Pocs dies abans de la celebració de Sant Jordi us vull recomanar un llibre que he llegit i que m’ha agradat, Si Lenin aixequés el cap, escrit per l’exdiputat de la CUP Albert Botran. Una lectura recomanable en temps de “sequera revolucionària” i contra la resignació, mentre patim un individualisme preocupant i una extrema dreta molt agressiva.
Jo m’he acostat al personatge, a qui he admirat des que era jove i vaig conèixer amb els primers estudis sobre la Revolució Russa, amb una mirada adulta, que és quan tenen més espai els matisos i una gamma de grisos més extensa entre el blanc i el negre.
La primera cosa que crida l’atenció és que qualcú es fixi avui dia en un personatge com Lenin, ja que, com diu Botran en la introducció “avui, proclamar-se leninista és una provocació que desperta recels i provoca improperis. Els més rabiosos em diran criminal. Els més superbs, fracassat”.
“Criminal” perquè el règim soviètic provocà milions de morts mentre el capitalisme condemna a la pobresa milers i milers de persones, amb una mar Mediterrània convertida en una fossa comuna de gent que fuig de la misèria. “Fracassat” perquè d’ençà de la caiguda del mur de Berlín i l’esfondrament del socialisme real el neoliberalisme no té rival i ha esdevingut amo del món i senyor de les nostres vides, amb unes conseqüències meravelloses per al futur del planeta i els seus residents.
Una de les coses en què més insisteix l’autor és que cal treure’ns del cap la idea de Lenin com una mòmia que milions de persones han visitat al mausoleu de la Plaça Roja de Moscou. Aquesta fou la condemna que li infligí Stalin i que durant anys ha ocultat una part important del llegat de Lenin a la lluita de les classes treballadores d’arreu del món.
El sistema que el revolucionari rus i els seus varen construir com a alternativa, vist amb els nostres ulls d’avui, té dos grans problemes: la democràcia i la burocràcia. Dues mancances que acabaran provocant el col·lapse de la Unió Soviètica, el 1991.
Avui dia, a les societats suposadament avançades, molts analistes alerten de l’afebliment de la democràcia, que ha de ser qualque cosa més que anar a votar cada quatre anys (això les persones que exerceixen aquest dret), amb uns serveis públics com més va més deteriorats i un accés a l’habitatge gairebé impossible, que talla de rel els projectes vitals de moltes persones.
La irrupció de la pandèmia, la implosió de la intel·ligència artificial i l’extensió de l’Administració digital, lluny de ser un mecanisme d’apropament a la ciutadania i de més igualtat, ha suposat un augment d’una burocràcia que sovint no té fi i un increment de l’escletxa entre generacions i classes socials.
Albert Botran destaca algun dels aspectes pels quals cal reivindicar Lenin. N’esmentaré uns quants. La primera és la importància de les classes socials i de la lluita col·lectiva, en un món marcat per l’individualisme i el desig d’una gran part de la població d’autodenominar-se “classe mitjana”, davant el descrèdit del concepte de classe treballadora, que l’entorn conservador elabora des de fa anys.
Aquests dies PP i Vox han presentat l’Acord de Govern a Extremadura i un dels lemes és “Los españoles, primero”. La dreta i l’extrema dreta fan feina de valent per crear un món dividit, insolidari, marcat per les diferències de raça. Lenin i els seus varen somiar sempre en clau de classe social, de sectors populars i amb una dimensió profundament internacional.
Un altre punt que destaca l’autor és la importància de l’organització, el “partit” que deia Lenin. I aquí hi podríem incloure entitats, associacions, sindicats, ateneus i tots aquells espais en què la gent es reuneix – no per fer negocis ni augmentar el compte de resultats -, sinó per treballar de manera col·lectiva per un món millor, per una societat més culta, dedicant-hi una part del seu temps… Ha estat un goig veure i viure l’empenta i les propostes dels joves aquests darrers dies a l’Acampallengua de Manacor.
En un món marcat per Trump i un imperialisme agressiu i groller, Lenin va ser un visionari quan va escriure el llibre L’imperialisme, fase suprema del capitalisme. Tots hem pogut conèixer quina ha estat l’actitud i la manera d’actuar dels Estats Units al llarg de les darreres dècades, i com això ha arribat al màxim exponent d’indignitat i menyspreu de l’ordre mundial i les relacions internacionals, amb un cap buit tan perillós com el boig dels cabells de color groc.
La revolució està d’actualitat, aquest és el darrer punt que remarca Botran. I el cert és que vivim un temps de “sequera revolucionària”. Però calen revolucions tan importants com garantir l’accés a l’habitatge, assegurar l’educació i la sanitat públiques a l’accés de tothom, no fer ni una passa enrere en els drets de les dones, reduir el temps de treball per disposar de més espais d’oci, preservar la nostra llengua catalana, lluitar contra el canvi climàtic, ser amos de les noves tecnologies, entre moltes altres.
Sembla com si Lenin ens digués “Actuau!” Aquesta és la revolució que toca avui, aquí i ara.
