skip to Main Content
Antoni Mas: “En El Segle XIV els Mallorquins  Es Deien Catalans A Ells Mateixos”

Antoni Mas: “En el segle XIV els mallorquins es deien catalans a ells mateixos”

Antoni Mas (Santa Margalida, 1968) és historiador i va guanyar el 2019 el Premi Mallorca d’Assaig amb Llengua, terra, pàtria i nació, que ara pren forma de llibre de la mà de l’editorial Documenta Balear.

Qui eren i qui són els mallorquins? Estudies llengua, terra, pàtria i nació entre els segles XIV i XVII. Per què no abans? Per què no després?
És el període en el qual es forma el fonament de la identitat mallorquina actual. Durant l’edat mitjana un trenta per cent dels habitants de Mallorca eren esclaus i jueus. Jo he fet la recerca sobre la identitat dels cristians d’aquella època.

Podem dir que abans del XIV ens trobam encara primeres i segones generacions de catalans i a partir del XVIII es quan comença a forjar-se el concepte d’estat-nació actual?
Sí. A partir del XIV és quan es consolida la societat mallorquina i a darreries del XVII perquè és quan està a punt de desaparèixer el regne de Mallorca. A partir del 1300 és quan és consolida el regne de Mallorca institucionalment i durarà fins el 1715. Jo estudii el sentiment identitari i lingüístic dels cristians mallorquins durant aquesta època. De totes maneres, el flux de repobladors dura fins el 1348, en diferents onades de gent que ve a Mallorca.

I com és aquella societat?
A començament del segle XIV trobam una societat majoritàriament cristiana, catalanoparlant, que assumeix ideològicament la seva ascendència catalana i els seus vincles etnoculturals amb Catalunya i València. És també quan es consolida el Gran i General Consell, que ja no és una assemblea de Ciutat, sinó de tota l’illa, perquè també és quan apareixen els municipis de Mallorca. Aquest regne canvia relativament poc fins al segle XVIII i té una estructura juridicopolítica molt consemblant, caracteritzada també per la catalanitat lingüística de la majoria de l’origen de la població cristiana. Però aquest sentiment identitari canviarà. Els processos identitaris són realitats canviants. Les paraules que es fan servir per designar aquests sentiments poden canviar de significat baldament la paraula sigui la mateixa. Allò curiós és que hi ha temes que avui podrien parèixer polèmics com l’origen de la llengua o la idea de comunitat lingüística que aleshores no ho eren gens. Les autoritats i els historiadors mallorquins del XVI i XVII, tot i que ja no se diguessin catalans, continuaven sent perfectament conscients del seu origen etnocultural i parlaven de Catalunya com de la “pàtria de nostre primer origen”.

I primerament?
Un cristià vell mallorquí, un Toni Riera del segle XIV, per posar un exemple, es diria a ell mateix català perquè forma part d’un grup que es considera descendent dels catalans i això li atorga una superioritat social respecte dels jueus i dels esclaus. Els mallorquins es diuen catalans a ells mateixos. Però catalans com a cristians vells, descendents dels arribats després de la conquesta, més que no com a oposició a altres pobles cristians. És el mateix que passarà a Andalusia on els descendents dels pobladors es deien «castellanos». O als dominis espanyols d’Amèrica, on els descendents dels castellans es deien a ells mateixos espanyols.

Més enllà del que ens diguéssim, varia el concepte d’identitat?
Per entendre el concepte d’identitat d’aquell moment ens hauríem d’alliberar del marc mental creat per l’estat-nació. L’estat nació crea una identitat superior a tota la resta d’identitats. Això fa que hi hagi nacionalistes d’estat, i també uns mitjans de masses que fan feina per crear ciutadans d’aquest estat-nació: col·legi, exèrcit… En canvi, els pobles que no en volen formar part reclamen tenir un estat-nació propi o qualque cosa que s’hi assembli. En canvi, en el segle XIV la gent podia assumir tres o quatre identitats: un cristià mallorquí se sentia sobretot cristià, i això l’unia culturalment amb tots els pobles de l’Europa llatina. El cristianisme no era tan sols una religió dominant, sinó que estructurava un sistema que, a part de religiós, era cultural. A més, la gent se sentia catalana quant a origen, nissaga i comunitat, tot i que això no vol dir que volguessin una unió política amb Catalunya i València. I encara hi havia un altre vincle identitari: el rei. Ser súbdit d’un mateix rei també generava un sentiment identitari. És l’amor a la monarquia que es percep a qualsevol document de l’època. I entre totes aquestes identitats no es plantejava cap col·lisió. Un podia ser cristià, mallorquí, català i vassall del rei d’Aragó. I això avui ens costa d’entendre. Érem tot això. Però espanyols no. Quan parlen d’Espanya parlen de tota la Península fora incloure-hi les Balears, o per referir-se a Al-Andalus. No es consideren espanyols. Durant l’Edat Mitjana, Espanya és la Península, i les Balears no són la Península. Això canvia als segles XVI i XVII: la monarquia catalana desapareix i això es fa evident a partir dels reis catòlics i de Carles I. La monarquia ja s’identifica amb Castella, tot i que el regne de Mallorca continuï existint, però ara formant part d’una monarquia que es diu a si mateixa espanyola. A més a Mallorca són absorbides les minories de les quals els mallorquins s’havien volgut destriar dient-se a ells mateixos catalans. Això fa que no es diguin a ells mateixos catalans i es regionalitza el terme català per aplicar als ciutadans de Catalunya. Als segles XIV i XV, la nació catalana és entesa com un grup etnocultural. Als XVI i XVII, la nació mallorquina fa referència més al lloc de naixement, tot i reconèixer l’origen cultural i lingüístic català. Anomenen la llengua com a mallorquina, però no per oposar amb la catalana, sinó per denominar el català que es parla a Mallorca. És un bon exemple el d’aquell sergent del segle XVII que diu que no enviïn tropes mallorquines a Catalunya, perquè, parlant la mateixa llengua, és més fàcil que desertin.

Has detectat rebuig en els documents estudiats per la nostra catalanitat?
Més aviat he detectat de vegades un refús al castellà i a la castellanització. A les festes del Convent de Manacor els frares arribaren a dir: “¿Per què més Castella / se’n vendrà ací / cantant ab sa llengua / i no ha de eixir / mallorquina llengua, / que pot competir / ab qualsevol altra /en parlar polit”. No s’imposava el castellà per la força, però era una llengua que comença a ser molt present a la litúrgia, a les predicacions, la llengua de prestigi. Una cosa semblant al paper que ara ocupa l’anglès.

I la identitat religiosa, creus que rebrota amb l’arribada de la comunitat magrebina a Mallorca?
La societat mallorquina preturística és una societat cristiana, religiosament però també culturalment. Les societats europees del segle XX són culturalment cristianes, per sistema de valors i ètica. La cultura de la societat que ha rebut aqueixa immigració és d’arrel cristiana. I moviments transformadors com l’agnosticisme o l’ateisme tenen l’arrel en la religió contra la qual lluiten, en aquest cas la cristiana. Si aquesta gent que ve de fora es podrà sentir la festa de Sant Antoni, d’arrel cristiana, culturalment com a seva, com a element d’identitat, jo no ho sé.

Què som, avui, els mallorquins? Qui som? Tendria sentit la sentència pujoliana, “és mallorquí qui viu i treballa a Mallorca?
Primer de tot hauríem d’aclarir què és un mallorquí. Una cosa són els drets humans i els drets administratius, i l’altra com definim una identitat. Què converteix qualcú en mallorquí? Viure a Mallorca? A partir de quan? Tres mesos, un any? A partir de quan tenen fills? Què fa que un fet etnocultural passi a ser mallorquí? Les jotes ara són mallorquines, però no ho eren, abans. La mallorquinitat és lingüística, de naixement, d’arrelament, o administrativa? És mallorquí el que sap parlar en mallorquí? Hi ha professors universitaris que diuen que, antropològicament, els mallorquins som els descendents dels qui arribaren a Mallorca entre el 1229 i el 1350.

Som més mallorquins els mallorquins preturístics?
La identitat potser serà definida per altres paràmetres. El que està clar és que tothom vol ser de qualque banda o vol ser qualque cosa. Mallorca és un bon laboratori per estudiar les identitats actuals i contemporànies. Ara, tenc molt més clar què eren els mallorquins al segle XIV que no el que són ara.

Back To Top
×Close search
Search