Manel Santana (Consell, 1972) continua amb la seva activitat creadora... i no té aturall. Després de la presentació de la darrera novel·la, Querubí, un al·lot de paper, ara ja té enllestida la seva història sobre els orígens del nucli costaner de s'Illot. Més de cinquanta testimonis i una tasca important de buidatge de premsa li han servit per confegir una crònica sentimental entre l'assaig i l'exercici literari de com va ser el naixement i el creixement de s'Illot. La presentació del llibre serà dia 14 a la ronda del Matí, molt a prop del Bufador, i ha estat organitzada per l'Escola de Mallorquí. Hi intervendran Margalida Rosselló, directora de l'EMM, Marga Serrano, responsable de l'editorial Purpurina, que s'ha encarregat de l'edició del volum, i Bàrbara Llinàs, sillotera durant la seva infantesa, a banda de l'autor mateix, Manel Santana.
Fa un temps que els teus estius són silloters…
Sí. Fa quatre anys que m’he fet silloter d’estiu, tot i que darrerament ja hi pas un grapat de mesos cada any. És un nucli d’estiueig molt genuí, i és una colònia d’estiueig que és conscient de la seva identitat. A les trobades sobretot a la platja, les persones de més edat m’explicaven amb orgull els orígens del seu estiueig.
Ho has fet sobretot a partir d’entrevistes a peu de platja?
Sí, a partir d’entrevistes a peu de platja i a les cases, són una cinquantena de converses molt intenses en el temps, perquè les he fetes entre el juny del 2024 i l’abril del 2025. També he fet un buidatge de premsa i un recull de fotografies que tenen un paper important a la publicació. Rafel Ferrer Massanet cobria cada estiu per a Perlas y Cuevas l’activitat turística de s’Illot. Jo per part meva he fet un llibre que és a mig camí entre la literatura i la història. És un assaig literari.
Com són els orígens de s’Illot com a nucli urbà?
El naixement de s’Illot parteix de la parcel·lació de la possessió de sa Gruta, que pertanyia a la família dels Dorets. A final dels anys vint i principi dels 30 apareix un grup de cases espargides. Hi havia un gran pinar, i arran de mar un sistema dunar molt interessant. A partir d’aquí, els anys 40 i 50 es comencen a perfilar les seves grans artèries: avinguda del Llop, avinguda dels Pins i el camí de la Mar. És un procés lent de parcel·lació que s’accelera en els anys seixanta.
Quin perfil tenien aquells primers estiuejants?
Eren molt pocs i tenien temps per estiuejar uns dies, diria que pertanyien a la classe mitjana-alta, però no era en cap cas un perfil aristocràtic. Els trasts són tan barats que necessàriament fa que no parlem d’un estiueig de luxe. S’Illot troba el moment clau per al seu creixement després d’una guerra civil de sang i d’una postguerra de misèria , i la relativa bonança econòmica dels anys seixanta aquest procés s’accelera. Hi ha un vertader mercadeig de trasts, a un preu assequible.
Però parlam de classes populars. A Portocristo ja hi havia una certa divisió estamental, amb els senyors de les Coves, les famílies dels Serveres i dels Correus… més les cases bones que hi poguessin anar a passar l’estiu. En canvi a s’Illot tot això no hi és.
L’estiueig popular de s’Illot és una cosa que els primers silloters encara reivindiquen. Tallers de fusters, perleres, botiguers… sovint compren un trast a mitges i aixequen lentament les seves cases, molt sovint ells mateixos, amb jornals de cap de setmana. A s’Illot no trobam vil·les d’estiueig com les que es troben a Portocristo. I els silloters en són conscients i ho reivindiquen. A totes les entrevistes que he fet tothom posa de manifest una cosa: A s’Illot no importava anar mudat. Els al·lots campaven com si fossin robinsons d’una illa deserta. En canvi els estius a Portocristo eren diferents. Tenien un punt de certa sofisticació.
Sí que hi ha, però una nova classe poderosa, a s’Illot.
Sí. Es crea una classe emergent, que cristal·litza en la figura de l’hoteler, que té un pes molt important a l’hora de prendre decisions, sobretot mitjançant la primera associació de veïns. Una part important de la vida social de s’Illot estava capitanejada per aquests hotelers que volien atreure turistes, cercar-los divertimento, mitjançant night club com La Cueva, concursos de bellesa, competicions esportives, sempre entre dones, com ara partits de futbol entre estrangeres i cambreres de pis O el Dia del Turista amb la delegació provincial del Ministerio de Información y Turismo i amb distincions honorífiques al governador civil de torn…
Una classe emergent, la de l’hoteler, que també devia tenir empriu entre les institucions…
Aquests hotelers eren conscients del seu pes. I aquesta influència necessàriament havia d’arribar a les institucions. Reclamaven serveis. En algun moment es queixen que no tenien prou terrenys a prop de la mar perquè ja eren dels manacorins. Si no fos estat per aquell mercadeig de trasts inicial, s’hi haurien fet més hotels, a s’Illot.
Hi havia les classes populars manacorines… però també una colònia important de vilafranquers? Com s’explica? Em recorda una mica també la presència de petrers a Son Serra…
Hi arriben per proximitat geogràfica, però també, i sobretot, per la baratura dels trasts. També hi arriben santjoaners, i ciutadans, ja els anys seixanta i setanta, que amb aquesta relativa bonança econòmica ja compren els primers pisos. Entre els vilafranquers, es genera un mercadeig a través del boca-orella. M’agrada dir que a s’Illot hi ha la nació dels manacorins, la nació dels vilafranquers, dels santjoaners, dels ciutadans i dels peninsulars que comencen a venir primer com a temporers.
Molts devien viure en els mateixos hotels on feien feina.
Els hotels solien tenir annexos on sovint s’hi allotjaven treballadors d’hostaleria i de vegades quan hi havia overbooking, també s’hi allotjaven turistes. La riquesa que generava aquell turisme primigeni, repercutia positivament en la mà d’obra, i dels serveis complementaris. No hi havia mitjans de transport com avui i els estiuejants anaven a comprar a les botigues que hi havia. Així com estan les coses avui, fa que els treballadors de l’hostaleria només puguin comprar un patinet i llogar una habitació. En canvi, un temps si hom feia molta feina podia fer un racó i comprar un piset, molts d’aquells peninsulars ara no podrien. El perfil de turista venia quinze dies o tres setmanes i repetia. Això generava unes dinàmiques de proximitat, de fraternitat, i una clientela estable i amb un cert vincle amb l’espai i amb les persones. Passades les dècades, els fills d’aquells estiuejants, continuaven venint a s’Illot ara amb les seves noves famílies.
A l’estiu no hi ha escola, i sovint són els estius els que ajuden a configurar els mites de la nostra infantesa, molt més encara si la passam lluny de l’indret on vivim habitualment. Com vivien els infants a s’Illot?
S’Illot era cala Infància. Es creaven colles d’estiu, que sovint a l’hivern no es veien. Per aquests al·lots, allò era el seu paradís de la infantesa. L’espai es jerarquitzava en funció de l’edat i les colles anaven conquerint espais a mesura que feien anys: el Bufador, sa Coma, les cases de sa Coma, la Caseta del Moix, el Mollet, i es creen vertaderes colles fraternals. Hi ha les primeres besades, les primeres parelles, el primer ball d’aferrat al night club, i el record d’aquell paradís perdura d’una manera permanent en la memòria dels silloters. Un dels entrevistats em deia que “auan vàrem començar a ser grans i havíem d’anar al Carreró no sabíem què ens havíem de posar, perquè teníem la roba de mudar la teníem a Manacor”. Els fills d’aquell estiueig o els nets d’aquells primers estiuejants ara resideixen a les cases d’estiu com a conseqüència del problema d’habitatge que hi ha a Mallorca.
S’Illot ha canviat molt els darrers anys, si ens fixam en la població resident.
Sí, hi ha hagut una metamorfosi important amb els grups humans que hi viuen tot l’any. Molts reivindicam més civisme i més esperit comunitari. La seva situació perifèrica fa que estiuejants i residents demanin més atenció per part de l’Ajuntament i les institucions.
Ha canviat s’Illot?
En molts d’aspectes es manté com era, però hi ha una qüestió amb la qual som molt critic i és l’alteració i degradació del riuet, que era una albufereta, que als anys setanta s’altera, es rebleix d’enderrocs i deixa de ser un espai natural. És una acció darrere la qual hi podria haver els hotelers, amb la intenció de guanyar terreny a la mar… sigui com sigui, es va perdre un ecosistema interessant.
Parlem de persones. Qui eren aquells hotelers primigenis?
Jaime de Juan (Playa Moreya), els Guiscafrè (Club s’Illot), Pedro Caldentey (Peymar), la família Pascual (Mariant) o Pedro Caldentey, que va ser jugador del FC Barcelona i amb els doblers que va guanyar va obrir l’Hotel Peymar, ja dins la part de Sant Llorenç.
I entre les classes més populars?
Hi havia Pere Joan Montserrat, un home d’Algaida, que va obrir el bar El Castillo, molt freqüentat per homes. Feia un espectacle en què aixecava una cadira amb la boca. També hi havia en Ximet dels Gelats, madò Agostina, Maria Lobera, la família Adrover, que encara avui duen el Mollet. A les següents generacions també hi ha famílies amb molt de pes, com la família Mas, la família Pascual-Mora, i Gaspar Fuster… No hem parlat del Pub de s’Illot que era el punt de trobada dels joves silloters abans d’anar al Carreró de Portocristo. Aquell local va tenir el seu origen en un cafetó regentat per madò Agostina.
S’Illot té noms de carrers de peixos i de plantes.
S’havia atribuït el noms dels carrers a Rafel Ferrer Massanet, i resulta que va ser una decisió del consistori municipal, tot i que Ferrer Massanet sí que hi tenia una vinculació important. . La preocupació per s’Illot la hi hem d’agrair en termes informatius.
Abans i ara, els llocs de reunió havien de ser exteriors. No hi ha espais públics interiors, a s’Illot.
Hi ha una gran mancança històrica d’espais públics. Tota l’activitat es feia a l’aire lliure, i és normal, perquè era a l’estiu. Això va fer que no hi hagués donacions ni compres, i és un fet que el patim ara.
No hem parlat de la part llorencina. És diferent de la manacorina? Més tardana, potser?
Sí. Sant Llorenç és més tardar. Allà no hi va haver el mateix mercadeig de solars entre les classes populars, i això fa que hi predomini la part hotelera i comercial i molt menys la part residencial.
