La situació actual no és en absolut fàcil per a les persones que ens dedicam a la gestió cultural, especialment les que treballam a les administracions públiques. I en vista d’això, sembla que la tendència de futur que es preveu serà encara més complexa. I és que, especialment en els darrers anys, l’administració, ja de per si normativitzada, està adoptant un caràcter excessivament burocràtic i rígid.
Malauradament, aquesta situació provoca que els tràmits i gestions que afrontam cada dia es compliquin i s’allarguin gràcies a les muntanyes de papers, papers i més papers que s’agrupen en expedients interminables (tot en digital, per favor). La meva normativa preferida sense cap mena de dubte? La Llei 9/2017, de 8 de novembre, de Contractes del Sector Públic i la Llei 38/2003, de 17 de novembre, General de Subvencions. És ironia, evidentment. El que no és irònic és que, degut a les especificitats del sector cultural, es produeixin dins aquest àmbit situacions dignes dels grans dramaturgs que ens ha brindat la història. Un dia, potser faré un recull on apareguin les més surrealistes.
Ara bé, aquesta problemàtica no és exclusivament nostra, sinó que la pateixen també artistes, associacions, empreses, etc. La desesperació s’estén i els nirvis afloren, fent que les relacions directes que mantenim amb aquests agents, completament essencials dins l’equació que intentam resoldre, moltes vegades es vegin tensades per l’excessiva burocràcia i complicació dels tràmits que, amb anterioritat, eren molt més àgils. En aquesta línia, tampoc podem oblidar el canvi provocat per la digitalització, el qual no tan sols propicia que les gestions siguin més àrdues i complexes, sinó que tot esdevingui una cotilla que ens ofega. Paradoxal que tot això ocorri en el món màgic de la vida en un clic.
La realitat no és altra que aquesta: destinam la major part de la jornada a gestionar i tramitar papers, papers i més papers. I no dic que aquesta tasca no sigui una funció pròpia que hàgim d’assumir, sinó que la balança en relació amb la part més creativa que també conforma la nostra raó de ser estigui completament desequilibrada. Realment som incapaç de pensar quin dia va ser el darrer que vaig dedicar la jornada només a reflexionar, dissenyar, gestionar o proposar. Si tanc els ulls (i si els tenc oberts també) només veig papers, papers i més papers.
A més, l’estructura piramidal de l’administració provoca que la gran majoria de vegades, la nostra visió (molt més comprensiva i empàtica), s’estavelli en contra d’altres que no entenen les idiosincràsies de l’àmbit cultural i molt menys tenen la sensibilitat que ens caracteritza, però que resulten indispensables per a poder finalitzar l’equació de la qual parlam. De fet, és molt curiós el rol que ens pertoca als qui ens dedicam al sector cultural dins l’administració. Mentre el cos funcionarial ens veu com gent poc inclinada a les bones pràctiques administratives i properes a ser “bohèmies” de pensament i acte, artistes, associacions, activistes o empreses culturals ens veuen com a buròcrates que només treballam per dificultar les tasques i posar traves.
Per això, pens que és necessari que de forma urgent es resolgui aquesta problemàtica. Qui ens dedicam a aquest sector crec que estam d’acord que les nostres funcions bàsiques (tot i que ja sabem que no les úniques) han de ser la programació, la difusió, la conservació, les ajudes, etc. Urgeix canviar el panorama, retornar a la racionalitat i tenir com a prioritat absoluta el bé comú de la cultura.
