A l’edat de 45 anys, n’ha fets vint avui, 24 de gener, de la mort de Miquel Riera, l’home que va aconseguir arribar a la batlia de Manacor amb només un regidor. Riera havia fundat un partit, ALM, a partir d’una escissió del PP. S’havia presentat a les eleccions i tot i només obtenir un regidor va aconseguir el suport del PSM de Maria Antònia Vadell i del PP de Paco Acuñas. Va ser el batle que va reformar el passeig de Na Camel·la, amb la polèmica tala de les mèlies, que va provocar la sortida del PSM de l’equip de govern. A les eleccions següents, Riera va capitalitzar el rèdit dels quatre anys de govern i va passar d’un a sis regidors. Tot i el resultat. Riera no va assolir la batlia, que va recaure ara en un jove Antoni Pastor, que encetava així els seus dotze anys de govern a Manacor. Riera, però, seria nomenat conseller insular de Medi Ambient per Maria Antònia Munar, fruit de la coalició entre ALM i UM.
Aquell mateix mes entrava en vigor la llei antitabac que prohibia de forma definitiva fumar dins els establiments públics com ara bars i restaurants. La mesura, expeditiva i contundent, va generar polèmica. I tanmateix avui ningú voldria tornar a l’era de l’olor de fum a la roba després d’un vespre per enmig.
Casualitats o no, també aquell mes de gener tancaven els Esperits. El mític local de la plaça de Weyler, a una arraconada just davant l’antiga creu dels Caídos, tancava les portes després de més de vint anys de vida. “No baixis als Esperits, que diuen que hi ha mal ambient i també hi circula droga”, deia Joan Frau en el seu article de comiat al local. “De dins els Esperits semre en sorties un poc més espavilat i amb noves experiències”. I com que la vida és una roda que no s’atura, el Bar Sa Pua, al Carreró de Portocristo, assumia l’organització de les Nadales, que havien nascut primer al Catòlic, passaren pels Esperits, continuaren a Sa Pua i han acabat avui en el multitudinari esdeveniment a Can Lliro.
Una lesió posava fi a la carrera de la campiona mundial de gimnàstica artística Elena Gómez. Potser perquè era membre d’una família humil, potser perquè era dona, els seus èxits varen ser cantats sempre amb la boca petita i a l’ombra dels de Rafel Nadal, amb una posició de sortida molt més poderosa i molt més ben col·locat dins l’star-system manacorí, gràcies a la seva vinculació amb la dreta manacorina.
La mort de Miquel Riera va arribar a final de mes i per tant no va endolar les festes de Sant Antoni, que tengueren lloc una setmana abans de l’òbit. Els canvis a la festa s’anaven aplicant a mesura que la participació es massificava. L’any 2005, però, els dimonis encara feien el primer ball al Jordi des Racó, però la volta de dia 16 deixava de banda els autocars i es feia a peu per primera vegada, una mesura que va resultar exitosa i que encara avui es practica. El darrer ball també ja es feia a sa Bassa. A Son Macià, com ja passava des de feia dècades, el vicari encarregat de beneir els animals, i les persones també, era mossèn Llorenç Bonnín, conegut popularment com don Llorenç.
I justament en referència també a Son Macià, els lectors de Cent per Cent atorgaven el Premi Dimoni Gros a la Plataforma Camins Públics i Oberts, per la seva lluita per l’obertura dels camins de la finca del fangar, propietat aleshores del magnat alemany Peter Eisenmann. Avui el pas pels camins públics d’aquesta finca és lliure i obert. De la feina surt el profit, diuen.
