Manacor ha viscut avui un dia històric. Més de 500 persones han caminat fins a la Roca del Castellet i l’antic oratori inacabat del Cor de Jesús. L’excursió no ha pogut ser completa ja que un dels propietaris per on transita el camí que avui es reivindicava no ha volgut obrir. Per això, en comptes d’anar fins a Son Macià, que era el punt d’arribada que es preveia inicialment, l’excursió ha tornat arrere i s’ha encaminat cap a l’ermita de Santa Llúcia.
Tot, però, ha començat a les 9:30h del dematí a l’aparcament de la torre dels Enagistes. Més de 500 persones s’hi han arreplegat. Allà Sebastià Matamalas, un dels portaveus de la Plataforma Camins Públics i Oberts, ha donat les indicacions als excursionistes. “Us demanam que no sortigueu del camí, i els qui duis cans, duis-los sempre fermats. Nosaltres som gent civilitzada, els qui no ho són són els qui tanquen els camins”, ha dit. Matamalas també ha agraït a l’Ajuntament la cessió de l’aparcament del Museu com a punt d’inici de la històrica berena d’avui i també la mediació que tant el batle Miquel Oliver com la Policia Nacional espanyola han fet amb els diferents propietaris per aconseguir que obrissin els portells pels diferents indrets per on havia de transitar l’excursió.
“Qualsevol intent de tancar-lo vulnera l’accés col·lectiu”
Tot seguit, Sebastià Gaià, Garba, ha llegit el manifest. Abans, però, ha manifestat “el nostre rebuig a totes les guerres que hi ha en aquest món. No a la guerra”, ha dit amb contundència.
“No és només una via rural, és un itinererari espiritual, cultural i identitari. Tant la Roca com l’Oratori del Cor de Jesús, estan declarats bé d’interès cultural”. Sebastià Gaià ha recordat també que “ha estat tradició de sempre entre la gent de Manacor pujar a aquests dos llocs per fer-hi la berena o el pancaritat”. Gaià ha fet menció de les llegendes que envolten la Roca del Castellet, com ara la d’aquell gegant que es va treure un macolí de dins la sabata i el va deixar damunt aquella muntanya. No hi podia faltar tampoc la llegenda que va escampar Guillem d’Efak, que atribuïa la profusió de creadors, literats i artistes a Manacor a unes radiacions màgiques que emanaven d’aquesta roca misteriosa.
La Roca i el Cor de Jesús són “un indret carregat d’històries, contarelles i imaginació popular”. “Quan jo era al·lotó els al·lots i la gent vella no cantaven altra cosa que les meravelles de la Roca”, va escriure Antoni Maria Alcover. Durant dècades tots els centres de Manacor pujaven a la Roca i al Cor de Jesús, era una excursió iniciàtica compartida per centenars de nins i nines i al·lots i al·lotes que gaudien del paisatge i aprenien les llegendes que envolten aquest mateix camí.
Per la Plataforma, es tracta d’un “espai de transmissió cultural i de pervivència intergeneracional”, han dit, mentre explicaven que l’origen del camí, molt probablement és prehistòric. Al cim del puig de la Cabana hi ha un jaciment talaiòtic. El camí passa pel coll del Vent, camí natural per accedir al comerç, la comunicació i la vida quotidiana, reutilitzat després per pagesos, pastors, pelegrins, escolars i finalment per excursionistes i ciclistes. És un patrimoni de 3.000 anys d’antiguitat, d’ús immemorial i continuat en el temps per part de la comunitat, que és el requisit que ha de tenir un camí públic tradicional”. Per això, han recalcat que “qualsevol intent de tancar-lo, o condicionar-hi l’accés vulnera l’accés col·lectiu”.
Emoció en entrar a la finca de la Roca
A partir d’aquí, i amb els guardapits fosforescent de l’organització al capdavant, ha començat l’excursió. Entre els presents, alguns regidors de l’Ajuntament, com ara Ferran Montero, Joana Maria Llull, Paula Asegurado, Maria Antònia Truyols, Llorenç Mesquida o Antònia Pujades. Pel camí fins a la barrera, Sebastià Matamalas, megàfon en mà, ha explicat la història d’una caseta “que era propietat de les monges de la Caritat. Feien excursions amb les nines fins aquí. Després, en haver dinat, les nines més grandetes pujaven a la Roca, segons m’han contat testimonis, cantant una cançó”. Matamalas ha recordat que el dia que hi venien cada any de manera fixa era el dia de santa Úrsula, el dia de les Verges. Matamalas ha explicat que una de les fonts amb qui ha parlat ha estat “sor Maria Catalina, una monja que ara té 89 anys. I diu que hi venien amb total normalitat i que no varen trobar cap problema mai”.
Una mica més endavant, ha explicat la història d’en Parragó, un bandejat manacorí que tenia el cau devers sa Pobla. Es diu que va ser ell qui va robar la Custòdia de l’oratori de sa Pobla. L’escàndol va ser tan gros que es va mobilitzar “fins i tot l’exèrcit”. “Els lladres varen venir cap a Manacor i amagaren la custòdia a un pou del costat d’aquest camí”. En Parragó va morir a mans d’un dels seus companys, perquè l’estat havia promès l’indult a qui l’entregàs.
Es va fer una placa en record d’aquells fets, que va ser instal·lada en aquest mateix lloc, per una comissió d’obrers catòlics i lluïsos de sa Pobla, que va ser aquí fins que tancaren el camí, “i això és un testimoni més que aquest camí era públic, si hi havia la placa era perquè la gent la veiés”.
La comitiva ha arribat fins als límits de la finca on està situada la Roca. Allà, al meu de la muntanya una parella d’agents de la policia espanyola esperaven els excursionistes. Les barreres estaven obertes de pinte en ample. La colla de xeremiers que ha acompanyat en tot moment la ruta ha passat allà deçà la barrera i ha començat a entonar el “No volem ser”. Silenciosos, però amb pas decidit, els excursionistes han començat a passar pel tirany, gairebé en fila índia. Més de cinc-cents.
El Cor de Jesús, un misteri d’una bellesa corprenedora
Després de les xeremies, s’ha fet una pau natural. L’estepa blanca mostrava la seva flor lila enmig del càrritx esponerós. Les argelagues encenien l’obaga del pinar amb una grogor gairebé elèctrica. “Xxxxit, només us senten a vosaltres!”, ha dit un pare als seus dos fills, que mantenien una conversa animadíssima. Obedients, han callat, però al punt, ara parlant més petit, han reprès el diàleg. Se sentien veus serenes dins el pinar. Molt aviat la comitiva ha arribat a la Roca, i en poc temps, fins al puig de la Cabana i l’oratori del Cor de Jesús. Enmig d’aquelles voltes inacabades, els primers que hi arribaven han berenat.
“Aquesta taula” (una taula de pedres que hi havia a la part central de l’oratori) la vàrem fer nosaltres l’any 2000″, ha dit Guillem Mascaró, de Son Macià. Era aquell temps que deien que el món s’havia d’acabar, que els ordinadors tornarien boiets. Tot i que la gent de Son Macià no hi ha tengut tradicionalment la tirada, aquells anys un grup de jovenells macianers hi anaven cada any a fer les campanades de cap d’any.
Pere Berga explicava també que allà dalt, son pare, Pep Berga, hi va enregistrar “El solitario”, l’any 1974. També allà, Sebastià Matamalas recordava que aquest petit oratori s’havia començat a construir el 1880, encarregada a la família Pocoví. L’obra es va aturar perquè aquells mateixos picapedrers se n’havien d’anar cap a l’Església Gran, que havia començat a construir-se aleshores”.
Pel camí de davallada, un excursionista ja granat conta a un altre que “el propietari vell sempre va tenir obert, però es veu que quan es va morir els fills ho varen voler tancar”. De fet, passam per un portellet amb un cartell de “Propietat privada. Prohibit passar”, en espanyol. Ben davant el portell, hi ha una càmera instal·lada que ho vigila tot.
Del Cor de Jesús, l’excursió ha desfet el camí per encaminar-se cap a l’Ermita, on els excursionistes han aprofitat ja per dinar. “Davall les escales de l’Ermita hi ha el bram d’aigua més gros de Manacor”, explicava l’investigador Rafel Perelló. “M’ho han contat més de vint cercadors”.
A poc a poc, els excursionistes han anat davallant, primer els qui volien dinar a ca seva o a la fonda, després els qui han aprofitat per fer la dinada col·lectiva allà dalt, que, cal també recordar-ho, serà un espai públic ben aviat. Com el camí que avui hem transitat també ho hauria de ser.
