Foto: Passejant per devora l'estació de Felanitx
La meva infantesa es lliga al tren de Felanitx que, passant per Santa Maria, arribava fins a Palma, amb uns seients incòmodes per a la gent gran però meravellosos per la patuleia. La línia s’inaugurà la tardor del 1897 i el darrer trajecte fou el dissabte de Cap d’Any del 1968. L’estació era al meu barri, on havien fet un passeig per anar-hi, flanquejat per l’Estació Enològica, impulsada per Ernest Mestre, l’institut de segon ensenyament, totalment esbucat, i algunes bones cases construïdes aprofitant l’expansió industrial del poble en aquella zona, una de les quals seria del campió mundial Guillem Timoner.
L’estació estava situada a una pedrada del Celler Cooperatiu, conegut popularment com a Sindicat, i tenia tot una sèrie de molls de càrrega i un magatzem de 138 m² per a la mercaderia que havia d’anar a Ciutat. La primera estació, des de Felanitx, era la de Son Mallol, oficialment es deia Canteras, supòs que també hi carregaven les peces de marès que s’extreien prop del baixador. Llavors passava per Porreres, Montuïri, Algaida, Santa Eugènia i Santa Maria, on es canviava de via per arribar a Ciutat.
La infraestructura ferroviària de Mallorca anà minvant. La línia que arribava a Santanyí havia desaparegut el 1958. Més endavant s’interromprien les de sa Pobla, Artà i Manacor. Sortosament, aquesta darrera juntament amb la de la Pobla han estat recuperades fa uns anys. És evident que la posada en marxa ha estat un èxit perquè l’afluència de viatgers és important i augmenta cada any.
Dissortadament, segons el color polític dels governs illencs el ferrocarril ha estat potenciat o bé oblidat, com en el període actual. La línia fins a Artà fou boicotejada, quan tot estava preparat per reprendre-la, pel murri conseller Company, amb la conversió de la línia del tren en una “via verda”, assegurant-se un públic contrari a la recuperació del tren, tot i que la pretensió constituí un fracàs, atès que tots els ajuntaments afectats reclamen l’arribada del tren, amb l’ampliació fins a Capdepera o Cala Rajada.
Hi ha molta tasca, i viatjar amb tren encara conserva un cert aire d’aventura no sempre agradable. No tan sols per la desídia dels governants, més preocupats perquè el castellà passi a tenir un lloc preeminent en la megafonia, per davant del català, que no en el manteniment de les estacions, la puntualitat dels combois o la racionalització dels trajectes.
Posem per cas les freqüències. Entre Inca i la Pobla hi viuen devers 26.000 persones, i tenen gairebé la mateixa freqüència que entre Manacor i Inca, on hi viuen més de 57.000 persones. Sense oblidar que Inca té gairebé un tren cada 20 m per anar a Palma. El trajecte de Manacor a Palma és evident que dura més del que caldria. Si hi hagués més trens sense les inacabables aturades entre Santa Maria i Palma, llocs on hi ha excel·lents serveis d’autobusos, segur que el trajecte es podria acurçar raonablement.
Les estacions s’han pogut recuperar en alguns casos, en d’altres s’han fet noves, més aviat davalladors, com el de Petra, on no hi ha res que s’assembli a una estació. Només una mica de cobert inhòspit protegeix els viatgers cap a Manacor, però els que volen arribar a Palma han d’esperar el tren a sol i serena, hivern o estiu, possiblement perquè qui hi hauria de posar remei només va amb tren quan inauguren qualque cosa.
La idea que ara es transmet és que el tren és de franc, tot i que això no sigui cert. Consider que s’hauria de pagar per anar amb tren, ni que fos un import simbòlic, així tothom seria més conscient que és un servei que pagam entre tots. I qualcú ha de posar mà a la megafonia, que no sigui el sectari de torn, perquè el català torni a ser llengua preeminent, un català correcte on no “creueu” les vies, que sempre havíeu travessat.
