Laura Miró ens ha convidat a presentar la seva conferència a Manacor (convocada, desconvocada, novament convocada). Alguns es demanen què feim aquí Empar Isabel Bosch i jo mateixa presentant aquesta conferència. Per què som aquí? Un “influenciador” manacorí molt actiu ha comentat a xarxes socials: “Na Bàrbara s’apuntaria a un bombardeig. Cal assegurar-se sortir a la premsa”. Algú pot creure seriosament que som totes tres aquí per sortir a la premsa? De veres?
Dit això, vull explicar per què som aquí. Som aquí per defensar un fòrum de discussió. Per defensar la llibertat d’exposar les mateixes idees, les teories elaborades després d’anys d’estudi. No ho dubteu: quan s’eliminen els espais de discussió és quan s’ha arribat al totalitarisme, al mode únic i imposat de pensament.
Certament, avui dia ens trobam amb una Nova Inquisició: aquella que telefona (com m’ha passat a mi) i et demana el que fas aquí, perquè presentes aquesta conferència; i suposa el que penses i et diu, clarament, el què hauries de pensar. Almanco la censura franquista tenia una cosa bona: t’enviaven el text tot esborrallat, i fins i tot a vegades feien un informe. Els inquisidors, avui dia, et cremen a les xarxes socials i premsa, abans que hagis obert la boca.
Us demanareu, com el meu inquisidor particular, de què conec a Laura Miró i el que faig aquí. La conec perquè li vaig proposar fer un treball d’investigació conjunt. Fent la meva tesi doctoral, vaig descobrir unes cançons infames cantades durant Setmana Santa a Inca, en tallers industrials (no era a un poblet de salvatges, era a l’Inca industrial de 1924), on s’anomenava als xuetes del poble amb nom i malnoms i se’ls sotmetia a aquestes cantussejades vexatòries, públicament, durant tota la Setmana Santa. També vaig parar esment al fet que, en la fundació de l’Orquestra Simfònica de les Illes, la secció de cordes era formada gairebé per un terç o més de joves violinistes de llinatge xueta. I s’ha de saber que l’orquestra no s’hagués pogut fundar sense aquestes violinistes de famílies xuetes, perquè no hi havia prou violins; la seva participació era una manera de demostrar que podien ser membres actius i valuosos en la societat moderna, i no un sector social assenyalat per tots.
Aquest treball va rebre el suport acadèmic, per escrit, del pare Josep Massot i Muntaner (l’anomèn perquè és mort). També d’un doctor i professor per la Universitat de Nova York i d’una doctora per la Sorbona, ara professora a la Universitat de Cambridge. D’aquests no dic els noms perquè estan en actiu i poden ser atacats pel meu influenciador i el meu inquisidor particulars. Es pot pensar que tres doctors així donarien suport a dues bàmboles i a un projecte sense sentit? Laura Miró i jo tenim per escrit aquests avals acadèmics, que ens permeteren obtenir una menció d’honor als Premis Ciutat de Palma d’Investigació.
Laura ha col·laborat amb jo en aquest projecte, que es convertirà en un llibre. I m’ha ensenyat coses, en un intercanvi generacional meravellós entre dues historiadores. Em diu, davant tota la escalabrada col·lectiva provocada pel desastre de Palestina i Israel: “La memòria històrica ho ha de ser per totes les històries, no solament per la Guerra Civil!”. I té raó: no hem d’oblidar els episodis infamants de la nostra història: l’assalt i matança al Call el 1391, la Cremadissa, la diàspora, els camps de concentració, la mateixa història d’Israel i Palestina… perquè entendre-ho pot evitar posicionaments extremats com els que veiem ara, i fins i tot guerres com la que sofreix ara Gaza. Entendre aquests mecanismes de escalabrament històric ens pot fer reaccionar, demanar explicacions, plantar cara a les forces del mal. Pens que la memòria històrica, a Manacor, que va sofrir tant, no ha estat mai superada adequadament. Encara queden moltes baules per sanar, i ho dic des de la mateixa experiència.
Davant tots els comentaris a la seva persona, que pensa des de l’acadèmia, ella em recorda en un WhatsApp matiner la frase atribuïda a Aurora Picornell: “I amb quines bales matareu les idees?”. I entenc que ella defensa les seves idees, que s’expressa en llibertat i en un país (vull creure) encara obert al diàleg.
Davant el que em diu, pens precisament en Aurora Picornell i en el que diria ella avui si ens veiés en aquesta conferència. Ella, que va lluitar per poder parlar als Casals del Poble, que volia transmetre el seu missatge, exposar el seu pensament paral·lelament a tots els dels altres que no pensaven com ella: discutint, debatent, argumentant. A ella, per voler això, la varen matar com un ca, com un animal. Sabeu què diria? Sabeu què diria si ens ves?: “Vergonya, cavallers, vergonya”.
Si voleu conèixer el meu posicionament personal en aquesta guerra real, però sobretot ideològica (em referesc a la guerra entre Israel i Palestina), el trobareu fent costat a un projecte que és el meu referent. Es tracta de la West-Eastern Divan Orchestra, una orquestra formada per músics israelians i palestins, fundada per Daniel Barenboim i Edward Said.
Des del 2023 passen per moments difícils. En la seva pàgina web trobareu els seus concerts programats, el seu ideari, i ells diuen que el més fàcil hauria estat renunciar a tots ells. Però creuen, finalment, que el diàleg, mantenir els concerts, és una forma de coratge. Mantenir aquesta conferència ha estat una forma de coratge.
Som músic, i sempre pos l’exemple de què, quan tocam amb gent que no coneixem, però que sabem distants ideològicament, encara, així i tot, afinam. La primera cosa és afinar. I encara que sapiguem que l’altre té unes idees completament diferents de les nostres, el que pensam és: “perquè diantre aquest no afina, està mig tò baix, què dimonis fa?”.
Però ajustam els nostres instruments, per a tocar junts.
I crec que hauríem de seguir, més que mai, aquest protocol d’afinar abans de tocar per tal d’arribar a fer música tots junts. Sobretot, aquells que tenen en les seves mans la possibilitat de negociar i posar fi a situacions violentes i insostenibles.
