“A l’escalada ara es té més en compte la part esportiva i manco la part d’aventura”

Jaume Melis “Moro” (Manacor, 1973) ha dedicat més de dues dècades a la seva passió, l’escalada. Parlam amb ell sobre aquesta pràctica que, més enllà d’una afició esportiva, és una manera de viure.

Quan comença la teva afició per l’escalada?
Cap a l’any 92, quan tenia uns 18 anys. Hi vaig anar per primer pic amb un manacorí que li diuen Andreu Santandreu i ell fou la primera persona que m’hi va dur. Vàrem anar a Cala Magraner, a unes vies que havia equipat en Llorenç Rosal, un històric de l’escalada de Manacor.

I a partir d’aquí?
Seguim endavant. Vàrem comprar equipament i la meva dona, na Maria Antònia, va provar de venir un parell de dies i també s’hi va aficionar. A partir d’aquí els dos sempre hi hem anat plegats. I fins ara.

Què creus que fa que t’agradi tant?
Deixar la casa, la feina i anar a la natura… Sovint també sortim de viatge i coneixem llocs nous. Amb 18 anys sortíem de Manacor i anàvem a pobles que per ventura no hauríem visitat mai. Passàvem el cap de setmana allà, dormíem a lloure i els vespres anàvem de revetlla. La part esportiva, d’entrenar físicament, és la que manco m’atreu.

També hi ha un component de risc.
Clar, escalar et dóna una adrenalina que t’atreu però també és molt segur. L’alpinisme sí que és perillós perquè hi ha molts factors que no pots controlar.

És més físic o mental?
Per jo mental. El cervell és el múscul més important! També és mental perquè hi ha el factor por, que et pot jugar males passades. Per jo la part física és més secundària: la intuïció és bàsica.

Després de 27 anys, què diries que ha canviat a l’escalada?
El principal canvi és l’aparició dels rocòdroms. A Manacor foren en Carles Mesquida i en Carlos Sánchez varen muntar-ne un a Manacor i això va donar molt de joc. La gent ara comença allà i això crea afició perquè la gent també pot entrenar allà. Abans només anàvem a la roca els caps de setmana i ara la gent de cada vegada està més forta… A l’escalada ara es té més en compte la part esportiva i manco la part d’aventura.

S’ha massificat l’escalada?
Sí, hi ha una part de moda i això té coses bones i dolentes. Crec que és important que hi hagi una regulació. Per exemple a Cala Varques, que al principi érem quinze persones i hi va haver un moment que era excessiu. No s’ha de prohibir però sí regular, perquè aquests espais són de tothom.

Quin tipus d’escalada t’agrada més?
A jo, l’escalada esportiva, que es fa amb corda i ancoratges fixes a la paret. Tot i que he de dir que Manacor és un dels millors llocs del món per fer psicobloc: la gent ve dels Estats Units i nosaltres hi podem anar a peu! Això és un valor afegit i les institucions no se’n cuiden. Per exemple, quan un dels millors escaladors del món, en Chris Sharma, va començar a venir per aquí li pareixia estrany que les institucions no li fessin cas.

Has arribat a fer 8c, un nivell molt elevat en escalada. T’has plantejat mai dedicar-t’hi?
És impossible perquè és un esport molt minoritari. A més mai he dedicat el cent per cent del meu temps a escalar, també he equipat moltes vies, per exemple tot el que hi ha al voltant de Manacor i moltes altres que he reequipat per qüestions de seguretat… Equipar una via és un dia de feina i cent euros… Però encara queda molt per descobrir, no ens acabarem les parets!

Tot i el cost, t’agrada fer-ho?
Sí. Equipar és una feina artística, tu crees qualque cosa: passes per un lloc que no ha passat ningú, el fas net, penses els moviments, tries un nom… Les teves vies no les fas per tu mateix, són per a tothom.