Foto: Antoine Taveneaux
Realment no sé per on començar tot això. És un tema que cada pic que obr el mòbil m’encén. I intent no centrar-m’hi; estant en època d’exàmens hauria d’estar més enfocada a treure bones notes, estudiar i acabar la pila de treballs acumulats que tenc per entregar. Però és impossible. Això és perquè el debat no es resumeix en “burca sí, burca no”. Hi ha molta més cosa darrere. I com a dona i persona musulmana que soc, tenc aquesta necessitat de no fer-me callar, de dir qualque cosa.
Per començar, el debat en si no té cap mena de sentit. Estem parlant del burca, una peça no islàmica que prové dels talibans i que, per cert, en territori espanyol no s’ha vist mai a una persona que el dugui. O almenys jo no n’he vist mai. En tot cas, potser els senyors del PP i Vox (i altres partits “d’esquerra” que han parlat del tema des d’una postura paternalista i etnocèntrica) s’han confós de concepte. A tots ens pot passar, no, confondre’ns? Potser es referien al nicab, peça que tapa la cara i deixa visibles només els ulls. Però tampoc és el cas, perquè a Manacor hauré vist dues persones comptades que el duien. I sí, podem pensar: “pobretes, és que potser estan obligades”, podem tenir un altre pic aquesta visió paternalista de pensar que és millor per a elles no anar tapades. Però és que no us toca a vosaltres aquest tema; en tot cas, parlarem nosaltres, les dones musulmanes, que sí que estam afectades pel tema. I suposem que, en el cas de les dones que són obligades a dur tant el hijab com el nicab o el burca (perquè sí, existeixen, i també les nomenaré), prohibir la seva entrada a espais institucionals no serveix de res; de fet, pot arribar a crear l’efecte contrari. Es parla de seguretat, que si una persona va a fer un tràmit a una institució se l’ha de poder reconèixer i, si du la cara tapada, no serà possible reconèixer-la. Però durant la covid, que anàvem amb mascaretes, si se t’havia de reconèixer podies baixar la mascareta dos segons perquè verifiquessin la teva identitat i no s’acabava el món.
També és un poc incongruent que qui dugui aquests debats sobre la taula siguin homes blancs, cisheterosexuals i rics, persones que no ho viuen, que no saben el que és. Potser, en lloc de parlar sense saber, podrien investigar, obrir un llibre, per exemple. I si l’esforç d’obrir un llibre i investigar potser els queda massa gran, parlar amb dones musulmanes sobre una qüestió que les afecta directament també és una opció.
Però aquí tots sabem que el que preocupa no són les dones. Perquè si de veritat estiguessin preocupats per elles, en lloc de debatre si crear polítiques nacionals sobre una peça que aquí no existeix, podríem posar sobre la taula com el començament d’aquest any és terrorífic per a les dones. Com en menys de dos mesos ja duim 9 víctimes mortals de violència de gènere. 9 feminicidis en menys de dos mesos. És això el que ens hauria d’escarrufar, el que ens hauria de moure a debatre, a voler crear polítiques per frenar tot això. Però no interessa; interessa més posar temes que no ens afecten i que no sabem com ho viuen aquestes persones, per desviar l’atenció, potser. Perquè no interessa estar centrats en el fet que no ens podem permetre un habitatge digne, que hi ha una vaga general de metges per les condicions inhumanes que viuen, la falta de recursos que hi ha en tots els àmbits —sobretot el social, que és el que més de prop em toca—, el racisme que està augmentant després que s’aprovés la regularització extraordinària de persones estrangeres que ja viuen al territori espanyol… D’aquest darrer tema també m’agradaria parlar-ne, però potser en un altre moment.
No sé, la veritat que no sé ni com tancar això. Només diré que, com a dona musulmana, cansa molt que es parli per nosaltres en lloc de donar-nos l’espai per parlar de qüestions que ens afecten. El debat real no és sobre un tros de tela; és sobre qui té dret a decidir i a parlar.
