L’illa de Cabrera, avui Parc natural, antiga zona de maniobres militars i punt d’atracció de milers de turistes, en el passat va ser centre de rutes comercials i lloc de retir; presó i refugi de pirates. Cabrera guarda restes de quasi totes les etapes del seu passat, que ha estat ric i turbulent. Per exemple, hi ha restes prehistòriques encara que poc monumentals, tal vegada resultava una illa massa petita per assentar-s’hi en aquells temps. La cosa més evident, la petjada més emblemàtica del passat de Cabrera és el castell, testimoni d’una zona de frontera, en perill, atacada per pirates. Però de restes n’hi ha moltes més. Si les hem de repassar podem començar per l’època púnica. I és que d’aquesta època a Cabrera hi ha -pel cap prim- una nau enfonsada al Port, al Caló del Forn, i una que es troba a l’Illa dels Conills, i que demostra el comerç que passava per l’illa al segle II aC posant en evidència la importància estratègica del lloc. Pensau que Cabrera és un port natural excel·lent, perfecte per refugiar-se o per ocultar-se i atacar Mallorca, per exemple, però també va ser un punt estratègic per comerciar, un lloc de pas durant tota l’antiguitat. En són una mostra les restes que hi ha al port, senyes d’un comerç que segur va ser intens durant l’imperi romà. Són les ruïnes d’una factoria de salaons, de conserves de peix que encara avui es poden visitar a Cabrera, a prop de la platja del fons del port. Consisteixen en una sèrie de cubetes d’opus signinum, un tipus de morter que usaven els romans i que feien amb calç i fragments de ceràmica triturats, com avui usaríem la grava. Un opus que podem trobar també a les tombes de Son Peretó, per exemple.
Però Cabrera també es coneix com a lloc de retir, no només de comerç i de pas. Una de les etapes més conegudes de la història de l’illa o una de les dues, perquè també hi ha el passat francès, és la del monestir de Cabrera. Però no un monestir cristià d’època medieval, sinó un monestir més antic, d’època bizantina! Abans de les excavacions que han descobert les restes del monestir pràcticament l’únic que se’n coneixia era una carta del Papa Gregori I (603 dC) en la que no parlava gaire bé dels monjos de Cabrera:
“Que els monjos del monestir que es troba a l‘illa de Capria obren de manera tan perversa i han sotmès les seves vides a diversos crims, que manifesten que, més que servir Déu, lluiten, i ho dèiem plorant, a favor de l’antic enemic. Tu, recolzat amb l’autoritat que et donen aquestes cartes dirigeix-te a dit monestir; […] D’aquesta manera tot allò que trobis que ha de ser arrabassat, tal i com ho demana la norma canònica, ho has de corregir imposant les penes corresponents…” (Gregori I, Epistola XIII, 47. Traducció de J. Amengual Batle, 1991, 392-393).
El que avui coneixem d’aquests monjos ens dona una idea de Cabrera com un indret remot, aïllat, on els monjos, gairebé eremites, es retiraven a fer una vida més propera a Déu que als homes, amb una vida en comunitat que no s’assemblava a la que imaginam dels grans monestirs medievals, una vida molt austera.
L’altra gran episodi succeït a Cabrera i del qual fins fa no gaire no se’n coneixien restes arqueològiques és el de l’estada com a presoners de milers de soldats de l’exèrcit napoleònic, derrotat a Bailén l’any 1808. Va ser, sens dubte, el període més dramàtic del que coneixem de la historia del petit arxipèlag perquè, degut a les condicions de vida que els seus captors els van poder proporcionar, van morir la gran majoria de presoners. Avui es poden observar algunes de les construccions que ells mateixos van aixecar en part aprofitant les ruïnes de l’antic monestir bizantí. Testimonis del sofriment d’uns homes i unes dones que van veure com aquell paradís esdevenia la seva tomba. Cases a les que van calar foc quan partiren, alliberats, l’any 1814.
Antoni Puig
