Un 22 d’abril de 1938 naixia al lloquet de Can Llandero el tercer i darrer fill del matrimoni format entre Antoni Rosselló Roig i Joana Aina Sureda Bisquerra. La barriada de Son Cladera foren els inicis de les seves primeres passes com a pagès i sonador. No hi havia era o carrera, quan el dia era llarg que no hi hagués balladors damunt. S’encuidà d’aprendre d’en Llorenç Roca, les mudances i el rapar del seu instrument predilecte, el guitarró.
No dubtà gens quan als dotze anys, un conjunt de boleros li oferí una actuació a la plaça de bous de Felanitx. Totes les despeses pagades i una entrada als bous i anada i tornada en cotxe pagats.
La indústria incipient de la fusta fou el fet pel qual es decantà per aquest ofici. Després de l’aprenentatge a Manacor, obria a Son Macià un negoci propi que, amb el temps i baix el seu mestratge, va fer florir futurs fusters que obriren negoci propi al mateix llogaret.
El seu cunyat li trobà un guitarró Casasnovas, dels mallorquins fets a Ciutat. Qui diria ara el que val! En aquell moment ningú l’hauria volgut ni hi havia aquest sentiment pels instruments antics. Mentrestant quan el sonar del Llevant s’havia arraconat públicament, tiraren endavant Ses Sales un seguici d’anys fins que el poble va perdre el ballar. Però el sonar de fe i el sentiment d’una identitat perduda, però ben viva, és el sentiment varen fer que una guitarra, un guitarró i un violí, sonassin a trobades com balls dels sequers, un dinar o un sopar que acabàs en cotes i mateixes ben vitenques sense necessitat de boleros ni fandangos. Un ritme animat per una melodia senzilla i qualque pic enramellada, ben igual que les rapades de guitarra i guitarró.
L’ambient de recuperació i de fer vida al carrer i sobretot a damunt la plaça, socialització. No com la coneixem avui dia. Era socialització de fer poble, d’aportar el que cadascú podia, granet a granet, a un caramull gros. I el 1976 partí la trilogia de pagès a sonar públicament. En Tomàs Nicolau ‘de Sa Mola’ destacant al violí i a la guitarra, encara que també sabia sonar el guitarró. En Baltasar Morey ‘Roca’ o ‘d’Ets Oms’ amb dominància als tres instruments però sonant majoritàriament la guitarra, i dos guitarrons i dos Miquels. Miquel Sbert ‘Clavet’ i Miquel Rosselló ‘Llandero’.
15 de febrer de 1981. Dia gros. Dia en què el nom quedà oficialment. I quan dic oficialment, vull dir aquell nom que sempre perdura. Al puig de la Victòria d’Alcúdia, un rector gabellí, a qui més que rector podríem dir poeta i escriptor amb un poc de vena musical, especialment per les serenates. No importa dir qui és, però l’anomenaren. Aquell dia hi hagué una solemne benedicció per part d’en Pere Orpí, una benedicció que encara dura i ha de durar. S’Estol des Picot.
Aquell mateix estiu ja sonaren a les festes d’estiu. Pels Darrers Dies ja hi havien ajudat i col·laborat. Ells foren els impulsors i fundadors del nostre petit però gran segle d’or. En una dècada i més tenguérem una capital comarcal cultural, cap altre poble o nucli de població va saber treure tant el suc com els macianers. N’hem d’estar orgullosos del que varen fer i del que vàrem tenir gràcies a ells. I que me’n deis del primer any de Ses Sales, deixant enrere 16 anys d’oblit? Enguany celebram 45 anys, quasi mig segle. Mig segle en què no han patit interrupcions, inclús els dos anys de pandèmia sortiren al carrer o se sentiren la tonada o melodia al carrer.
S’Estol des Picot amplià membres i passà de quatre a sis membres. A Son Macià el Saló Parroquial era la seva seu. Mallorca se’ls quedà petita perquè l’havien trescat tota de Llevant a Ponent i de Tramuntana a Migjorn i anaren a sonar a Catalunya, Matadepera, a Gràcia pels foguerons de Sant Antoni. I d’aquí fins a la jubilació definitiva alhora que necessària. Així i tot, ens quedarem amb una frase del mateix Llandero a una entrevista al butlletí del centenari “S’Estol hi és sense ser-hi”. Perquè la seva feina és tan gran que avui dia en coneixem els fruits de les llavors sembrades: el grup “Es Revetlers”, les col·laboracions d’ells i altres macianers amb les cançons de les Serenates a l’Escola de Mallorquí, amb el Reconeixement de Mèrits de 1996 i altres col·laboracions a la mateixa escola pel mateix motiu i al nucli urbà de Manacor com el pregó de Fartàritx juntament amb Gabriel Barceló el 2002, actuacions amb Així Balla Manacor.
Ja no en queda cap dels fundadors. El penúltim dia de maig ens deixava el darrer sonador del primer quartet o de la primera etapa del grup. I en Tomàs ho feia mig any abans.
Si haguéssim de resumir en una paraula Miquel Rosselló Sureda, trobaríem una paraula però ens quedaríem curts, perquè constitueix una part fonamental del Turó de Ses Argelagues. Va ser una persona polifacètica d’aquestes que en trobaríem ben poques avui dia. D’aquestes que duen un caramull d’idees i aficions de caràcter cultural i d’aquí que surtin a l’esbarjo destacant com a constructor de guitarrons, pagès, cantador, glosador, caçador, jugador de cartes o de truc, jugador d’estràngol, cercador d’esclata-sangs i ximbomber entre d’altres i en trobaríem més. Tot això sense deixar de ser espòs, pare i padrí.
Que allà on siguin continuïn sonant i ballant.
T’estimam padrí.
