un univers de paraules, de conceptes i també de realitats que només són explicables d’aquella manera que, una vegada abolida aquella forma de parlar, ja no tornarà pus mai.
La glosa, així com l’entenem avui, és també una forma d’entendre el món, de posar-s’hi davant, d’interpretar-lo, de viure’l. Necessitam, els humans, les paraules per expressar el que pensam i el que sentim. I passa tan sovint que, ja sigui per conveniència, ja sigui per por, o ja sigui per costum o per norma social, no convé de dir el que pensam o el que sentim en determinades circumstàncies. L’art, i en aquest cas la glosa, ens concedeixen una capacitat de sublimació de paraules, de conceptes, de consciències i de necessitats, que ens permeten la possibilitat d’exercir la llibertat de dir, ara sí, el que pensam i el que sentim.
Fa anys, molts, que la poesia improvisada fa camí en la sendera de la recuperació. La glosa es mostra en un fogueró per Sant Antoni, o a una ximbombada dels darrers dies. Però avui, viva i vigorosa, s’ha tornat versàtil i estiba cafès fins a les dues de la matinada, plens de rialles i tassons de tub, o omple teatres amb improvisadors venguts d’arreu del món, i presenta llibres, o canta les virtuts d’un homenatjat.
Entre totes aquestes facetes, indubtablement saludables i actives, hi ha les glosades simbolicoperiòdiques. Són glosades vinculades a qualque tipus de festivitat o esdeveniment periòdic, que generen costum i tradició, que solen tenir un públic entès, educat en la glosa, que coneix quan una glosa està ben canada, que espera amb deler com se’n sortirà el glosador d’una rima difícil, que riu amb els girs inesperats, i que s’emociona quan el glosador sap tocar fibra i cor i sang.
Una d’aquestes glosades és la de les Fires i Festes de Manacor. El format, corregit i millorat amb els anys, ofereix una mostra del bo i millor de cada casa glosadora. Amb presència massiva de manacorins, i amb participació diversa. Enguany, la vetlada era presentada per l’actor i director teatral Joan Toni Sunyer, que també ha tengut, al llarg dels seus anys, el seu moment glosador.
Encetaren la singladura quatre homenassos. Xisco Muñoz, Foraster; Antoni Llull Carnisser; Antoni Mosset i Macià Ferrer. Les composicions dels quatre glosadors destil·laven veus i temàtiques ancestrals, tombaven amb facilitat cap a la part coenta, feien somriure el públic, que qualque moment, inevitablement, queia en la riallada. Controvèrsia de quatre, controvèrsia de dos i un bon gust de boca per donar pas a la segona part del vespre.
Entraven ara Miquel Servera, Alícia Olivares, Cati Eva Canyelles i Pau Riera. A la guitarra els acompanyava Annabel Villalonga. Les notes de la guitarra convidaven els glosadors a seguir les tonades marcades pel mestre de cerimònies, que també marcava el tema de controvèrsia. Les veus més esquerdades de la primera part, el crit fàcil, i la rialla, donaren pas a un to més contingut, a una veu melodiosa i a una transcendència temàtica que va fer variar els semblants de la concurrència. Alícia Olivares i Miquel Servera parlaven de les coses bones, i de les dolentes, de Manacor. Després de lloar el trot per davant el tennis, Servera esclatava: “A ca una puta en Nadal, i que visca el Boveret”. Alícia Olivares, per part seva s’exclamava pels anys que feia que esperam l’aigua potable, i s’admirava també que fóssim un poble “on pots anar a una fira i no trobar paradetes”.
Don Francisco, les Sales, les Pomes, se succeïen les tonades, se succeïen els temes. Cati Eva Canyelles era la mestra d’escola, i Pau Riera feia de pare (tant ficcional com real) primerenc que deixava el seu infant per primera vegada a l’escoleta: “Per fer-nos anar a fer feina, ens han separat dels fills”, cantà a punt de llàgrima.
Vengué després una tirallonga de dècimes amb peus forçats, amb qualque pausa de cavil·lació en arribar al pont, però resoltes cada vegada amb majestuositat i una alçada poètica que el públic sabia llegir amb mestria i entusiasme verbal: “Molts de pics el qui governa és la vergonya d’un país”, cantava Cati Eva Canyelles anticipant-se a les esfereïdores notícies que ens han arribat avui de Palma.
Sunyer, actor-presentador, recuperava les seves dots de glosador i donava entrada a la colla final amb una dècima acompanyada de guitarra i amb veu potent. Maribel Servera i Mateu Xurí tancarien la glosada. Servera i Xurí entrunyellaren una teringa llarga i rapidíssima de dècimes que va demostrar l’excel·lència tècnica en què es mouen aquests dos fenòmens de la glosa moderna. Servera, sempre atenta al que veu i al que viu, agraí la tasca glosadora dels qui els precediren a la vetlada: “Quan ens haguem de retirar, crec que ho podrem fer tranquils”, cantà Maribel. Xurí li responia que no fa comptes anar-se’n per ara: “”No tenc la còrpora plena, i encara me sent dejú”, cantava el mestre glosador margalidà. Hi hagué també paraules per al concert anul·lat de Samantha Hudson. Deia Xurí: “I que totes les persones siguin com vulguin esser”. Maribel Servera també feia referència a una altra casta de diversitat: “N’hi ha que travessen la mar, cercant aquesta contrada. Les hem de defensar aquí, en el marc de la glosada”.
I com que és, aquesta, una glosada simbolicoperiòdica, tancava Mateu Xurí amb el mot més escaient: “Tornarem a dur la glosa, enmig d’aquests tarongers”. I nosaltres escoltadors, hi tornarem per abeurar-nos-en.
