Entre Bambalines
Avui fa un mes i deu dies que sé minut a minut, hora a hora, quin temps fa sense necessitat de guaitar per la finestra. “No avui, fa un sol que torra es cul a ses llebres”, “No avui, pareix que li amollarà”, “Fa s’estiu que feia un temps, enguany”, i jo contest que sí, que fa una calorada o que sí, que a veure si trobarem a faltar un paraigua, i és que fa un mes i deu dies que hi ha una hora del matí —entre el vuitè pa de xeixa llescat i la tercera clienta que et demana si l’oli verge és realment verge— en què record que som actriu. No perquè m’ho demani cap càsting ni perquè estigui recitant Lorca entre les tomàtigues en oferta, sinó perquè sent una picor interna, alguna cosa dins meu que voldria estar creant, dient, transformant. Però no ho estic fent. Estic cobrant una bossa de fruits secs a granel. I ho faig amb certa elegància, perquè he après que la supervivència també és un art.
Durant un temps, em vaig resistir amb fe cega a aquest tipus de vida híbrida. Pensava que combinar una feina “típica” amb la professió artística era funcional, potser, però estèticament qüestionable. Em deia: “O vius de l’art o no ets artista.” Però això és mentida. Una d’aquelles mentides romàntiques que només beneficien les biografies dels artistes morts. Allò de “si no pateixes, no crees” o “el veritable artista ha de viure de l’art, encara que visqui sota un pont”. Però arriba un dia en què t’adones que, per poder fer art, primer has de tenir les factures pagades.
Així que fa un mes i deu dies que vaig agafar el davantal i vaig començar a fer feina en una botiga de productes ecològics. Productes locals, clients conscients, horari fix i sou mensual. No és un pla B, sinó una estructura per sostenir el pla A. Jo, que m’havia entrenat per fer Shakespeare, ara recoman farines integrals i sabó sòlid de romaní. I, sorprenentment, no m’ha sortit urticària. Al contrari: m’ha tornat la salut mental, aquella que el “viu de l’art o mor provant-ho” m’havia arrasat.
Perquè resulta que quan no estàs obsessionada amb com pagaràs el pròxim mes, el cervell respira. I quan el cervell respira, la creativitat s’hi posa còmode. “Ah, gràcies, ja pensava que m’havies oblidat”. Hi ha temporades en què necessites ser pràctica per poder tornar a ser poètica.
Parlant amb un amic d’aquest canvi que he decidit fer a la meva vida, em va dir: “He entès que la gent es divideix entre els que tenen clar de què volen viure i els que tenen clar com volen viure”. D’una banda, hi ha els que tenen clar de què volen viure, els que volen “viure de l’art encara que hagin de mal viure”. Els veiem valents, apassionats i, sovint, extenuats. S’encadenen a tots els projectes, a tots els escenaris o bolos mal pagats, perquè el que compta és mantenir el títol d’”artista a jornada completa”. Jo he estat això, jo he lluitat per no “vendre’m”, però cada dia és una batalla per demostrar que sí, que això és possible. I de vegades ho és, però a quin preu?
Així que he entès que no cal martiritzar-me més, que és igualment vàlid prioritzar “com vull viure”. No m’interessa tant fer de l’art una professió costi el que costi, com fer-ne una manera de viure que no em destrossi. No em fa por combinar la creació amb una feina “normal” si això em permet no haver de prostituir la vocació. No vull ser màrtir de cap musa. He après que posar la pau per davant no és rendir-me, sinó preparar-me per continuar creant sense cremar-me.
Per alguns, això sembla una traïció. Per mi, és una manera d’honrar la vocació: protegint-la. Ser actriu no vol dir estar sempre damunt l’escenari, sinó saber quan sortir-ne per agafar aire. La meva vida ara es mou entre dues dimensions: l’estabilitat i la creació. Sí, potser la meva vida ara no sembla gaire èpica. No hi ha bohèmia, ni misèria poètica, ni sessions de llàgrimes davant el teclat de l’ordinador a les tres de la matinada. Hi ha rutines, torns, clients que et demanen si aquest hummus és “realment” vegà. Però també hi ha calma. I amb la calma, tornen les ganes de crear. De fer teatre perquè en tens ganes, no perquè el necessites per sobreviure.
Potser no és el somni que m’havien venut a l’escola d’art dramàtic. Però tampoc és la ruïna en què em feia viure el sistema. És una versió alternativa. La meva. Així que sí, faig feina en una botiga ecològica. I sí, som actriu. I no, no són dues vides separades: són la mateixa. Una equilibra l’altra. Una em paga les factures, l’altra em recorda qui som. I entre les dues, vaig fent. Sense llàgrimes ni vocacions sacrificades a l’altar de la coherència creativa.
Hi ha qui pensa que una actriu que fa feina en una botiga de menjar ecològic ha fracassat. Que si estàs venent pans de llavors i tempeh no pots estar, alhora, construint una carrera artística seriosa. I mira, no sé si tenen raó. Però si és així, benvingut sigui el fracàs. Almenys em surt més a compte que el triomf.
