Sovint les posades en escena dels grans pactes i de les enteses entre partits polítics a l’hora de començar una singladura plegats van reblides de grans rialles, d’encaixades de mans ostentoses (com la de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias), d’abraçades històriques (com la d’Artur Mas i David Fernández), però d’altres vegades les enteses es mostren més fredes, potser, també perquè són més transparents. La d’ahir va ser una compareixença d’anar per feina, d’explicar els detalls de la reestructuració de l’equip de govern i de mirar de recuperar el temps perdut. Si hi havia, però, una cara radiant entre les de tots els assistents, aquesta era la de la rialla d’Amanda Fernández. La seva arribada al capdavant de la Federació Socialista de Mallorca ha suposat un canvi de guió inesperat al que semblava un final agònic de mandat.
Ja se sap que en els grans partits les qüestions assembleàries solen quedar en un segon terme i a qui du el comandament (ja sigui al capdavant visible, ja sigui a l’ombra) no li sol tremolar el pols a l’hora deprendre decisions i fer-ne prendre. Per mostra en el seu moment, el botó de la totpoderosa Francina Armengol. Mesos enrere Miquel Cabot, avui número dos de Fernández a la Federació Socialista de Mallorca, havia intentat de fer de mitjancer entre Núria Hinojosa i Miquel Oliver. Muntaren cimeres i reunions i signaren papers i acords que, tanmateix, acabaren a la paperera de la història. No ha estat fins a l’arribada d’Amanda Fernández a la secretaria general de la Federació Socialista de Mallorca que tot ha canviat. S’intueix, i molt, un cop damunt la taula de Fernández, encara que pugui haver estat en forma de bastir ponts, teixir complicitats i com diríem més popularment, gratar l’esquena. El cert és que ahir es va veure Núria Hinojosa molt seriosa durant tot l’acte de presentació d’aquest pacte de govern, tot i que de ben segur que, com el mateix batle Oliver, ha aportat la seva dosi de canvi d’actitud en aquest conflicte perquè tot això fos possible.
Però Amanda Fernández també, de ben segur, ha mogut fils allà deçà, a casa externa, i deu haver hagut d’untar amb saïm del bo les corrioles devers Ca’n MÉS-Esquerra. Cop d’autoritat dins ca seva i carícia diplomàtica a casa externa. Sigui com sigui, i més enllà d’ideologies, Amanda Fernández ha demostrat ser un animal polític amb sentit d’estat i de responsabilitat, capaç de fer comprendre a uns i altres que les diferències personals no poden entorpir l’acció de govern per a un poble. Massa temps s’ha perdut, ja.
