Marc Juaneda (Manacor, 1946) va ser durant 33 anys professor de Formació Professional, a l'àrea de mecànica a l'antic institut de Na Camel·la. Sempre actiu socialment, va ser regidor durant vuit anys a l'Ajuntament de Manacor i fundador de Protecció Civil a Manacor. Ara és notícia perquè ha publicat la seva primera novel·la. D'aquesta faceta d'escriure, no tan nova per a ell com es podria pensar en un principi, en parlam en aquesta entrevista.
Qui escriu normalment és perquè llegeix.
Sí. Sempre m’ha agradat llegir. Durant la meva adolescència vaig ser un gran lector de novel·les de l’oest, especialment de Marcial Lafuente Estefanía. Per llegir no les compràvem, sinó que les llogàvem a Ca Na Pastureta, una botiga que hi havia a un cap de cantor de Baix del Cos. La madona era molt aficionada a la lectura i va començar amb la biblioteca de tebeos, amb títols tan coneguts com Capitán Trueno, Pulgarcito, Jaimito… per a nins. Pagàvem tres cèntims per llogar un tebeo. També tenia totes les novel·les de Marcial Lafuente, per als més grans.
En aquell temps la lectura s’usava més que avui, que tenim molts d’altres entreteniments…
En aquella època la lectura ja identificava un poc la gent, feia una triadissa entre la gent que passava gust de llegir i la gent que s’entretenia amb jocs de carrer, o amb jocs de bar, per exemple.
I ara t’has tirat tu a l’aventura de publicar un llibre.
De sempre he estat bon lector i sempre m’ha agradat escriure, però vull deixar clar que no tenc cap fonament d’escriptor, perquè encara faig faltes. A un moment donat jo ja havia fet una espècie d’autobiografia, però en to d’humor picaresc, que va tenir èxit entre la gent que em coneixia. I vaig ccontinuar escrivint cosetes sense publicar-les. Vaig començar a anar a la llar de l’IMAS de Manacor, on vaig procurar actes culturals per a la gent, com ara concerts, lectures de poemes, presentacions de llibres… A un moment determinat la directora ens va dir que La Caixa li havia ofert un taller de lectura creativa, i li vaig dir que l’agafàs. Ens hi apuntàrem vuit o deu persones. I a mi em va encantar. La professora va ser Mireia Olmedo. L’any següent La Caixa va convocar un concurs de relat breu, però només s’hi podien presentar obres en castellà. Nosaltres ho havíem fet tot en català, i traduït quedava bastant malamentet… Va ser així que uns quants ens decidírem a envestir una creació per nosaltres mateixos.
Com et decidires per aquesta temàtica marinera i històrica?
Vaig cercar una cosa un poc més complexa… Em vaig decidir per la mar perquè sempre m’ha agradat molt. Vaig tenir notícia de l’illa d’Heràklium, que s’havia enfonsat tres segles després de Crist. Heròdot ja havia parlat d’aquesta ciutat, i per la notícia que ens en donava sabem que era a la desembocadura del Nil. Per efectes de la sedimentació, perquè la ciutat s’havia construït damunt llot, l’illa es va enfonsar.
Parteixes de fets reals, però fas una novel·la, fas un exercici de ficció.
Sí. És una novel·la sense drama… simplement es tracta d’una expedició que cerca l’illa. Evidentment, al llibre hi ha situacions de perill i dificultats que s’han de superar. Però hi parl de l’extracció dels derelictes, de les peces històriques, que varen ser dipositades al museu d’Alexandria. En el fons faig l’explicació d’un relat històric. El que cont és verídic, un que vaghi un dia a Egipte pot veure aquestes peces.
Parlam de l’Egipte dels faraons…
Sí, és cultura prehel·lènica. De fet hi havia, a Heràkliun, un gran temple dedicat a Heracles i comptava amb un port marítim de molta importància dins la Mediterrània. Va ser una ciutat bastant gran i amb molta arquitectura conservada encara avui.
Les ciutats enfonsades formen part de la mitologia popular, i també de la culta. Sempre en sentim a parlar…
Sí. Però aquesta deu ser de les poques que és autèntica. A més està a una profunditat de 30 metres, molt a prop de la superfície. La recerca real va ser l’any 2000, gràcies a la feina d’una expedició que comptava amb doblers del govern francès i la col·laboració del govern egipci.
Tanmateix tu hi deus haver posat personatges ficticis, no és ver?
Sí. L’impulsor de la idea és un almirall americà que viu a Grècia i que hi aporta un iot enorme i molt modern per anar a fer la recercas i selecciona una sèrie de personatges, com ara una doctora especialitzada amb càmeres hiperbàriques, un espanyol que és un gran coneixedor de la mediterrània i de les seves condicions climàtiques, un xinès i un anglès experts en sònars i en medicions de profunditat, i una parella, ella turca i ell americà que tenen un negoci a Grècia dedicat al submarinisme. També hi ha un especialita en derelictes i un altre en datació de peces trobades, a banda de dos cuiners protagonistes d’un gran dinar…
M’imagín que l’enfonsament de l’illa degué ser lent.
Va ser lent, perquè es conserva tot, s’han trobat barques, estatues, columnes, gravats… i no hi ha signes d’enderrocament.
Com has editat el llibre?
És una autoedició amb Leo i ja preparam per imprimir la segona edició, perquè de la primera ja hem fet net. Vull deixar clar, però, que jo no som escriptor. He fet això perquè és més un document que no una novel·la per donar a conèixer aquesta ciutat. El que vull és que la gent passi gust de llegir.
Has comptat amb ajuda per corregir l’edició?
Sí vull agrair molt especialment la feina que hi han fet Gabriel Barceló Bover i Maria Magdalena Gelabert, que m’han ajudat a corregir-lo.
Com va anar la presentació?
Va ser impressionant. La sala d’actes de les aules va quedar petita. Vaig fer un muntatge amb proejccions d’algunes de les imatges que surten en el llibre, i vàrem posar de fons música egípcia d’aquell temps. Férem la presentació a les fosques i ningú se’n va témer.
Hi haurà segona part?
El llibre deixa un endarrer que dona pas a una possible continuació. No sé si hi serà o no, però la porta oberta hi és. Tenc altres coses en ment, i ja que ens hi hem posat hem d’aprofitar la vena. No sé si tenc capacitats o no, però sí que tenc facilitat per escriure.
Has de tenir molta imaginació per poder donar aquest caràcter ficcional a la història.
Tota la vida he estat aventurer, sempre he mig volat, però sempre m’ha agradat la mar. La imaginació la tenc molt florida, i tenc un defecte: a la nit em despert per escriure, prenc notes del que somii.
