Imatge generada per IA
L’estiu, per sort encara, és un temps de tamponades i trobades d’amics a la recerca de la fresca i l’aprofitament del temps de gaudi que ens poden proporcionar els dies festius, o de vacances pels més privilegiats. Les converses que poden deixar fluir el pensament si sabem deixar els mòbils aturats… quantes dimensions de l’ésser humà treuen a la llum aquests sopars…
Més a prop d’El convit de Plató que de monolítica i totèmica Intel·ligència Artificial, avui l’oralitat, la conversa, potser és el reducte darrer que ens queda per ser honestos i oberts de mires. No censurar-nos, ni creure’ns en possessió de la veritat absoluta això hauria de ser el pacte inicial.
També l’estiu és un temps de cossos a la vista, adelerats potser més que durant l’hivern.
Encara que jo m’estim més fer l’amor en el fred de l’hivern que durant l’estiu: massa suor.
En un d’aquests sopars es va estrevenir que, en tornar cap a casa amb el cotxe, una al·lota adolescent va manifestar que durant el sopar s’havia sentit “sexualitzada”. Un adult li havia dit, en veure-la asseguda devora un jove de la seva mateixa edat, més o manco aquests mots: «Si jo fos jove també m’hauria cercat lloc devora tu». Francament vaig veure indicis de psicosi reivindicativa.
Bé jo tenc dos fills, un mascle de tretze i una jovençana de quinze. No sé què dir-los entorn del tema del feminisme. Veig tanta botxor per part de l’esquerra com per part de la dreta que ha monopolitzat tradicionalment el discurs diguem-ne patriarcal i poc considerat amb els drets de les dones. Uns s’han embolicat amb els micromasclismes i altres amb un perillós negacionisme de la matança ja crònica de dones per violència testosterònica.
Ara, quan sent una esquerrana o esquerrà justificant el masclisme islàmic dient que aquí també ho feim, que a Mallorca les dones també anaven tapades… Per favor, quin argument més fal·laç. Crec que les mesquites són escoles de masclisme com també les pàgines pornogràfiques. La religió pot ser tan pornogràfica. També els meus contertulians trumpistes a vegades em diuen que ja passen més pena pels problemes que puguin tenir els seus fills que les seves filles. Jo els dic que d’homes violats o assassinats per dones hi ha un percentatge molt migrat al costat de les dones.
Del que no tenc dubtes és que estam obsessionats amb el cos, que la gent va al gimnàs per fer planta molt més que per estar sa. Els tatuatges, la cirurgia estètica, els pírcings, les perruqueries, barber shops, les tendes de moda… un negoci contra natura que no deixa de proliferar i que palesa que ens agrada agradar. En aquest món s’ha fet axiomàtica aquella idea de “l’anatomia és el destí” que contradiu aquella altra naïf del Petit Príncep quan diu que “l’essencial és invisible als ulls”. Ingenu de mi, l’he creguda molts d’anys la frase de l’extraterrestre rosset i de cabells rinxolats.
Els impulsos de la biologia són implacables.. La cultura hi pot fer poca cosa. Durant uns anys he viscut amb la sensació de perdre absolutament qualsevol atractiu físic. Cregut com som he pensat que la personalitat complementava les meves mancances. El tema és que m’he sentit molt sexualitzat, però en detriment, el contrari del que li passava a aquesta joveneta. He sentit que el meu cos era objecte de rebuig, això no és culpa de ningú. És la vida que fa el seu camí. Tenc 54 anys i no m’he “cuidat” massa.
Un dia escoltava Catalunya Ràdio i la locutora va fer befa de l’estereotip de directors d’orquestra alopècics i panxarruts per tal de presentar una dona que havia arribat a dirigir una important orquestra. Vaig telefonar a l’emissora per demanar que tenguessin en compte que aquests comentaris eren ofensius i si fossin estats pronunciats per part d’un home cap a una dona haurien estat motiu de sanció immediata. No em feren ni cas.
Bé, m’agradaria molt viure en un món on el sex appeal no fos tan important i esper amb delit el dia que se me’n foti encara més que ara anar a Turquia o a un dietista que em recomani unes pastilletes màgiques per aprimar-me. Que els bombin a tots els cirurgians estètics!
Tots patim la mateixa malaltia: voler ser joves eternament, voler el que no tenim. Tant de bo la vida no fos tan superficial. Però així està el món: “El més profund és la pell” deia P. Valery.
