El Govern balear ha ordenat la demolició de la piscina que el periodista espanyol Pedro J. Ramírez va fer-se construir a una zona pública de la Demarcació de Costes. La polèmica prèvia, encetada per l’activista Jaume Sastre va durar anys, fins que a la fi, es va dur a terme una acció de “visita” a la piscina. El mateix Sastre va ser empès i copejat per un guàrdia de la seguretat privada del periodista. En aquella mateixa acció hi participaren entre d’altres, aquests quatre manacorins, Sebastià Gaià, Joan Lladó, Joan Llodrà i Andreu Pasqual.
“Venen els rics, ocupen Mallorca i es pensen que tot és seu i que ho poden manejar i tancar a la seva manera. La costa és de tothom i ells no tenen més dret que els altres a usurpar terrenys que no són seus”, diu Sebastià Gaià, que hi afegeix que “tot això ho fan amb la connivència de l’administració”.
Per aquests motius, i perquè “estic ficat dins totes les mogudes i era una zona on anàvem a prendre banys, a la Costa dels Pins i al rajolí, també em faig implicar en aquesta”, diu mentre recorda que “en aquell moment ja estàvem implicats en el grup de Camins, i arriba que tothom està en contacte”.
Sebastià Gaià, però, diu que “voldria ser optimista, perquè això fa molt de temps que dura. La història ve del 2006 i ja vàrem anar a judici per aquella acció l’any 2016. A la fi arribàrem a un acord per recomanació del nostre advocat, però nosaltres volíem el judici. Ells ens acusaven a nosaltres per haver entrat dins ca seva, però nosaltres també els denunciàrem per agressió”.
Ara que veu la notícia de l’ordre de demolició, Gaià diu que “em pareix molt bé, però en comptes de donar ordres, el que hauria de fer el Govern és executar ell mateix la demolició de forma subsidiària i passar factura a la propietat”, perquè al cap i a la fi, després de tants d’anys, “la piscina continua allà. Quan guanyen els pobres, no s’executen les sentències”.
Andreu Pasqual, Pistola, recorda que “hi ha hagut tantes ordres, contraordres, judicis… La piscina estava construïda sobre domini públic. La concessió va caducar i no es renovar. Per això hi ha hagut una ordre d’enderrocament perquè no quedava més remei, no per voluntat política d’aquest govern. La lentitud de l’administració fa que l’aplicació correcta de la llei gairebé sigui una excepció, perquè això ja s’hauria d’haver resolt fa molts d’anys”.
L’exregidor a l’Ajuntament explica que “en aquell moment, jo militava als Verds. Jaume Sastre havia fet grup amb els d’EU-Els Verds, amb Julen, Conxi Peña, Maria Orts de Capdepera. A nosaltres que érem un grup pacífic, ens acusaven d’haver-nos enfrontat als GEOS. També era el temps de la campanya de Roques Sense Ciment, que demanàvem un canvi de model en el litoral. Arran dels passeigs marítims que va fer Jaume Matas i altres polítics, s’ha vist que són un desastre, perquè la falta de manteniment els destrossa. Un altre exemple és la desgràcia que hi ha hagut a Santander amb aquella passarel·la que va passar per ull. Parteix d’un error estructural: no s’han de fer passejos marítims tan a prop de la costa i tan invasius”. En aquest sentit Pasqual alaba el passeig de s’Illot, pel qual també lluitaren: “Té una altra concepció, sense envair el rocam, aprofitant els carrers que ja hi havia. Aquella altra manera de fer ja està en retrocés perquè amb el canvi climàtic ja es veu que és inviable”.
Joan Lladó veu aquella acció com “un posicionament com a representant d’una formació sobiranista. Aquesta lluita va unir defensa del territori i la lluita contra els privilegis. Però sobretot de defensa de Mallorca. Pedro J. Ramirez representa les elits extractives que ens han usurpat territori, recursos i identitat als mallorquins”. L’exconseller insular recorda com “vaig acabar amb na Conxi Penya dins la piscina per evitar una porrada. En Garba defentsant-se. En Joan Llodrà fintant. A un binissalemer li romperen costelles. Però sobretot record gent valenta defensant el dret de pas i els mallorquins”.
La memòria de Lladó, però, també s’allarga cap a altres sectors de la societat: “També record Marga Prohens i Llorenç Galmés darrere una pancarta defensant els privilegis de Pedro J. Dels pocs joves mallorquins que acompanyaren un estol de noves generacions a qui pagaren l’entrepà i el transport des de la peninsula per venir a defensar l’editor del Mundo”.
Per al líder de Coalició per Mallorca, “s’ha fet justícia potser tard i quan Pedro J. ha perdut el poder que tenia. Però la perseverància de Jaume Sastre i Josep de Luís ha donat els seus fruits. Els davids han vençut Goliat”.
Joan Llodrà, actual conseller al Consell de Mallorca, es va ficar dins aquell endiumenjat “per emprenyar el poder colonial d’aleshores, especialment evident amb aquell tracte de favor al periodista més influent de l’època. I per agombolar un poc en Joan Puig, diputat d’Esquerra a Madrid, que va venir amb avió a posta”. Llodrà recorda d’aquell dia, sobretot, “el dit i fet de l’acció. En pocs segons hi va haver una dotzena de persones a la terrassa amb la seguretat privada que ens volia treure defora de mala manera. Crits i renou i gent dins la piscina. Algú va dir: ‘Passarà el que hagi de passar, però jo ja m’he compixat dins la piscina den Pedro Jota’. Pràcticament tots els que pujàrem foren imputats llevat de jo que, persona discreta passava sovint desapercebuda. Tot i sortir a la portada de la Última Hora l’endemà…”.
Quan entra a valorar l’ordre d’enderrocament dictada pel Govern balear, Joan Llodrà hi veu una demostració “que Pedro J. ja no és ningú. La Llei només se sol aplicar de manera contundent a l’enemic o al desgraciat”.
