Winning Joan és la nova proposta de la dramaturga Marina Salas que presenta amb la companyia Las Primas de Bàrbara i que es podrà veure dia 11 d’octubre al Teatre de Manacor. Va ser el text finalista del Torneig de Dramatúrgia 2023 que organitza Produccions de Ferro i parteix d’una història personal i concreta: un acomiadament durant la crisi del 2008. A partir d’aquí, l’espectacle reflexiona sobre l’èxit, el fracàs i la nostra relació amb la feina, un nucli essencial de la nostra identitat i el nostre dia a dia. En parlam amb el director, Joan Manuel Albinyana.
Winning Joan parteix de la història personal de la dramaturga, Marina Salas, però alhora és un reflex d’un moment social. Què ens conta aquest text?
Xerra de la crisi de 2008, però ho fa des d’un lloc molt concret i local. A través d’aquesta història, però, s’entenen moltes coses de la crisi. A través del localisme, de sobte et trobes xerrant d’una crisi a escala mundial. Es tracta d’un home de mitjana edat que perd la feina i explica tot el seu periple a partir d’aquest acomiadament. Tot això es combina amb tota una sèrie de monòlegs relacionats amb el món del cavall i la seva vida útil perquè resulta que el mateix any de la crisi, un cavall, en Winning Brew, que es va convertir en el cavall més ràpid del món. Això ens serveix de metàfora sobre la vida útil de les persones, per parlar sobre com ens relacionam amb la feina, com ens autoexplotam i com això repercuteix en la nostra vida personal. Crec que és una obra que pot servir al públic per reconèixer certs moments relacionats amb la crisi i potser s’hi sentiran identificats.
D’alguna manera, posam sobre la taula aquesta identificació amb la feina. Qui som si perdem la feina?
Hi ha un punt d’això. El personatge central, quan perd la feina, perd la seva identitat i jugar amb això és molt xulo. Veus unes primeres escenes on se’l veu com es comporta, veus així com és i es mostra segur de si mateix. El fet de perdre la feina fa que estigui perdut, que no sàpiga qui és i que deixi de comportar-se com ho feia. De fet, això també es veu escenogràficament: es tracta d’una proposta molt senzilla però potent. Són cinc tarimes a diverses alçades que formen una espècie d’escala social. El personatge comença a dalt de tot i va fent com una davallada als inferns i finalment acaba enfonsat en aquest forat.
De fet, la dramaturga va anunciar fa uns mesos que després d’aquest projecte deixa el món del teatre. Podem traslladar aquest text també a l’actualitat i veure com aquesta pressió social s’accentua en àmbits creatius i culturals.
És que hi ha moltes reflexions en aquesta peça! Crec que el teatre, així com altres feines creatives, és un dels espais on més passa això, on més ens identificam amb la nostra professió. A més, depenem pràcticament en totes les fases del procés d’un judici extern: necessites l’aprovació de la productora i necessites evidentment que al públic li agradi allò que els estàs mostrant. Separar això de l’ego personal és complicat i necessites una aprovació externa constant. De fet, la gent del teatre inverteix molt en teràpia!
Com ha estat el procés creatiu i la feina amb tot l’equip?
Ha estat un procés molt xulo, som una família molt petita amb només dos actors, Pedro Mas que fa només un personatge i Alícia Garau tota una resta de personatges satèl·lit i na Marina (Salas) també s’ha encarregat de la producció juntament amb Jasmina Ferrer. Hem funcionat molt com equip, abans de començar els assajos vàrem fer feina de text amb na Marina i vàrem pactar alguns canvis d’ordre d’escena i una vegada als assajos va anar molt bé perquè ens coneixem molt amb els actors i entenem molt. Hi ha una part de l’espectacle que consisteix en una partitura corporal d’en Pedro, que s’allunya del teatre de text i va ser molt interessant fer-hi feina.
Acabau d’estrenar. Quin recorregut teniu per davant?
Començam ara. Es va estrenar fa uns mesos a Calvià i ara passarem per Manacor, després serem a Palma, a l’Espai el Tub i el març de l’any que ve Alcúdia, però la nostra intenció és que pugui fer més circuit. La vida de les obres ara és una mica més lenta i just ara començam a mostrar l’espectacle a programadors i esperam de cara a l’any que ve poder mostrar-la a més llocs de les Balears.
Tens altres projectes en marxa?
Sí, estrenarem l’any que ve una coproducció amb el Teatre Principal de Palma, juntament amb Héctor Seoane. També seguim rodant amb ell Bad Moon i tenc també en marxa Midsummer, amb Daniele Fregapane i Carme González.
