La Mostra de Teatre Escolar de Manacor celebra 40 primaveres. 40 anys de llegir, subratllar i memoritzar, d’estructurar cervellets, de maquillatges i vestuaris, d’aixecar muntatges, d’assajos generals i de nervis a la panxa. Però també quaranta anys de crear teixit cultural, de difondre llengua i d’estimar el teatre.
L’any 1985 un grupet de persones varen tenir la iniciativa d’oferir un programa de classes de teatre als centres escolars. “Un grapat de persones de Manacor havíem fet teatre. De fet, quan teníem 18 anys, amb un grup que es deia Gest, per aprendre a fer mímica. Vàrem fer un parell de representacions i teníem aquesta inquietud teatral. Anys després, n’Aina Caldentey, en Llorenç Gelabert i jo duguérem els nostres al·lots a Es Canyar. Com que en Llorenç també estava a la Fundació Pública, vàrem pensar d’oferir-los de fer qualque activitat de teatre i ens varen dir que sí. Així vàrem començar a Es Canyar”. Així descriu l’actriu i directora Francesca Pocoví les primeres llavoretes que varen fer créixer l’arbre quarantí de la Mostra de Teatre Escolar.
Durant un temps varen estar fent feina per veure com ho podien oferir a altres centres escolars, xerrant personalment amb els equips directius i poder aixecar una iniciativa més grossa, que implicàs totes les escoles. “Per fer això necessitàvem gent que donàs classes i un dia a ca nostra ho vaig proposar als Capsigranys. Un parell varen dir que sí i així va ser com vàrem començar”.
Així, el curs 1986-87 va néixer la primera edició de la Mostra de Teatre Escolar. Els membres de Capsigranys, com Francisca Pocoví, Rosa Sunyer, Pep López, Joan Aguiló o Margalida Ferrer entre d’altres varen ser els directors d’aquelles primeres funcions teatrals. “En aquells temps era molt mal de fer, però érem joves i teníem força i entusiasme. Era una activitat extraescolar, però era per amor a l’art, no cobràvem ni un duro” explica Pocoví que fora por va començar la seva primera representació amb “Qui vol comprar a Manacor”, una adaptació d’un conte de Gianni Rodari que va fer més proper a ca nostra.
Dins d’una situació sempre precaritzada, amb moltes hores dedicades i amb molt d’amor a l’art, anys després varen aconseguir rebre una remuneració per la seva feina. Les associacions de famílies de les escoles s’encarregaven de recollir una quota per poder pagar la feina dels mestres. Aquesta situació es va allargar fins fa pocs anys, quan després de la pandèmia les associacions no volgueren sustentar més l’activitat i l’Ajuntament se’n va fer càrrec.
Amb més de 25 anys dedicada a la Mostra i havent aconseguit un planter manacorí que estima el teatre, l’objectiu de Francesca Pocoví sempre va ser que els al·lots passassin gust de fer teatre. “A més de fer teatre, la Mostra ha ensenyat a ser espectadors. No només als al·lots, també a les famílies. Estic molt orgullosa i molt contenta de la feina que vàrem fer. Jo feia grups d’Infantil i Primària, i solia tenir els mateixos alumnes durant molts d’anys. Tots aquests al·lots, me’ls sent molt meus. M’agradava molt el que feia i crec que he fet bona feina, des del respecte als al·lots. M’agradava molt, a més, que venguessin pares i mares a participar: és una manera de fer xarxa”.
Salvador Miralles és actor professional i director i també s’ha format com a tècnic i il·luminador. Va començar en el món del teatre amb tres anys, a Sa Graduada, precisament amb Francesca Pocoví. “Record que la primera obra que vaig fer fou la Rondalla d’en Vit i feia de ratolí. Encara ara me’n record del text i tot!” explica l’actor. Posteriorment va passar a Es Canyar i recorda amb estima i nostàlgia l’espai on assajaven les obres, al menjador del centre. “Hi havia un espai davall les escales, amb material, miralls i era molt guai perquè fins i tot ens fèiem els nostres maletins de maquillatge. Ens va donar una base de teatre artesà, de teatre d’actor, de poder fer la teva pròpia versió de qualsevol cosa”.
Fou a cinquè quan varen anar per primera vegada a representar l’obra al teatre. “Vàrem fer en Joanet de sa Gerra, una versió del GOB que en lloc de cercar una barraqueta cercàvem un xibiu, un hotel, una depuradora… Llavors vaig anar fent obres fins que vaig arribar a l’institut i allà vaig tenir de professor en Francesc Riera i va ser un despertar. A Na Camel·la ja féiem un teatre més adult, més irreverent, parlant d’altres temàtiques i amb més crítica. Això em va despertar un esperit de saber que amb l’art es podia parlar. L’art sempre té qualque cosa a dir i aquest va ser el moment d’entendre-ho” explica l’actor.
Miralles destaca aquests dos vessants, un teatre fantàstic, on tot era possible, amb na Francesca Pocoví i un altre, el de l’institut, més adult, més crític i més contemporani. En aquell moment, però, no tenia clar que es volia dedicar al món del teatre i de fet va formar-se en electrotècnia i va començar a fer feina arreglant ascensors, tot i que mai va deixar de fer teatre, actuant i ajudant en la part tècnica. “Vaig fer hores a Sa Màniga, a sa Fira de Teatre… Varen ser experiències increïbles de teatre durant 24/7”.
El punt d’inflexió va arribar amb l’espectacle Iglú. “En Tomeu Amengual va proposar-me de fer això, des d’un vessant molt més professional que el que havia anat fent fins al moment. Fins aquell moment no m’havia plantejat que això fos possible. A ca nostra em varen donar molt de coratge i això va ser el principi del qual és la meva vida ara mateix”. Miralles va començar fent de professor a la Mostra, essent un dels primers que va començar a fer relleu. Aquesta va ser l’espurneta que el va despertar a anar a Barcelona a formar-se a l’Institut del Teatre. Allà va fundar una companyia de teatre, va fer diversos espectacles, va passar per festivals com el Grec o el Mercat de les Flores, entre d’altres i també va donar classes de teatre. “Allà em vaig adonar que la mostra era única. Pel plantejament, pel tracte i per l’enfocament. La Mostra sempre té un lloc molt xulo on el resultat és el final d’un procés i sempre estàs molt ben acompanyat”.
Actualment, Miralles segueix en la Mostra i explica que “intentam que creixi de cada vegada més”. Una feina que combina amb dramatúrgies i direccions, com Pleni-Pausa, una de les darreres obres que ha estrenat. Això sí, té clar que cal “lluitar perquè els treballadors de la Mostra no ens ho hàgim de muntar nosaltres i que no sigui tot tan precari. Fa falta que tant el Teatre com l’Ajuntament apostin fort per aquesta iniciativa sense deixar de banda que la nostra implicació hi és. Fa uns anys que s’està aconseguint tenir cura de la Mostra i això em fa molt content. Esperem que, si venen canvis de govern, entenguin que el teatre a Manacor va més enllà de les idees polítiques i que també vulguin fer feina per mantenir-la. És un ecosistema viu que dona moltíssima salut al poble”.
En aquest mateix sentit es manifesta Pocoví que té clar que és essencial que la gent que du la Mostra l’estimi. “M’agradaria que duràs, com m’agradaria que duràs la democràcia o que no hi hagués guerres… Una cosa és el que m’agradaria i l’altra és el que pugui venir. No és just una feina, el teatre s’ha d’estimar i els infants també”.
Quatre dècades de Mostra: el llibret de la programació, un documental i qualque sorpresa més
El llibret que presenta la XL Mostra de Teatre de Manacor sempre s’ha dedicat a un col·lectiu important que ha ajudat a aixecar la iniciativa. Primer foren els fundadors, després els actors professionals que han sortit de Manacor i també als mestres. “Enguany sentia que no havíem fet molt de cas als ajudants, familiars o amics que s’han implicat en les diverses obres de grups diferents. Els directors de la mostra han viscut molt precaritzats durant molts d’anys i era important donar visibilitat a aquestes persones que col·laboraven i ajudaven de manera altruista, per agrair-los la seva tasca” afirma Maria Magdalena Vives, encarregada de l’edició d’aquest fulletó. Així mateix, explica que també volia recuperar els grups que han sortit de la Mostra. “De cada pic costa més, però tot i les dificultats n’han sortit diversos al llarg d’aquests quaranta anys”.
Vives que és també filla de la Mostra, és graduada en direcció a l’Institut del Teatre de Barcelona i actualment combina la feina al teatre amb altres iniciatives de gestió cultural. Per això, també s’ha encarregat, juntament amb Marcel Pich de la gravació d’una sèrie de càpsules documentals amb diferents agents que han participat de la iniciativa i que s’estrenaran les pròximes setmanes. “Seran càpsules d’uns 10 o 15 minuts cadascuna i cada tres setmanes n’estrenarem una. Hi ha participat bastanta de gent: els antics Capsigranys, que foren els primers directors de Mostra, una segona generació de professors i els directors actuals, una sèrie d’alumnes o un dels antics gerents, en Joan Servera…”. Serà, segons relata Vives, un documental que vol remarcar el vessant social i lingüístic de la Mostra, els impactes positius que ha tengut al llarg d’aquests 40 anys i que també destacarà una part sobre el camí que una iniciativa com aquesta ha obert cap a la professionalització en el sector. “Volem crear un relat sobre els orígens de la Mostra. Quan vaig fer el treball final de grau hi havia incoherències i fets que no quadraven. Ara volem intentar fer una història el més fidedigne possible” afirma la directora.
L’estat de salut de la Mostra, arribada la quarantena és bona: “Tenim 35 alumnes més que l’any passat i dos espectacles més. Està gaudint de bona salut, després de l’estocada de la pandèmia” afirma el delegat de Cultura, Ferran Montero. En aquest sentit, explica que “sabem que és la base del nostre teixit teatral, és el nostre petit diamant” i destaca que el fet que els al·lots puguin tenir accés a fer teatre i a veure’l és bàsic per aquest teixit. “Tenim clar que l’alumnat havia de veure teatre, i per això fa dos anys vàrem posar en marxa el carnet d’actor/actriu. És una iniciativa recuperada després de moltíssims d’anys que permet que per només 1 euro puguin anar a veure qualsevol de les obres de la Mostra”.
Posteriorment, explica Montero, al llarg del 2026 tenen pensat dur a terme diverses iniciatives per commemorar l’aniversari. El delegat menciona una mostra fotogràfica per repassar els 40 anys de la Mostra, la col·locació d’una placa commemorativa i també la recuperació de material audiovisual dels primers anys de la Mostra que ha recopilat Toni-Lluís Reyes. “Ens encarregarem de digitalitzar-ho i posar-ho a disposició de la gent que ho vulgui”. A més, recorda que quaranta anys enrere també s’inaugurava la Sala Gran del Teatre, un aniversari que també volen celebrar així com el desè aniversari dels musicals de Nadal.
