La setmana passada es va morir Jaume Santandreu. Molts de manacorins, i també gent de fora poble, el coneixien com “el capellà Collet”. L’atenció als més desfavorits, el conreu de la literatura i la recuperació de la memòria històrica i el compromís polític amb uns ideals de justícia social i de país lliure i sobirà han estat els puntals de la seva existència.
La fe en un déu i sobretot en Jesús de Natzaret, i també la vinculació sempre complexa amb l’església catòlica, han format part de l’anar i venir de Santandreu pels viaranys on s’entrellacen l’ètica, la moral, el desig i la ràbia. Qui viu de forma apassionada ho ha de fer necessàriament des de la controvèrsia, posant-s’hi a si mateix, i també posant-hi els altres. Quan volem anar a l’arrel de les qüestions més fonamentals, i també de les més simples, ens arriscam necessàriament a la contradicció.
El bisbe Sebastià Taltavull en va fer esment, d’aquesta qüestió en l’homilia que va dir pel capellà Collet. Entre determinats sectors ha vengut de nou, també la insistència del bisbe menorquí en el tracte de “prevere” cap a Jaume Santandreu. Ja se sap que l’església catòlica, des de sempre, ha oposat una resistència important a deixar partir els seus “fills”. Qui ha format part del grup… difícilment se’n podrà anar, fins i tot havent-ho manifestat de manera oficial, pública o notòria. Els costa d’acceptar que qualcú que hagi estat batiat un dia digui que ja no vol ser part d’un ens que no els diu res, quant i més quan molt sovint el problema no sol ser de fe, sinó de rebuig envers la jerarquia eclesial.
Eclesial, així va ser el sermó de Taltavull, i sobretot personal. Per una banda, és d’agrair que hom vinculi d’una manera o d’una altra el difunt amb la seva persona, perquè en coneixem una cara més, una faceta més, un matís nou. Però que en acabar l’homilia hom no sàpiga si l’oficiant ha parlat més de si mateix que no del difunt és un fet preocupant. No sembla, de cap manera, una forma elegant d’acomiadar una de les persones més rellevants del segle XX mallorquí, determinant en tantes de coses, lluitador en tantes d’altres, sensible sempre. Apassionat a cada hora.
De Jaume Santandreu sempre ens n’hem recordat, els manacorins, l’hem estimat, i li hem fet cas. I l’enyoram, ara que ja transita amb la pols nova als peus per les camades del cel. Res de tot això, però no ens ha de fer oblidar que l’enormitat de la seva persona ha fet més gran el nostre poble, l’ha dignificat i l’ha enaltit.
La seva dedicació als qui més ho necessitaven ha estat insubornable, modèlica i històrica. Ningú ha sacrificat la seva vida com ho ha fet ell pels altres. Agraïm-li-ho i facem-lo somriure allà on sigui..
Per això cal que l’Ajuntament posi fil a l’agulla per homenatjar un dels seus prohoms més notables, per donar el seu nom a un carrer o a una plaça o a un edifici públic i per nomenar-lo fill il·lustre tot d’una que sigui possible.
Serà difícil d’emprendre la vida sense Jaume Santandreu, podem dir parafrasejant Guillem d’Efak. Però sabem que si servam el seu llegat i el seu ideari serem persones més íntegres, més valentes i més justes.
Que la gratitud cap als qui ens fan més grans ens ennoblesqui.
