Hi ha idees fetes per a la felicitat de les persones. Seria el cas, per exemple, de la trobada més o menys accidental entre Miquel Serra i Joan Miquel Oliver. El creador palmesà venerava les cançons de Miquel Serra, que temps enrere l’havia citat també per fer-li una entrevista per a aquesta casa. “Però jo no sabia que tu eres en Miquel Serra”, deia Oliver amb aquella naturalitat graciosa, una mica collonenca, que té ell de contar les coses.
Es trobaren, convidats per participar a un festival que ajuntava artistes que no s’havien ajuntat mai, i els va agradar tant la idea que ja s’acosten a la mitja dotzena de concerts plegats. Són Joan Miquel Oliver i Miquel Serra o també, com els hauria agradat de dir-se, “Joan Miquel Serra”.
Tots dos tenen dedins la màgia de saber donar caire de mite a la quotidianitat. Miquel Serra, ell que estudia les malalties dels arbres, ens parla d’aquell que “ens regala taronges”, i alhora és capaç de dir coses tan belles com “sones com dos ulls”.
Els “Joan Miquel Serra” feren un concert que no és un mig i mig, sinó que és un compartir un menú equilibrat. Primer Miquel Serra, després tots dos plegats, i per acabar Joan Miquel Oliver.
Els horòscops encerten de tot però no perdem el fil de l’ordre dels anys. Siulam cançons plegats que formen part de les bandes sonores de les nostres vides, jugam damunt les tenasses i tallam marès a radial. Hi ha dones que mosseguen pianos com si fossin títols inventats de pel·lícules per veure un dissabte vespre en família i tenim, quan en teníem, cabells negres com el cel quan està ple d’estrelles d’hivern. Plegats, ells dos, s’alliberen del seu ego d’infants que juguen a LEGO de forma gairebé automàtica, compulsiva. Entra el celistre i s’obre la porta perquè entrin guiris borratxes.
Joan Miquel Serra tenen aquesta estranya habilitat de cantar com si parlassin, de parlar com si pensassin, de pensar com si cantassin. Són com un Messi dels escenaris, que fan fàcil allò que per a la resta dels mortals és tan difícil. Generen emoció a cop de transparència i senzillesa, i converteixen unes notes escasses en un torrent evocador de qui sap què.
Esperam que el concert de Can Lliro de la setmana passada no sigui el darrer i que puguin arribar a la dotzena, perquè darrere tot això hi ha un passar gust que ens fa créixer a tots, a ells, i a nosaltres també. Gràcies.
