Tomeu Matamalas (Manacor, 1952) continua en la seva tasca prolífica com a escriptor. Ara ho fa amb la reescriptura dels dietaris que va escriure mossèn Jaume Serra arran de la mort de sa mare. El llibre es presenta dimecres a l’església de Crist Rei a partir de les 19:45h. Hi participaran l’historiador Manel Santana i el rector Antoni Amorós.
Fes-nos cinc cèntims de qui va ser mossèn Jaume Serra.
Va arribar a Manacor el 1960 i hi va estar fins el 1975, primer de vicari i després de rector a Crist Rei. Va ser un gran promotor de la cultura en general i en especial de la literatura. Als quatre bergantells que ens agradava això dels llibres ens va acollir, ens va fer un seguiment, ens va deixar llibres, ens va aconsellar. Va ser molt llest perquè va entendre que nosaltres ja no estàvem tan aferrats a la religió com hi havien estat abans. Ens va dividir per afinitats, excursions, futbol, literatura… i ens va acollir molt bé.
Un promotor de la cultura i de la literatura, però no d’ell mateix. Va ser un home discret i humil.
Sí. Va ser un allò que vulgarment es diu un home bo. No tenia malícia, vivia amb un punt d’innocència, però no per beneitura o desinformació, perquè era un home cultíssim, sinó per bondat.
Aquesta discreció va fer també que no bastís un corpus literari propi, allò que podem entendre com un llegat…
Ell feia uns diaris que anava publicant en autoedicions i que enviava als seus amics. Tenc diaris seus de l’any 1950 fins al 1989. S’autoeditava llibres de costums, de la seva família… sense pretensions literàries en el sentit que puguem entendre de voler triomfar amb la literatura.
I en què ha consistit la teva tasca amb aquell dietari?
En el cas de Mort de mare, sempre hi vaig veure una possibilitat que ell no havia explotat, que fes una funció dins el tema de la pagesia, com havia passat amb Mort de dama de Villalonga en relació a la noblesa. Hi havia tot un seguit de components sociològics i ideològics d’una època que ja es moria. Sa mare havia nascut el 1897, i ell va néixer a fora vila i sap el que és viure-hi, però alhora coneixia aquesta visió falsa d’una fora vila idíl·lica que en realitat només existia per als rics i per als visitants il·lustres que venien a Mallorca. Jo li deia que fes aquesta feina i li insistia… fins que em va dir “fes-ho tu”. En el seu moment no ho vaig fer, perquè sabia que a ell li feia il·lusió reescriure i ampliar una hagiografia de sa mare, i a mi en canvi el que m’interessava era contextualitzar la mort de sa mare i la mort d’una manera d’entendre la vida. En resum, el que he fet jo és exactament això, agafar els diaris de Mort de mare i escriure’ls d’una manera més sofisticada del que ell hauria fet, perquè ell era més de l’impuls… sempre trobava que la primera idea era la bona. Jo hi he afegit un component sociològic i antropològic que trobava que hi feia falta, a l’original que va fer mossèn Serra. Per exemple, el Concili Vaticà II, amb Joan XXIII, va ser molt innovador. Ara no pensam en aquestes coses, però aquell papa la va armar en el sentit que va intentar modernitzar l’església. També en aquella època va sortir la teologia de l’alliberament, que va causar la sortida dels capellans obrers, dels quals Jaume Santandreu en seria un prototipus.
Igual que moria la pagesia, naixia una Mallorca nova, moderna, turística. En parles, d’això, també?
He incidit en això, he pensat en el que podria significar per a una dona d’aquella edat, veure com en el paisatge verge on havia crescut i viscut tants d’anys hi començaven a créixer hotels com a esclata-sangs. La mort de sa mare és important però jo la veig més que res com una excusa per parlar del seu món. Jo l’he vist morir, a aquest món, jo encara vaig veure la Mallorca rural i vaig veure com esclatava tot això. Fins a la dècada dels setanta encara no érem conscients del desastre que passava. Ho vèiem com una manera de prosperar i modernitzar-nos, i ho era, però ens va guanyar la gorreria i l’avarícia.
Això pensava mentre parlaves. Veníem d’una Mallorca molt primària, que calia superar.
Sí. Era un món de subsistència. I de cop comencen a venir turistes i entram de ple en la societat de consum. Ara estam farts i sabem el que és, però en aquells moments era una finestra cap a Europa. Tot aquell betzum de grups que venien d’Anglaterra i els Estats Units, era el món que nosaltres esperàvem. No teníem l’instint de destruir res. Ara veus les consequències nefastes de tot allò, però nosaltres no ho vèiem així quan tot això va néixer.
Has hagut de demanar autorització als familiars, per fer el llibre?
No, perquè ho vaig explicar al grup d’amics íntims de Santanyí i ells n’informaren la família. De la família, els que coneixia ara ja són morts. Els qui queden són nebots i nebodes. De totes maneres, el que he fet és absolutament respectuós, i molt elogiós cap a la seva figura.
Per escriure aquest llibre has recorregut a l’autoedició de Mort de mare, o has consultat altres materials?
He rellegit tota la seva obra, que és extensíssima, just per llegir els diaris i agafar notes. He partit rigorosament del llibre que va editar ell. De vegades, ell només posa una nota. He anat aprofitant els dies que ell té inventariats al diari, per explicar coses per posar a la meva versió. Els amics que ho han llegit tots han coincidit que es veu que és ell, però també m’han dit que ell no era tan feiner, no l’hauria feta tan llarga ni tan detallada. Mossèn Serra era Molt sezill, jo som més sofisticat i no ho puc evitar.
Mantens el format de dietari? O novel·les la cosa?
És un dietari, són unes notes que va prendre ell mentre sa mare agonitzava fins que es va morir i jo he mantengut aquesta estructura.
El dietari devia ser l’expressió del procés de dol per la mort de la mare… Hi és present aquest sentiment? O l’has minimitzat?
Hi és molt present, he reduït una mica la càrrega sentimental, perquè la darrera relectura em va parèixer exagerada, he intentat fer literatura, ell era molt més sentimental, jo som molt més literat. A més, no estic sentimentalment tan fermat, i això m’ha permès ser una mica més mesurat.
Presentau el llibre a l’església de Crist Rei. Per què?
Tenia clar que això és un homenatge a la figura de mossèn Serra. Això és el leit motiv. Jo el vaig conèixer i tractar durant quinze anys a Crist Rei, quin lloc millor per presentar aquest treball que on el vaig conèixer i el vaig tractar?
I de presentadors, Manel Santana i Antoni Amorós.
Als amics íntims de Jaume Serra que l’anàvem a veure, els havia proposat de fer una conversada, però em suggeriren que ho fes una persona estigui acostumada a això. El que em va venir al cap és Manel Santana, que és una personas apassionada, i que el va conèixer molt poc, cosa que a mi també m’interessava. El que pensi una persona externa al personatge també és interessant de saber. El rector, tan amable de deixar-nos l’església, i com a solidaritat amb Jaume Serra dirà unes paraules com a amfitrió.
Com rodarà el llibre? Teniu més presentacions previstes?
Com que va tenir dos grups d’amics íntims a Manacor i a Santanyí, només farem presentacions a aquests dos pobles. No és un projecte literari per anar rodant, és una cosa tirant a íntima. M’agradaria que venguessin veïnats i gent que el va conèixer, i que sigui entès com un acte d’amistat i de recordança.
