Una tasca individual que podem fer per minvar els efectes del canvi en el clima que fins ara hem conegut, però que d’ençà de fa una vintena d’anys, canvia cada cop més ràpidament, és plantar arbres. Alzines, pins, ullastres, garrovers, pins vers, rotabocs, oms, polls, tamarells i sivines prop de la mar… i un llarg etcètera. La tasca de les administracions i dels oligopolis dels països que més hi contribueixen, ja sabem que no la fan, però hem de continuar exigint que facin els que els pertoca.
L’administració municipal palesa el seu poc interès, amb honroses excepcions, per plantar arbres als carrers i places, diem arbres, no palmeres de quarter de Melilla. En els casos més punyents no és que no en plantin, és que tallen els que hi havia (Capdepera, Artà…), ja hem parlat moltes vegades de la dendrofòbia tan arrelada al nostre país de sequera.
Ara cada poble i llogaret té el seu poliesportiu, jo record el camp de futbol del Torrentó, amb uns pins que enrevoltaven el camp amb una ombra i olor delicioses. La preocupació màxima d’avui en dia és la gespa, artificial en la majoria dels casos, però sembla que no ho són els arbres. Deuen fer antic.
Algunes pel·lícules italianes i franceses de la postguerra mundial, precursores de les road movies ianquis, mostraven els preciosos cotxes de l’època enfilant carreteres voltades d’arbres. He sentit diferents versions sobre l’odi als arbres per part dels enginyers de camins, qualcú diu que són un perill perquè els cotxes s’hi estavellen si perden el control, però tenim autopistes amb blocs de formigó… ideals per pegar-hi una castanya amb el cotxe. El camí estiuenc cap a vorera de mar, contenia oasis de pins que omplien d’ombra alguns trams de la carretera, una alenada d’aire fresc dins la calor que ofegava els cotxes sense aire condicionat.
Quan començaren a vendre aquestes illes com a destinació turística -eufemisme adorable- la idea era molt clara, érem una mena de lloc tropical. Palmeres de tota mena, de les canàries fins als garballons eren els “arbres” preferits, juntament amb les repulsives i perilloses iuques -fan unes flors precioses i gairebé no les has de cuidar!-, les donardes i les atzavares també es feren populars. Només quedaren de banda les figueres de moro, potser feien massa pagès, per acabar de donar un aire entre cubà i guineà. Ai, les iuques! No fa gaire, passant per dins sant Eugènia, el trànsit estava paralitzat i un policia anava donant pas als cotxes d’una banda i l’altra. El motiu de l’embós era un camió immens proveït d’una mena de pala, es tractava de llevar una iuca que estava a punt de destrossar el jardinet d’una casa. Un cop crescuda esdevé un arbre ple de punxes verinoses, al qual no es poden acostar i amb una tendència a caure quan es fa massa amunt… això sí, fa aquelles flors blanques precioses.
Naturalment, l’èxit de la vegetació pseudotropical s’estengué als particulars, sobretot als nouvinguts, escapolits de climes decents, on feia fred i la gent no es passejava amb les aixelles suades. Els bàrbars compraven un solar o un trast, on tenien llicència de matar qualsevol planta que hi hagués, totes pageroles i sense flors embaumades, per plantar-hi pins ja grossos amb cuques de processionària incloses, traginats de ves a saber on. No gaire pins perquè tenen arrels poderoses que alcen les pasteretes ben arrenglerades, i ben esmotxats perquè es facin amunt, amunt! Cactàcies i crasses, les maleïdes palmeres que mai han fet ombra, iuques i donardes, i enrevoltant la casa o la piscina una bona gespa ben regada. I això tenim encara ben arreu.
