La cantada popular de la Balanguera no mereix passar desapercebuda per fer una mica d’anàlisi de la situació en què es troba instal·lada la mallorquinitat.
Alguns diran que no podem viure de nostàlgies. Però tampoc d’ingenuïtats. És un fet que el concepte d’integració dels nouvinguts és esgrimit en el vocabulari dels benpensants defensors de la interculturalitat cosa diferent de la multiculturalitat imperant. Però; com podem exigir a ningú que «s’integri» sense acostar-nos a les línies vermelles del supremacisme? Estam en aquest pla relativista i postmodern. A mi el que em fa dubtar de la solvència intel·lectual dels col·lectius ecosobiranistes, als quals he dedicat moltes hores de la meva joventut, és que entren en contradicció constant i flagrant. Que consultin un poc la IA per fer els seus mítings a les pròximes eleccions d’aquí a un any o faran les llesques molt primes…
Els de Vox parlen de «prioritat nacional» una varietat de «nativisme» com el que proclama l’esquerra quan diu que no hem de deixar comprar cases als estrangers. Els estrangers ja som els mallorquins, pensem-ho un poc. Un fill de marroquí, de búlgar, o de colombià, d’onsevulla… Aquests ja es poden dir «mallorquines» encara que no han anat mai a Lluc ni menjat panades per Pasqua. I els hi bufa el cant de la Balanguera si no els hi fan cantar a escola.
Els discursos com «és que fan la feina que no volem fer nosaltres…» són un poc simplistes. També quan deim: «els alemanys no deixaran que els nostres fills tenguin una casa on viure». I, tanmateix, la regularització hauria d’impedir la proliferació de l’economia submergida en tants d’àmbits com fos possible. Però l’economia illenca és, de fa molts d’anys, un cavall desbocat on els doblers no declarats i les feines poc qualificades fan de pal de paller del sistema ecocida i també etnocida pels catalanoparlants.
Aleshores, l’altre dia quan vaig anar a cantar La Balanguera i no vaig veure gaire gent jove, inexistència de nouvinguts, almanco a Campos, el sentiment de ser cada vegada menys… On són els nous mallorquins? A la mesquita rellegint l’Alcorà? A preparar l’asadito? Fent cerveses i frànkfurts a una Biergaarden o a la piscina de la «villa» particular?
A Madrid fan festes grosses i estan ben cofois de veure que aquesta vegada el nacionalisme històric i perifèric està tocat de mort. En tenim part de culpa, però hi ha aspectes estructurals que requeririen una massa social molt compromesa i organitzada que no es veu en l’horitzó.
Trist estava, feta la gran cantada, i no vaig reviscolar fins que, per llevar-me del cap la tonalitat un poquet de rèquiem que té el nostre himne, tornat a casa, dins el cotxe vaig sintonitzar una emissora de colombians a Mallorca on posaven reggaeton i anunciaven «La casa de las arepas». Batuadell! Si mor l’ensaïmada tendrem les arepas o els kebabs…
No és cert que hi hagi racisme quan es parla de controlar la immigració, el que hi ha és cinisme perquè el sistema necessita carn de canó a les totes. Com tampoc és cert que cap cultura minoritària n’hagi integrat mai a d’altres amb tot un aparell estatal, religiós, sociològic molt més potent quantitativament. A vegades pens que el problema dels mallorquins és sexual: no tenim fills. Els ecosobiranistes no practiquen el sexe sense prevenció.
Les polítiques curtterministes, en el pitjor dels casos, poden dur a un enfrontament i fractura de la convivència. No crec que passi a Mallorca, però sí que és segur que la mallorquinitat està en un punt d’inflexió cap a la minorització irreversible. M’agradaria ferm que aquest acte de cantar La Balanguera cada any es repetís i fóssim més teixint la tela del demà.
